L'enfortiment del nacionalisme espanyol, també a Catalunya, està dividint la societat catalana de la mateixa manera a com ho esta la basca.
Per un costat els partidaris de mantenir la unitat amb l' Estat espanyol, PSOE català, PPC, ICV, C's, i per l'altre.....
els nous moviments sobiranistes o independentistes, com SC i Reagrupament. Els clàssics de l'independentisme com ERC, CUP, i d'altres. I els més moderats de tot el món sobiranista, els del Dret a Decidir, abans autodeterminació, amb CIU al capdavant.
El fracàs de la via estatutària, culminat amb la sentència del TC, per culpa del nacionalisme espanyol del PSOE i PP, està prvocant la divisió nacional a Catalunya.
El nou PSOE català, un cop liquidat el sector catalanista del PSC, ja considera a CIU una formació radical separatista, igual com ho han fet al Pais Basc amb el PNB. Per ells o estás amb España, o contra España.
La ruptura és inevitable davant el blindatge constitucional que ha comportat la sentència del TC, ara només cal esperar quin dels dos nacionalismes acaba controlant el poder polític a Catalunya.
La basquització de la societat catalana ha començat. I fins avui, només la manca de violents ens diferencia, i caracteritza.
Passi-ho bé!| Adreça electrònica |
dissabte, 14 d'agost de 2010 | 17:05h
En primer lloc, he de suposar que quan l'autor diu "I els més moderats de tot el món sobiranista, els del Dret a Decidir, avanç autodeterminació, amb CIU al capdavant", en realitat vol dir "abans autodeterminació". Si no, no s'entén la frase. Donant això per fet, vull precisar més l'afirmació que fa. Que el sr. Artur Mas perverteixi el sentit molt precís del dret a decidir, en termes d'independència, i el destini a promocionar la seva proposta impossible i limitadora de demanar el concert econòmic (demanar o pactar no és decidir!), no significa que tan abans com ara el dret a decidir, que és equivalent al dret a l'autodeterminació, no sigui un camí clar i valent d'avançar cap a la plena sobirania de Catalunya. Jo sóc un "dels del Dret a Decidir" i ni em considero dels més moderats de tot el món sobiranista ni puc admetre que en aquest camí tingui a CiU al capdavant. A molts els pot semblar que el moment actual exigeix proclamar unilateralment la independència, com si tots els catalans sense excepció ja hi estiguessin d'acord i que qualsevol altre posicionament és covard o reduccionaista. I si després resulta que no són prou els que la volen ratificar? Què en farem d'aquella independència tant agosaradament proclamada? És molt més valent --i democràtic, i eficaç, i assumible en el món actual-- preguntar abansquanta gent la vol en realitat. I si temem que el resultat no serà tan bo com voldríem, abans de preguntar-ho formalment potser millor que ens assegurem de convèncer el major nombre de votants. No és la doctrina predicada actualment, que molts es pensen que la ficció de la Patrícia Gabancho es farà realitat d'un dia per l'altre sense treballar-hi gens. Però és una doctrina molt més meditada, tan o més valenta perquè té en compte una realitat que no és tan optimista com podria fer pensar una manifestació multitudinària al Passeig de Gràcia. CiU, amb els seus líders al davant, no té por dels que volen proclamar unilateralment la independència. Estan segurs que no se'n sortiran. En canvi, per als seus interessos personals i de partit, entre els quals la independència no hi compta com a horitzó proper, la proposta de convocatòria d'un referèndum vinculant és un enemic temible perquè aquest sí que pot centrifugar molts vots que ara estan confortablement instal·lats en les seves files o, si els vol mantenir, s'enemistarà amb una altra part molt important dels seus fidels. Per això intenta a la desesperada desfigurar el sentit autènticament sobiranista del Dret a Decidir confonent-lo amb una negociació constitucional de resultat impossible sobre el concert econòmic.
la suposició és encertada. CIU, pot ser no representa l'esència del Dret a Decidir, però fins avui, és la formació política amb més representació i suport a les urnes, que hi creu i en fa bandera. Sempre s'ha mogut en l'ambigüitat, sobre el futur nacional de Catalunya, però després de la sentència del TC, aquest joc ja no el pot fer. El podrà fer com a molt en la propera legislatura per la manca de temps que hi ha per articular una opció sobiranista amb uns lideratges sòlids. Però el seu discurs nacional esta esgotat. La importància de la sentència de l'Estatut, està en la consolidació de l'España actual, i el no reconeixement de la realitat nacional de Catalunya. Iimposant l'actual model d'Estat i tancant la porta a qualsevol reivindicació nacional. Ni que sigui apel.lant als Drets històrics, que no han estat reconeguts. España ja no vol catalanistes, i els catalanistes han de decidir si volen ser Espanyols. El temps de fer pedagogia a España i a Catalunya, s'ha acabat. O serem espanyols o catalans, i aquesta desició només la poden prendre els catalans.
