Continuant en la línia del que us deia al final de l'apunt d'ahir, crec que oferir-se com a garantia que no hi haurà un tercer tripartit és una autèntica bajanada, un error en què ni CiU ni Solidaritat Catalana no haurien d'haver caigut. Però que encara podem anar més enllà i rebutjar la idea que els dos tripartits han estat dolents per al país.
Crec que ja seria hora que comencéssim a reconèixer amb honestedat els
avantatges que ha portat aquest període, aquestes dues legislatures de
tripartit que ara es presenten com la pesta. És evident que es pot
retreure a Esquerra moltes coses negatives, però estalvieu-vos l'esforç si n'esteu
temptats. En el nostre procés cap a la sobirania, en el nostre procés de
construcció de la majoria social ja existent i pendent només de
traducció al Parlament, hi ha dos col·lectius en competència:
independentistes i autonomistes –els unionistes, aquí, s'expressen
majoritàriament a través de la defensa d'un estatut d'autonomia que
contingui l'independentisme.
I les majories no ho són en termes absoluts. El Barça no guanya la Lliga perquè hagi sumat x punts sinó perquè és qui n'ha sumat més. És evident que cal treballar perquè cada cop hi hagi més partidaris de l'independentisme i que això ho estem fent tots, però resulta igualment important poder desactivar les forces que impulsen l'autonomisme. Fa deu anys, el suport a la independència era molt inferior. El discurs dels socialistes es basava a retreure a CiU les contínues reclamacions de més autogovern. Els deien que el que calia fer era gestionar bé l'autogovern de què ja es disposava. Amb ells al poder, aquest discurs ha passat al reduït grup de PP i Ciutadans i ells s'han convertit en principals valedors de la lluita per l'autogovern. Per què? Perquè l'esquer que els va posar Esquerra va ser un nou estatut. I per què un nou estatut?
Doncs calia un nou estatut perquè tard o d'hora l'estat espanyol hauria utilitzat aquesta carta per frenar la independència. Per tant, aprofitar el moment de la fi del pujolisme i la necessitat de canvi per fer avançar aquesta etapa en un govern amb PSC i ICV-EUiA va ser intel·ligent pensant en la independència. El temps ha donat la raó a Esquerra. Si el nou estatut hagués sortit bé ara tindríem el del 30 de setembre de 2005, que sense ser la independència, ens donava prou poder per ser capaços de preparar-la. I si no sortia bé, com de fet ha passat, cremàvem l'etapa més ràpidament i, per tant, ens acostàvem més a la independència.
Ara, després de la sentència del TC, ja som al final d'aquest camí. Els qui sempre hem volgut la independència hi continuem sent, però se'ns han anat afegint aquelles capes de la societat que creien que l'encaix amb Espanya era possible i desitjable i, alhora, han perdut tota credibilitat aquelles forces que fan veure que no ha passat res i que això encara és possible. Set anys després del primer tripartit, és cert que les expectatives de vot per a Esquerra són dolentes, però no ho és menys que els socialistes han quedat absolutament tocats i enfonsats.
Era possible que el suport a la independència augmentés fins als nivells en què finalment es troba sense crear una situació política que fes evident l'esgotament de la via autonomista i la inviabilitat del federalisme? I no és cert que les decisions estratègiques d'Esquerra han contribuït decisivament a generar aquesta situació? Doncs és per això que celebro els dos governs tripartits. Sense ells, l'independentisme no seria on és ara. I això no vol dir que la consulta d'Arenys de Munt i les onades consegüents no hagin exercit cap influència en aquest procés. És evident que hi han tingut també un gran pes, però des del meu punt de vista formen part d'aquella remor imprevisible de la societat civil independentista i, per tant, ni s'hi podia comptar ni podia formar part de les estratègies dels partits el 2003 ni el 2006.
