"La psicología política y la experiencia histórica coinciden en señalar que cuando una mayoría social piensa algo contrario a lo proclamado en los frontispicios institucionales y cuando este pensar se hace práctica, son las instituciones las que cambian" Manuel Castells a "¿Independencia?, publicat a La Vanguardia el 24 de juliol. Us en recomano la lectura.
(segueix)
I ara què? Quins polítics sabran gestionar això? Aquesta era la pregunta del dia de de després, de després del 10J, punt d'inflexió irreversible que encara no sabem en què es concretarà, però que ha provocat nous moviments en els vells mecanismes, i fins i tot mecanismes nous. Mai el poble català s'havia manifestat tan multitudinàriament, pluralment, i amb un clam tan inequívoc.
La manifestació del 1976 (que per cert, jo hi vaig ser) també va ser un punt d'inflexió, i la gestió d'aquell clam, llavors, es va concretar a la baixa. Sinó que en plena transició poc semblava molt. La trampa autonòmica de la Constitució no només buidava de contingut nacional "el problema català" sinó que el segmentava per sempre més, fent desaparèixer qualsevol concepte que apropés a un imaginari de Països Catalans. I no cal dir el fre que hi aportà el cop d'estat, que funcionà com una espasa de Demòcles per sempre més. Amb tot, fos com fos, el primer estatut ens ens va donar uns anys de joc. Era el màxim joc possible en un escenari antic, caducat.
Per al nou escenari hi va haver el nou estatut, nascut fa quatre anys i del que no cal parlar sobre la seva curta vida, passió i mort.
I ara hi ha un altre nou escenari, un altre moment històric.
Si és cert el que diu Manuel Castells, i jo hi crec, es tracta d'una banda de fer pensar més a més massa social, de fer créixer el coneixement i l'argumentació que pot aportar pensament en clau de construcció nacional a un sector de la població catalana que fins ara no s'hi ha ni tan sols apropat: més aviat hi reacciona a la defensiva atrinxerant-se en posicions pro espanyolistes inamovibles, per se. Fa molt temps que em fixo, perquè em dedico estones a llegir-los, en els comentaris que aporten moltes persones catalanes - que viuen i treballen a Catalunya - que no es senten catalanes ni catalanistes i que opten per opcions clarament espanyolistes, a fòrums oberts em què es tracta algun tema relacionat amb l'independentisme. O amb el dels toros o la roja. Qualsevol. Són comentaris molt sovint viscerals, molt a la defensiva, molt contra el projecte nacional català. Molt desarrelats del país. I sovint molt desinformats. Com arribar a aquesta gent, com donar-los possibilitats per construir una opinió fonamentada, serena, respectuosa? Potser pel camí, a més de respecte, guanyem alguna complicitat. Però en tot cas això seria un guany col·lateral. L'important és guanyar el convenciment sobre el dret a decidir.
I perdre la por als espanyolistes que viuen i voten en territori català: la seva opció és tan respectuosa com la de l'independentisme, i és imprescindible que els espanyolistes també ho entenguin així, que l'opció independentista és tan legítima, legal i respectuosa com l'altra. De vegades, escoltant segons quins comentaristes i polítics, segueixo notant un tuf de criminalització sobre l'opció independentista que em sembla perillosa.
I pel que fa a qui i com es gestionarà tot plegat, jo, sincerament, m'ho segueixo mirant amb molta atenció i prudència. És cert que de vegades sembla un circ, que exaspera veure el nivell polític que es manega, que una voldria creure que una altra manera de fer política hauria de ser possible. Ara com ara més m'estimo mirar, escoltar i callar. Per analitzar i reflexionar i poder més endavant actuar de forma coherent. Feina rai!
Però del que sí n'estic convençuda és de que, tal com diu Manuel Castells, la força de l'opinió pública és qui acabarà manant. I aquesta és la nostra carta, la dels que juguem al joc polític des de la societat civil, sense partidisme. Un lloc des d'on tampoc és fàcil catalitzar tanta energia i voluntat de canvi. Però des d'on caldrà fer-ho.
