Commovedor l’article (Si Cataluña se va), a l’edició de Galícia de El País del dia 8, de Suso de Toro. Un bon retrat de l’Espanya actual –i eterna-, una correcta descripció del separatisme espanyol.
Ho he dit i ho he escrit un munt de vegades: sóc independentista català des que tinc ús de raó política. D’aleshores ençà només he tingut un moment de feblesa, però fou un miratge d’allò més breu: la vàcua declaració del president espanyol a favor d’una Espanya plural, la confiança il·lusa que respectaria i faria respectar l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya (també immediatament traït per una classe política catalana -subordinada a l’espanyola- poruga i mediocre). Jo per al meu país vull una Constitució, no pas un Estatut, però aquell text podia ser un principi d’entesa, poder ser espanyols sense renunciar a la nostra catalanitat, però com més va més utòpic esdevé el somni confederal, el pacte federal o un pretès aprofundiment autonòmic.
Ja fa anys que va començar l’espiral de catalanofòbia. Les agressions han sovintejat, l’insult i el menyspreu han estat la norma (això és el que ens arriba a Catalunya). Des d’aleshores he trobat a faltar la solidaritat, el suport, la defensa per part de gent d’Espanya, país en el qual hi ha molta gent solidària amb els sahrauís i els palestins, amb el Tibet; on es recullen signatures conta la matança de foques i balenes; on s’exigeix respecte per les tribus amazòniques... Però quan la diferència la tenen al costat... (què dic, al costat, dins de casa!)
Durant anys he esperat (i no he estat l’únic: “Carta a los amigos y amigas de España” d’en Raül Romeva) veus amigues. Ara ja no toca.
[...]
Em sap greu per en Suso i per altra gent tolerant que em consta que hi ha a Espanya (dissortadament poca) i a Galícia. La solució és però fàcil: us convido a participar en l’aventura apassionant de construir un estat català, colze a colze amb els “catalans de tota la vida”, amb els catalans d’origen o arrels espanyoles, amb els catalans acabats d’arribar. Una Catalunya respectuosa amb la diversitat, tolerant amb les diferències, progressista, curosa amb el medi ambient, compromesa internacionalment amb la llibertat i la igualtat. Senyor de Toro, em sap greu però fa tard, i encara que arribés d’hora: una flor no fa estiu (i en la meva modesta opinió Galícia, més que no pas cap a Catalunya, hauria de mirar cap a Portugal -vés per on, l’autonomia que ens cal).
Vull la Catalunya lliure i justa per la qual vaig començar a lluitar a l’institut i que ara –que ja rondo la cinquantena- vull sobretot per a les meves filles. Desitjo un país en xarxa en el qual els excel·lents professionals que tenim dins i fora de casa nostra treballin plegats sense peatges. M’il·lusiona aquest projecte col·lectiu, m’emociona viure un moment històric i veure -molt a prop- l’acompliment dels ideals de tants catalans i catalanes que lluitaren per les llibertats. Una Catalunya radicalment diferent a l’Espanya d’aquest 2010.
Galicia, el regne de valència, Les Illes, Euskadi i en general l'estat Castellà necessita un periode de vida sense Catalunya.
Ho necessita tant com nosaltres marxar-ne.
Només quan nosaltres marxem i deixem d'injectar aquests diners que es pensen que els robem. Només quan se n'adonin que amb l'estructura actual tenen dreta per anys. Només quan el discurs de qui és anti-espanyol i qui no ho és s'estabilitzi i surtin de Castella aquelles comunitats que ho considerin convenient Espanya guarirà.
Potser troben un encaix unitari i els va molt bé i no volen saber res mes de nosaltres mai. Potser no el troben i s'acaben disgregant en les nacions que realment són: Castella-Asturias-Murcia, Galicia, Euskadi-Navarra, Andalusia-Extremadura, Regne de València, Illes.
Potser unes si i unes no.
Potser trigaran 10 anys i potser 60.
I potser a nosaltres ens anirà perfecte i potser no tant.
No ho sé. El que sigui serà. El tema és que al final d'aquest procés el més segur és que s'arribi a una nova entesa peninsular. Ara sí, no sota la base de l'imposició per demografia, sinó sobre la base de la força que cada nació pot aportar a un projecte comú.
Aquesta malaltia l'han de passar. Fa mandra. Fa por. Però crec honestament que és imprescindible.
De totes maneres no cal perdre el temps pensant ni repensant Espanya: pensem i construïm Catalunya! Aquesta és la urgència.