Bona nit marçalencs i marçalenques, del Priorat i del món,
En primer lloc, volia agrair a l'Ajuntament de Marçà la proposta de fer aquest pregó de Festa Major a mi, que no sóc res més que jo mateix. La proposta no admetia un “no”, així que el sí el teniu aquí, davant vostre. Si l'única resposta possible era que “sí”, com a mínim vaig demanar de no ser-hi sol. L'autoritat pertinent ho va deixar clar: “fes el que vulguis”. I “el que vull” és això que veieu.
Normalment, als pregons de Festa Major tothom se'n recorda de les coses bones i boniques de l'indret on es fa el pregó i obvia o oblida la realitat, sempre més complexa i per tant més interessant. La nostàlgia s'instal·la en la veu del pregoner i fa caure alguna llagrimeta a les persones que, perdent alguns minuts i fins i tot hores del seu temps, baixen fins a la plaça o on es faci el pregó a escoltar aquell noi o aquella noia “que fa tant de temps que no veiem”. “I encara no s'ha casat?”, “Ai doncs, i què espera?”, “L'altre dia el vam veure acompanyat...”, etcètera, etcètera.
Aquest, però, és un pregó contra la nostàlgia. Per tant, ho sento, no hi haurà l'enaltiment del passat mitificat que sovint ens fa oblidar que el millor no era ahir o fa uns anys sinó que el millor sempre serà demà. Això sí, si avui ens ho treballem, lluitem i posem tota la carn a rostir. O si sou vegetarians, tota la verdura a la graella. Per això en el pregó parlaré de tres fets de la meva vida marçalenca que quan es van produir algú va qualificar de poca-soltes, fora de la llei, anades de l'olla, bogeries o fins i tot coses pròpies de llunàtics i llunàtiques.
Abans, però, si em permeteu, començaré demanant a l’Ajuntament una rectificació. Marçà no té, encara ara, ni un sol carrer amb nom de dona. No és casualitat. Venim d’una societat molt més masclista que l’actual que a poc a poc anem transformant. Em sembla que ja és l’hora, com a mínim de solucionar aquest “descuit”. Per això us proposo, a tot el poble i a l’Ajuntament, que donem el nom de la dona més destacada del municipi a un dels nostres espais públics. La dona, mestra i pedagoga, no és cap altra que
Començo el relat dels tres fets que he apuntat pels que tenen relació amb aquest edifici des d'on us parlo. El primer va passar en aquest mateix balcó una Festa Major de fa anys. L'últim cop que hi vaig intentar pujar no ho vaig aconseguir. No, no era pel greix acumulat ni per la notable inactivitat dels meus músculs sinó, bàsicament, perquè hi vam voler pujar des de la plaça estant, al dret, amb dos salts. I dic “hi vam” perquè no era sol, per sort, ja que un altre dels que m'acompanyava sí que hi va pujar i va aconseguir l’objectiu: arrencar la bandera espanyola i franquista de la façana de l'Ajuntament.
L'endemà, vam fer cap a
El segon fet no va passar al Balcó sinó a
Recordo la falsa nostàlgia instal·lada en les paraules de desenes de marçalencs i marçalenques per Festa Major, quan tornaven dels seus segrestos legals, de fer la mili per Espanya, quan explicaven borratxeres i festes i oblidaven la submissió, els plors i la ràbia continguda, la disciplina que els obligava a deixar de ser persones i esdevenir cossos que acataven ordres. Vam acabar amb la mili dient que “no”, fent allò que proposava Thoreau: cal desobeir les lleis que són injustes. Avui, per Festa Major, ningú no depèn de l’humor d’un militar “xusquero” qualsevol per tenir qui estima a la vora. Però demà volem que tampoc hi hagi exèrcits.
La tercera va passar també a Marçà, tot i que aquí Marçà pot ser arreu, o inclús a Reus, per què no?. Des del Col·lectiu Priorat-Chiapas, vam organitzar un concert per donar suport a la gent que a
Sí, ja ho sé que no tinc càrrec –ni en vull- però sé també que no sóc sol. Ja ho deia Joan Brossa que u no és ningú i li responia el Che Guevara que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Avui ja no cal saltar al balcó de l'Ajuntament per treure l'espanyola perquè ja no la hi pengen, avui ja no cal esperar
I des del balcó de l’Ajuntament de Marçà, des de la plaça de les Arenes, des del Priorat, des del Camp, des dels Països Catalans, des del món sencer, deixeu que cridi ben fort:
Manos i manes, visca Marçà, visca
Marçà té sort de tenir persones que són capaces d'arribar allà on sigui, per tal de frenar injustícies i recordar que el millor està per venir.
petó
Salut!