I les majories no ho són en termes absoluts. El Barça no guanya la Lliga perquè hagi sumat x punts sinó perquè és qui n'ha sumat més. És evident que cal treballar perquè cada cop hi hagi més partidaris de l'independentisme i que això ho estem fent tots, però resulta igualment important poder desactivar les forces que impulsen l'autonomisme. Fa deu anys, el suport a la independència era molt inferior. El discurs dels socialistes es basava a retreure a CiU les contínues reclamacions de més autogovern. Els deien que el que calia fer era gestionar bé l'autogovern de què ja es disposava. Amb ells al poder, aquest discurs ha passat al reduït grup de PP i Ciutadans i ells s'han convertit en principals valedors de la lluita per l'autogovern. Per què? Perquè l'esquer que els va posar Esquerra va ser un nou estatut. I per què un nou estatut?
Doncs calia un nou estatut perquè tard o d'hora l'estat espanyol hauria utilitzat aquesta carta per frenar la independència. Per tant, aprofitar el moment de la fi del pujolisme i la necessitat de canvi per fer avançar aquesta etapa en un govern amb PSC i ICV-EUiA va ser intel·ligent pensant en la independència. El temps ha donat la raó a Esquerra. Si el nou estatut hagués sortit bé ara tindríem el del 30 de setembre de 2005, que sense ser la independència, ens donava prou poder per ser capaços de preparar-la. I si no sortia bé, com de fet ha passat, cremàvem l'etapa més ràpidament i, per tant, ens acostàvem més a la independència.
Ara, després de la sentència del TC, ja som al final d'aquest camí. Els qui sempre hem volgut la independència hi continuem sent, però se'ns han anat afegint aquelles capes de la societat que creien que l'encaix amb Espanya era possible i desitjable i, alhora, han perdut tota credibilitat aquelles forces que fan veure que no ha passat res i que això encara és possible. Set anys després del primer tripartit, és cert que les expectatives de vot per a Esquerra són dolentes, però no ho és menys que els socialistes han quedat absolutament tocats i enfonsats.
Era possible que el suport a la independència augmentés fins als nivells en què finalment es troba sense crear una situació política que fes evident l'esgotament de la via autonomista i la inviabilitat del federalisme? I no és cert que les decisions estratègiques d'Esquerra han contribuït decisivament a generar aquesta situació? Doncs és per això que celebro els dos governs tripartits. Sense ells, l'independentisme no seria on és ara. I això no vol dir que la consulta d'Arenys de Munt i les onades consegüents no hagin exercit cap influència en aquest procés. És evident que hi han tingut també un gran pes, però des del meu punt de vista formen part d'aquella remor imprevisible de la societat civil independentista i, per tant, ni s'hi podia comptar ni podia formar part de les estratègies dels partits el 2003 ni el 2006.
Si m'equivoco, esmena'm, sisplau.
En realitat, doncs, els regalo la paraula "autogovern" perquè ja no em serveix per a res, perquè la sobirania i la independència són l'autogovern en la seva màxima expressió possible.
No pateixis que no tinc cap intenció de defensar els sociates, com et pots imaginar.
Salut!
Crec, que amb el 1er. tripartit, ERC va perdre una oportunitat única per consolidar-se com l'aglutinador de tot l'independentisme´. No només va perdre un quants llençols en cada bugada, sinó que a més va perdre un dels polítics més carismàtics de Catalunya, i líder natural del moviment independentista.
És el que hi ha.
Vull pensar que no estic sol i que la majoria de lectors enteneu el que vull dir. Ja sé que en Montilla ha estat un pèssim president i que la feina feta des d'algunes conselleries és clarafent insatisfactòria i contraproduent des del punt de vista de construcció nacional. Però no és aquesta l'anàlisi que faig jo. Per mi no compta tant què es fa quan s'és en un govern autonòmic com què es fa perquè s'arribi a una situació que faci inevitable el canvi social.
Oi que entens el que vull dir? No em consta que això s'hagi preguntat a la població perquè no és un tipus d'anàlisi que es faci als mitjans de masses ni que aparegui a les enquestes amb facilitat.
L'electorat sempre s'imposa i qui hagi de pagar el preu d'alguna cosa ja el pagarà. Però no és només això, "el que hi ha". Hi ha molt més. Si simplifiquem, sempre tenim les de perdre, perquè per ser independents hem de ser més llestos que els altres en estratègia.
Salut!
Tots ho han fet molt bé, ara toca enfortir i votar Solidaritat Catalana per la Independència (si pot ser amb el suport de RCat).
