Em provoquen rebuig els discursos triomfalistes que parlen de la immediatesa de la nostra independència. Laporta diu que al gener ja podríem ser país, d'altres que l'horitzó de la plena sobirania nacional arribarà d'aquí a quatre anys. Pallassades. Si bé és cert que cada cop sembla haver-hi més avenços en aquest sentit (em refereixo al creixement del percentatge de població que hi està d'acord), no hem d'oblidar que el Principat té una estructuració territorial molt diversa i complexa, i que les paraules victorioses d'aquells que ens volen fer creure que això serà bufar i fer ampolles ens porten, i em sembla que de forma equivocada, a un escenari enganyós.
Deixant de banda els límits reals i geogràfics de tot el país, que, per a mi, són imprescindibles per entendre qualsevol procés d'independència (no només la d'un trosset), hauríem de saber, potser, que si el nou moviment catalanista-sobiranista de centredreta pren força i ens duu a les portes de l'alliberament nacional, la cosa no serà tan senzilla. Per què mai es parla de la violència? Tothom té tan clar que serà un procés totalment net i sense complicacions? A mi em sembla que no. I no vull dir, precisament, que la violència vingui determinada per la part independentista. El garrulisme fanatisme espanyolista és gran. No està gaire organitzat, però no hem de tenir cap dubte que quan la independència sigui aprop, a casa nostra hi haurà violència. Hi ha masses interessos pel mig. I seria d'ingenus pensar que ens lliurarem d'aquesta batalla.
Tots volem viure en un país lliure. Però amb els triomfalismes no farem res més que confondre i enganyar a la gent. Hem de vigilar amb aquestes prediccions de pa sucat amb oli. I hem de fer entendre que el procés de construcció nacional ens portarà a situacions que no havíem conegut mai abans. Cal preparar-nos. I això no vol dir que hem d'entrar com a ramats als gimnassos a fer peses i skipping. Cal que ens mentalitzem. Que en parlem i hi donem voltes.
Treballem conscientment i coherentment per democratitzar aquesta terra. Fins que el poble sigui fort per dir prou. Ja queda menys.
Avui, concert a Llorenç del Penedès! A les 22.00 hores a la Plaça del Castell. Amb els nostres amics d'Els Amics de les Arts! No hi podeu faltar! :)
Deixant de banda els límits reals i geogràfics de tot el país, que, per a mi, són imprescindibles per entendre qualsevol procés d'independència (no només la d'un trosset), hauríem de saber, potser, que si el nou moviment catalanista-sobiranista de centredreta pren força i ens duu a les portes de l'alliberament nacional, la cosa no serà tan senzilla. Per què mai es parla de la violència? Tothom té tan clar que serà un procés totalment net i sense complicacions? A mi em sembla que no. I no vull dir, precisament, que la violència vingui determinada per la part independentista. El garrulisme fanatisme espanyolista és gran. No està gaire organitzat, però no hem de tenir cap dubte que quan la independència sigui aprop, a casa nostra hi haurà violència. Hi ha masses interessos pel mig. I seria d'ingenus pensar que ens lliurarem d'aquesta batalla.
Tots volem viure en un país lliure. Però amb els triomfalismes no farem res més que confondre i enganyar a la gent. Hem de vigilar amb aquestes prediccions de pa sucat amb oli. I hem de fer entendre que el procés de construcció nacional ens portarà a situacions que no havíem conegut mai abans. Cal preparar-nos. I això no vol dir que hem d'entrar com a ramats als gimnassos a fer peses i skipping. Cal que ens mentalitzem. Que en parlem i hi donem voltes.
Treballem conscientment i coherentment per democratitzar aquesta terra. Fins que el poble sigui fort per dir prou. Ja queda menys.
Avui, concert a Llorenç del Penedès! A les 22.00 hores a la Plaça del Castell. Amb els nostres amics d'Els Amics de les Arts! No hi podeu faltar! :)
Apreciat Cesk,
El teu relat crec que és conceptualment enganyós i parcialment confús.