Qui es sorprengui de que Espanya va per nosaltres "a por ellos diu l'eslògan" és que amaga el cap sota l'ala.
Ja en la portada d'una edició del "Decreto de Nueva Planta" deia "La nación catalana ha muerto". Fa 300 anys que ens volen morts i soterrats.
Ja el mateix Jesucrist va dir que dormir era morir.
Quan temps ens vol Ciu adormits ... ?
... 30 , 50, 100 anys dormint el són de la mort?
Salvador Molins, Catalunya Acció.
Que el sr. Artur Mas perverteixi el sentit molt precís del dret a decidir, en termes d'independència, i el destini a promocionar la seva proposta impossible i limitadora de demanar el concert econòmic (demanar o pactar no és decidir!), no significa que tan abans com ara el dret a decidir, que és equivalent al dret a l'autodeterminació, no sigui un camí clar i valent d'avançar cap a la plena sobirania de Catalunya.
Jo sóc un "dels del Dret a Decidir" i ni em considero dels més moderats de tot el món sobiranista ni puc admetre que en aquest camí tingui a CiU al capdavant.
A molts els pot semblar que el moment actual exigeix proclamar unilateralment la independència, com si tots els catalans sense excepció ja hi estiguessin d'acord i que qualsevol altre posicionament és covard o reduccionaista. I si després resulta que no són prou els que la volen ratificar? Què en farem d'aquella independència tant agosaradament proclamada?
És molt més valent --i democràtic, i eficaç, i assumible en el món actual-- preguntar abans quanta gent la vol en realitat. I si temem que el resultat no serà tan bo com voldríem, abans de preguntar-ho formalment potser millor que ens assegurem de convèncer el major nombre de votants. No és la doctrina predicada actualment, que molts es pensen que la ficció de la Patrícia Gabancho es farà realitat d'un dia per l'altre sense treballar-hi gens. Però és una doctrina molt més meditada, tan o més valenta perquè té en compte una realitat que no és tan optimista com podria fer pensar una manifestació multitudinària al Passeig de Gràcia.
CiU, amb els seus líders al davant, no té por dels que volen proclamar unilateralment la independència. Estan segurs que no se'n sortiran. En canvi, per als seus interessos personals i de partit, entre els quals la independència no hi compta com a horitzó proper, la proposta de convocatòria d'un referèndum vinculant és un enemic temible perquè aquest sí que pot centrifugar molts vots que ara estan confortablement instal·lats en les seves files o, si els vol mantenir, s'enemistarà amb una altra part molt important dels seus fidels. Per això intenta a la desesperada desfigurar el sentit autènticament sobiranista del Dret a Decidir confonent-lo amb una negociació constitucional de resultat impossible sobre el concert econòmic.
la suposició és encertada.
CIU, pot ser no representa l'esència del Dret a Decidir, però fins avui, és la formació política amb més representació i suport a les urnes, que hi creu i en fa bandera.
Sempre s'ha mogut en l'ambigüitat, sobre el futur nacional de Catalunya, però després de la sentència del TC, aquest joc ja no el pot fer. El podrà fer com a molt en la propera legislatura per la manca de temps que hi ha per articular una opció sobiranista amb uns lideratges sòlids. Però el seu discurs nacional esta esgotat.
La importància de la sentència de l'Estatut, està en la consolidació de l'España actual, i el no reconeixement de la realitat nacional de Catalunya. Iimposant l'actual model d'Estat i tancant la porta a qualsevol reivindicació nacional. Ni que sigui apel.lant als Drets històrics, que no han estat reconeguts.
España ja no vol catalanistes, i els catalanistes han de decidir si volen ser Espanyols. El temps de fer pedagogia a España i a Catalunya, s'ha acabat.
O serem espanyols o catalans, i aquesta desició només la poden prendre els catalans.
Per a Catalunya i pels catalans:
Sense Independència no hi ha sobirania.
Sense Estat Propi no hi ha dret a decidir.
Sobirania i dret a decidir són mots enganyosos que hom sels fa fàcilment a la seva mida, són com un xiclet que s'estira i s'estira.
No es pot fer una truita sense trencar els ous.
És del tot precís emprendre el camí del trencament polític amb Espanya.
Cal dir prou d'aquest fastigós estat cada moment i en cada ocasió fins que per aborriment s'esdevingui la ruptura.
Si no et plantes davant el matractador aquest t'acava matant. Ho veiem cada dia.
Catalunya sota d'Espanya, Catalunya sota la bota espanyola acabarà morint com a nació.
Les paraules signifiquen les coses, si tergiverses les paraules tergiverses les coses.
Si hom es creu que "dret a decidir" i "sobirania" sense l'assoliment d'un estat propi signifiquen res de concret s'està fent un mal favor.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre del BIC i de Força Catalunya.