I quant al segon, crec que la millor situació de cara a les eleccions seria que l'independentisme pogués triar entre Esquerra i alguna altra opció, que podria molt ben ser la Solidaritat. Si hi ha gaire oferta més en concurrència, ens començarem a dispersar i donarem la raó a en Quim Nadal. I d'altra banda, que Esquerra no vulgui formar coalició amb Solidaritat no vol dir que no es pugui pactar un full de ruta fins i tot abans de les eleccions. Seria molt desitjable.
1 er.- Doncs que, només faltaria !, hi té tot el dret.
2 n. - Doncs que cada dia es fa més evident que - per incultura o per mandra, no ho sé- tots plegats emprem les paraules de forma imprecisa; així a vegades es parla de "prohibir" quan s´hauría de demanar "aplicar el sentit comú"; també a vegades es parla de "tripartit" quan s´hauria de parlar de "banalitat", "pèrdua de temps" o "toixesa".
3 er.- Doncs que admiro profundament els qui s´obliguen a escriure cada dia; i els tinc molta consideració perque, Sr. Mir, jo em reconec incapaç d´escriure cada dia mantenint un mínim de coherència.
Fa temps que penso i escric en la mateixa linia del que tu dius. Subscric al 100% el teu punt de vista.
Només afegiré un detall que no tenia lloc en la teva entrada però que considero important:
La política es fa amb els diners que sobren a la caixa un cop pagada la despesa corrent.
Moltes vegades hom tendeix a pensar que els diners que els governs gasten en polítiques del seu signe (Esquerra-Centre-Dreta) són un percentatge del total del pressupost. Un 5 o 6% per posar escoles noves o per posar autopistes.
Però no funciona així. Els diners que empra un govern i que guarden relació amb la seva idiologia o la seva idea del que vol que sigui el país (totalment necessaris perquè el país tingui un rumb) són un percentatge DEL QUE RESTA un cop pagada la despesa corrent.
És molt important aquest aspecte, perquè actualment, amb un 40% de la recaptació segrestada per l'estat, el govern català, sigui el que sigui el color o combinació de colors que l'encapçalin, símplement, no té marge per fer cap mena de política. Un cop pagats els metges, els professors, els policies, la justícia i les quatre escoles o rotondes absolutament imprescindibles (que no és política sinó simple gestió) no queda res. RES.
Hom dirà que en l'època de Pujol si que va haver diners per fer política. I sí, hi van ser, però hi van ser perquè Catalunya en aquella època no tenia cap mena d'endeutament, i la política es va poder fer amb deute.
Clar, si no deus res a ningú mentre tots els altres països deuen un 30-60% del seu PIB (cosa que es considera raonable), durant uns quants anys pots tirar d'aquest deute i fer un PREVIEW del que seria un país de veritat.
Però l'eix transversal fou l'última obra que es va acabar amb aquests diners. I es va acabar com es va acabar.
Total, que ara els altres diuen que el TRIPARTIT NO GOVERNA i que la seva política és nefasta pel país. Correcte tenen raó. El que amàguen tots és que amb dèficit fiscal no governarà ni el tripartit, ni Ciu, ni el PP ni Ciudadanos ni ningú. Que es governa amb l'excedent. La resta simplement es gestiona.
Via de reforma d'estatut escurçada, PSC com dius, i afegiria que pel fet de la visibilitat i claredat de la política (i de la informació, oi que també?) Una batalla guanyada, i penso que ho hem de valorar bé, que passa desapercebut per a força gent, em sembla. Una millora a situar en aquest període i que deu passar com amb d'altres, que ara les prenem com si les tinguéssim de sempre. S'ha criticat la coalició per discrepàncies i xocs, i els he celebrat normalment, perquè han fet que ens assabentem de quines coses es fan i desfan. Pot ser la imatge de que s'han obert portes i finestres xoqui algú que estigui en el conte de la desafecció política dels ciutadans.... i la llunyania entre ciutadans i polítics, però observem...., i la societat civil independentista en marxa. Fa set anys encara hi ha qui repetia i repetia que la societat civil no existia, que on la buscava. Ha, vaig dir, ja es veurà, que em sembla que estem només una mica enllosats, silenciats, ofegats. Aire, també aquesta la hem guanyada.