Alguns s’esglaiaran per la unió de dos mots aparentment antitètics. Dues idees força que van batallar i somoure el segle XX. L'una renovadora, l'altre eminentment de perpetuació de l'ordre capitalista establert. A Itàlia, aquell maridatge fou possible en un moment concret i en una sola persona: Giorgio Amendola, un dels principals dirigents del Partito Comunista Italiano, un dels meus referents polítics des que tinc ús de raó (...)
Amendola, fill d’una gran família de la burgesia mitjana de Nàpols, del Mezzogiorno italià. El pare, Giovanni Amendola, dirigent liberal de projecció nacional, assassinat per Mussolini.
El fill, antifeixista. Integrat en la resistència contra el règim de l’exdirigent socialista, i amic de Gramsci, Benito Mussolini. Giorgio era antifeixista perquè volia la democràcia, i volia la democràcia per avançar en la llibertat i construir la socialista, és per això que es va fer comunista.
Amendola o la esperança, Amendola i la traïció. Molta gent moderada d’Itàlia es va sorprendre i va considerar una traïció que el fill de Giovanni Amendola es fes comunista, que deixés el liberalisme orfe, sol, sense un referent més sòlid que hagués pogut encarnar Giorgio.
Amendola va ser el líder de l’ala dreta, del sector moderat, reformista, del PCI. I durant la seva vida va encarnar diverses batalles, sempre amb passió, amb vehemència, parlant alt i clar.
Per Europa i la seva unitat. Quan els comunistes italians eren encisats per Moscou, Amendola va ser el primer líder del PCI que va apostar clarament per la unitat i la construcció europea. Més encara, va ser diputat europeu. Portaveu. I va fitxar a Aldo Spinelli, un no comunista, per al grup comunista europeu.
Per un partit únic entre socialistes i comunistes amb accent socialdemòcrata. Els anys 60, quan es forma un govern de centreesquerra nucleat per socialistes i democristians, Amendola posa damunt la taula la proposta de “il partito del lavoro”, el partit dels treballadors, i crida a socialistes i a comunistes a superar la divisòria històrica i a unir-se en una gran formació reformista i reformadora, independent, que aposta per un canvi tranquil, equidistant dels USA i de la URSS.
Contra el terrorisme i la radicalització social. Amendola va apostar per vies civils, contra la llarga tardor calenta italiana que va de
Per un comunisme empeltat amb valors lliberals, republicans, per un comunisme nacional. Lliure de lligams exteriors, que pensés amb el propi cap. Sense centres aliens. Crític. Ben arrelat a la societat italiana.
Amendola va ser això i moltes coses més. Un gran amant del gran filòsof lliberal Benedetto Croce, de Gramsci, de la literatura, del pensament. Un home lliure i apassionat encarnat en aquella còrpora excepcional: alt, gros, tossut com una mula, de verb esmolat, gran orador.
Fa pocs dies, he pogut fruir de la seva companyia gràcies a un llibre que parla d’un segle italià revoltant, i que la cambra de diputats féu en homenatge al gran dirigent comunista. La seva llegenda perviu. El seu testimoni també. Com va dir un dels oradors de l’homenatge, el millor homenatge que se li pot fer al gran Giorgio no és recordar-lo, és seguir el seu exemple d’audàcia intel·lectual, de crítica oberta, de proposta programàtica sempre a punt. Avui dia, un dels seus grans seguidors, un “miglioristi”, la seva mà dreta, és president d’Itàlia, se’n diu: Giorgio Napolitano.
. Giorgio Amendola, sinistra, repubblica, Europa. Cambra dels Diputats italiana. Roma. 2007.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
