"Dobrodošli u pakao" (benvingut a l'infern) és la salutació habitual pel visitant que potser ja coneix de què va aquesta història. No es tracta del neguit humà que generen les veus estripades de nens orfes, pares que esperen el reconeixement forense de fills desapareguts o cases buidades per decret de Kalashnikov. Un pessimisme crònic rega avui jardins de policies corruptes, polítics obertament subornables i fotos de misèria humana, que no estètica. L'ordre impera, el campi qui pugui és la regla d'aquest partit. Els acords pacificadors a Dayton van fer baixar la santíssima trinitat a la República de Bòsnia i Hercegovina. La semarreta dels contrincants té tres colors. Verd pels Bosníacs. Blau pels Serbis de Bòsnia i taronja pels Croats. El desenvolupament i resultats de la guerra fixa la posició i tria del camp. Amb la neteja ètnica, els matisos ja no hi són i la gent va marxar allà on va creure més convenient per no jugar-se la pell. Al cantó verd, o el blau, o vermell, sense arbitres ni públic menjant pipes.

Aquesta operació de cirurgia estètico-geogràfica és visible amb les proporcions i dades de població del 2006 on la població va ser desplaçada i escupida a toc d'invitació formal de guerra i impunitat. Pleitejar la pared mitgera del jardí és una cosa, ser amenaçat de mort per qui va matar el tiet o el pare una altra de ben diferent. Viure-hi al costat és una cosa. Que en sigui a més l'alcalde que t'atorgui els permisos o el policia que et posa les multes ja és el súmmum. I més val no fer-hi bromes. Segons un informe de la mateixa República Srpska, el bodrio jurídico-admninistratiu atorgat com a premi de la guerra als serbis que viuen en territori bosníac, 20.000 funcionaris, policies i responsables polítics d'aquesta república que suma el 49% de la federació de BiH estan implicats d'una manera o altra en el genocidi bosníac. L'informe no va sortir per l'impuls democratitzador de la República dels serbis a Bòsnia, sinò d'un manament de Brusel·les. És el pare europeu que t'ho mana!

A Sahbegovici, al bell mig d'un dels convents serbis de Bòsnia, a tocar de Sokolac, uns catalans van pensar en recuperar-ne el poble una vegada acabada la guerra. Almenys el què en quedava. L'ONG Trenkalòs juntament amb els veïns van reconstruïr cases i magatzems. Ara, el poble té com a objectiu fer bategar un mort. No hi ha escola, tampoc metge. Avui, segones residencies i una dotzena de gals resistint al cru hivern. 20 cases serveixen de refugi de la dignitat de qui un dia va haver de travessar boscos per no ser mort. L'alerta va venir llavors d'un serbi que va tornar un favor degut en el transcurs de la II Guerra Mundial. Hi ha deutes que no caduquen mai i no saps quan pot girar-se la truita. El serbi va ser avisat que els partisans anaven a cercar-lo. Fugint va viure. Cinquanta anys després, l'avís venia del serbi. Alertava d'amagat -fins i tot de la dona- que els txècnics del poble es decidiren a pujar per fer net de Bosníacs. Tothom va marxar de nit i en silenci, a peu, i per la ruta recomanada. Tant sols va quedar a casa la Nema, una vídua que desafià els núvols de tempesta. Va ser objecte animal de degradació, violació, amenaça i insult. Una més per sumar a l'estadística del genocidi. Viu i podria presumir de ser-ne la guardiana de la clau del poble. No ho fa.

Anys després, les cases emergeixen com a símbol d'una necessària convivència. El podeu visitar, i disfrutar-lo. Fer-hi nit no es contempla en cap capítol del trotamundos o la Lonely planet però atançar-s'hi és donar-hi un suport al projecte d'allotjament rural que proposen els veïns i l'ONG. Trenkalòs manté a uns quants kilòmetres més lluny, a Mihatovici, un campament de refugiats provinents d'Srebrenica. Sí, 15 anys més tard. Els seus habitants han canviat de rostre i condició, més d'acord amb els temps actuals: són els pobres de solemnitat els que s'acosten cercant una sortida a la misèria i el desamparament.    

El dia a dia passa comptes i els jorns posen cadascú al seu lloc. Banovici, una ciutat industrial de 25.000 habitants a 120 km de Sarajevo subsisteix gràcies a les mines de carbó i una central tèrmica que fa bategar la ciutat. La guerra no hi va arribar, recollida com queda la ciutat. Les infrastructures dissimulen el trauma econòmic general. Un grup de voluntaris a la diàspora van decidir recollir diners pel sistema d'abastament d'aigua municipal. Part dels diners van volar, el projecte no és acabat. Irònicament al passeig peatonal d'Alija Izetbegovic, primer president de la Federació de BiH, ha caigut escandalosament una discoteca amb xorros d'aigua i llums a la façana. Feta -diuen- amb aquests diners. Avui, és el local de moda de la ciutat amb ritme de tecno-vergonya i electro-caradures. El què més trenca a Bòsnia.

Un cotxe de policia del cantó de Sarajevo aparca darrera de la furgoneta en una esplanada davant d'una cafeteria, a la carretera del nord. Un dels agents surt amb el mòbil a l'orella, mentre l'altre es col·loca pertinentment la gorra amb visera i es dirigeix al conductor:

- doberdan (bondia). L'Ervin Tokic ens tradueix les paraules i intencions de l'uniforme.

Resulta que amb les indicacions de la ciutat hem sortit mig metre més enllà d'una línia discontínua, i hem trepitjat la ratlla de la infracció. Una sanció greu penada amb 400 Marcs (uns 200€). Podem pagar-ho o acompanyar-lo al jutjat. Tenim tot el temps del món i no ens sembla del tot malament aclarir-ho allà on faci falta. De fet, ni turistes ni rics europeus, viatgem per conèixer. Uns jutjats poden tenir tant o més atractiu que el Museu d'història contemporània.

S'ho pensa i dicta sentència en sis segons: "Bé, podeu convidar-me a un cafè i acabat l'assumpte". Quan pensem que la nostra exòtica presència podia haver encuriosit el posamultes li demanem a l'Ervin que li digui que precisament en aquell moment ens disposàvem a fer-ne un per si vol venir. Ervin riu i ens diu que és un dir i que ell ha de marxar perquè l'han cridat a fer un altre servei. Remenem carteres i ens adverteix l'intèrpret que sobretot, res de monedes. Si pot ser, algun bitllet. Se'n va amb 10 Marcs (5 euros), i el deure acomplert.

En un racó d'Europa que un dia va ser portada de diaris i obertura d'informatius de televisió hi impera l'oblit i la resignació. Crida Samaranch: "A la ville du,..." Mentre se celebraven els jocs olímpics de Barcelona, Sarajevo patia el setge europeu més cruent d'ençà la segona guerra mundial, Srebrenica seria més tard la vergonya del genocidi i la justícia tant sols queda en un valor de negociació. Divuit anys més tard la impunitat s'ha fet major d'edat. I segueix el seu curs.


Fotografies de Sergi Grau