En primer lloc, dir-te que malgrat no ens sentim part d'aquesta centre-dreta de la que parles no hem de desacreditar les opcions, les actituds, les altres maneres d'afrontar el procés, legítimes, en moltes coses raonables, atrevides (contundents. I tant que cal!!) per obrir mentalitats i generar debat. Al meu parer aquestes iniciatives són molt bones per mantenir el debat del sobiranisme encès, fent aflorar les contradiccions de l'unionisme per una banda, i regulant el catalanisme envers més posicions radicals i menys ambigües. Per cert, no fem nosaltres discursos victoriosos? Hasta la victoria siempre?
En segon lloc, no pot espantar-nos la violència quan defensem posicions radicalment democràtiques, una violència que ja fa anys que tenim a casa, en forma de mitjans de comunicació adulterats, de polítics pseudo-franquistes, de jutges malats de feixisme, de policies amarts de violència...Ja la patim, Cesk, ja la patim...No la denuncies tu també? I cal desempallegar-se'n. I aquesta violència, en major o menor escala (la violència dels 'sense raó' no pot fer-nos covards. No pot servir d'excusa. Ja t'has fet gran? Com deia l'estimat Xirinachs "El famós seny català massa sovint és cofoïsme botifler disfrassat de galdós pactisme". Tu no, si us plau...
Pensa-hi...No poden ser també les teves, 'prediccions de pa sucat amb oli'?
Afectuosament
Estiguem molt al cas amb el perillós pensament únic; amb totes les seves formes d'existència i les seves maneres tan "democràtiques" d'extendres. Una Catalunya Sobirana, partida i apedaçada, sota el fil conductor del burgesisme nostrat, és res.
Crec que la crítica a projectes aliens, s'ha de fer des del respecte i no l'insult.
És un mal llenguatge que desvela un pensament dolent i formes inadequades de fer política.
Pere Meroño
Hi hi haurà tensions i possiblement una certa fractura interna a Catalunya. Això, però, no ens ha de fer enrere- i menys ara- tot i que cal pensar, reflexionar, generar estratègies que sumin, i vertebrar un projecte que connecti amb la centralitat (que no vol dir el centre polític sinó allò que més reprsenti la voluntat o opinió majoritàries).
Cert que la polarització existeix i cert també que la fractura interna a Catalunya pot esdevenir realitat. Però res d'això ens ha d'aturar, no podem ara mirar endarrera i refugiar-nos en excuses i dubtes, ningú ens va dir que això seria fàcil i ara el que no podem fer els militants de l'EI és sembrar la llavor del dubte i promoure la paràlisi en nom d'un purisme mal entès.
l'EI catalana hauria d'aprendre de l'EI basca, molt més pragmàtica, eficaç i per tant revolucionaria. Per activa i per passiva els portaveus de l'esquerra abertzale han reconegut que ells sols no poden assolir el procés de culminació nacional i que cal l'acció combinada del conjunt de sensibilitats del país per a avançar. I l'esquerra abertzale té una base social, arrelada i mobilitzada infinítament superior a la nostra.
Per tant des de l'EI hem d'assumir que som el que som, pocs i mal organitzats, durant anys hem fet el que hem pogut, deixant-nos-hi la pell però hem de reconèixer que no hem estat capaços d'estructurar un moviment arrelat i creïble i per res del món ara hem de fer recular al poble. Afortunadament el poble ens va per davant, nosaltres som incapaços de mobilitzar centenars de milers de persones, ni tant sols desenes de milers. Però el poble s'ha bellugat i ja no es conforma amb menys que la llibertat nacional, ho hem d'assumir.
Laporta i companyia son poc creïbles,però nosaltres no som gaire millor que ells, massa sectarisme i baralles internes ens han minat la credibilitat. No podem fer altra cosa que seguir treballant amb el poble
Quelcom similar va passar amb el procés de consultes. Des d'alguns sectors de l'esquerra independentista s'alertava de les limitacions del procés i de les consultes. Per sort el procés va avançar i així centenars de milers de persones van poder exercit un vot per l'autodeterminació, no sense limitacions i contradiccions, però no hi ha cap procés d'alliberament nacional i/o social al món que avanci sense contradiccions.
Doncs això, res de prudència sinó determinació i sempre endavant!
Ni SC, ni RCat ni la CUP portaran aquest país a la llibertat, només ho farà el poble.