Com en la foto, l'horitzó de la INDEPENDÈNCIA s'ha alçat real, proper. No podem deixar que sigui un globus que s'escapa de la mà, ni un globus que esclata. Tampoc un globus permanentment aturat al sostre, que va perdent gas. Potser ningú sap ben bé què i com s'ha de fer, però cal un esforç de responsabilitat política - dels polítics i de la societat civil - per no malmetre aquesta oportunitat amb un nou fracàs que castigui l'esperit d'aqeust poble, massa acostumat al seu paper de víctima impotent davant el maltracte.
La manifestació del 1976 (que per cert, jo hi vaig ser) també va ser un punt d'inflexió, i la gestió d'aquell clam, llavors, es va concretar a la baixa. Sinó que en plena transició poc semblava molt. La trampa autonòmica de la Constitució no només buidava de contingut nacional "el problema català" sinó que el segmentava per sempre més, fent desaparèixer qualsevol concepte que apropés a un imaginari de Països Catalans. I no cal dir el fre que hi aportà el cop d'estat, que funcionà com una espasa de Demòcles per sempre més. Amb tot, fos com fos, el primer estatut ens ens va donar uns anys de joc. Era el màxim joc possible en un escenari antic, caducat.
Per al nou escenari hi va haver el nou estatut, nascut fa quatre anys i del que no cal parlar sobre la seva curta vida, passió i mort.
I ara hi ha un altre nou escenari, un altre moment històric.
Si és cert el que diu Manuel Castells, i jo hi crec, es tracta d'una banda de fer pensar més a més massa social, de fer créixer el coneixement i l'argumentació que pot aportar pensament en clau de construcció nacional a un sector de la població catalana que fins ara no s'hi ha ni tan sols apropat: més aviat hi reacciona a la defensiva atrinxerant-se en posicions pro espanyolistes inamovibles, per se. Fa molt temps que em fixo, perquè em dedico estones a llegir-los, en els comentaris que aporten moltes persones catalanes - que viuen i treballen a Catalunya - que no es senten catalanes ni catalanistes i que opten per opcions clarament espanyolistes, a fòrums oberts em què es tracta algun tema relacionat amb l'independentisme. O amb el dels toros o la roja. Qualsevol. Són comentaris molt sovint viscerals, molt a la defensiva, molt contra el projecte nacional català. Molt desarrelats del país. I sovint molt desinformats. Com arribar a aquesta gent, com donar-los possibilitats per construir una opinió fonamentada, serena, respectuosa? Potser pel camí, a més de respecte, guanyem alguna complicitat. Però en tot cas això seria un guany col·lateral. L'important és guanyar el convenciment sobre el dret a decidir.
I perdre la por als espanyolistes que viuen i voten en territori català: la seva opció és tan respectuosa com la de l'independentisme, i és imprescindible que els espanyolistes també ho entenguin així, que l'opció independentista és tan legítima, legal i respectuosa com l'altra. De vegades, escoltant segons quins comentaristes i polítics, segueixo notant un tuf de criminalització sobre l'opció independentista que em sembla perillosa.
I pel que fa a qui i com es gestionarà tot plegat, jo, sincerament, m'ho segueixo mirant amb molta atenció i prudència. És cert que de vegades sembla un circ, que exaspera veure el nivell polític que es manega, que una voldria creure que una altra manera de fer política hauria de ser possible. Ara com ara més m'estimo mirar, escoltar i callar. Per analitzar i reflexionar i poder més endavant actuar de forma coherent. Feina rai!
Però del que sí n'estic convençuda és de que, tal com diu Manuel Castells, la força de l'opinió pública és qui acabarà manant. I aquesta és la nostra carta, la dels que juguem al joc polític des de la societat civil, sense partidisme. Un lloc des d'on tampoc és fàcil catalitzar tanta energia i voluntat de canvi. Però des d'on caldrà fer-ho.
Com en la foto, l'horitzó de la INDEPENDÈNCIA s'ha alçat real, proper. No podem deixar que sigui un globus que s'escapa de la mà, ni un globus que esclata. Tampoc un globus permanentment aturat al sostre, que va perdent gas. Potser ningú sap ben bé què i com s'ha de fer, però cal un esforç de responsabilitat política - dels polítics i de la societat civil - per no malmetre aquesta oportunitat amb un nou fracàs que castigui l'esperit d'aqeust poble, massa acostumat al seu paper de víctima impotent davant el maltracte.
