manelmora |
dimecres, 11 d'agost de 2010 | 12:13h
Un primer esborrany de text. Si algú té suggeriments, s'accepten de bon grat.
Gràcies.
Pedres
Pedres a les sabates, que torturen els peus.
Genolls com pedres dures que transporten la càrrega.
Pedres a la bufeta, a l’orina, als ronyons.
Pedres a l’ànima.
A l’espatlla vinclada. Al fetge, al ulls i al cor.
Pedres a les dreceres, als turons, a la plana.
Pedres sota les pedres, destructores de veus.
I pedres al damunt, que esmicolen i aixafen...
Al pit, la pedra dura. Pesant,
feixuc turment que ofega el crit i el plor...
Podem enlairar els braços, sortir de dins, volar?
Podem aixecar pedres, cercant alès de vida?
Hi ha pedres al camí, que no s’acaben mai.
Són pedres que tenim.
I al final... llosa fina.
Anna Maria Villalonga (agost 2010)
i és el concret, individual, en primer lloc; en segon lloc, el compromís social, i en tercer lloc, i no t'ho perdis!, em porta directament a "La sepultura" corelliana...
Quin nivell que tinc!
Aquesta construcció és més armónica (gràcies per utilitzar la sugrència) que l'enterior , és corprenedora i per aixó mateix bonica en la seva amargor.
Pedres, sinònim de nosa i de dolor en un camí. El cor està cansat i s’arrossega amb desesperança.
Suggeriment: M’agrada com a poesia, però ànim amiga! que les pedres es desarrapen i s’aparten.
Una abraçada.
Petons i gràcies.
A mi, personalment, aquestes "paparres" m´han trencat molt el dramatisme del poema. A pesar del dolor que poden causar aquestes bèsties m´ha semblat com si es rebaixés el pes de les pedres. potser és només una tonteria, eh? Si no estàs d´acord no m´ho tinguis en compte. Una abraçada!
Resto pensant...
Tant de bo algú més també opinés.
Gràcies.
Gràcies, Gemmeta
Són coses que passen, perquè les pedres hi són. Ens agradi o no.
Petonets.