Ha! Ha! Ha! Ves per on els grecs vénen a ajudar-me quan sembla que ja no em queda res per dir. No va ser això que m’amollares fa una setmana a la platja del Cargol quan et deia que la meva boca només era capaç de construir monosíl·labs? I hi afegies amb la teva veu més fosca i sarcàstica: el teu estil està fonamentat en procediments repetitius, simples, com l’engranatge d’un mecanisme que basta posar en marxa per produir lletres. I somreies amb les teves dents carnívores, tan i tan blanques que contrastaven amb la pell d’un bru daurat que tapava aquell cos de déu jove que m’havia fet perdre el cap des del primer moment que el vaig veure. No havia estat gens fàcil trobar-te malgrat que et passassis tres tardes a casa prenent lliçons de piano amb el meu pare.

Et vaig veure de rampellada aquest hivern passat. Anaves amb uns vaquers baixos, molt gastats, botes punxegudes, un jersei de coll de cigne vermell i aquella juba de pell negra que et marcava la cintura. Fores com una revinglada que et creua la cara i et deixa un blau que no veu ningú. Aquell horabaixa tot va ser d’una casualitat absoluta. El pare tenia un gabinet de treball situat al fons del jardí, on rebia els seus alumnes. Des de sempre aquell havia estat un territori prohibit per a la meva germana i jo, que només hi anàvem en circumstàncies molt especials. Però aquell horabaixa calia que el destorbàs, que donàs a mon pare una notícia trista: s’havia mort un amic pintor. I no m’havia contestat a cap de les telefonades que li feia amb insistència. Per això vaig decidir sortir del meu cau, aquell vell molí que quan vaig ser major d’edat em condicionaren com a casa meva, travessar entremig dels massissos de troanes, passar el mur de xiprers i penetrar en aquell hall en què hi havia dues portes: la del despatx i la del piano.

Tu sorties d’aquesta amb mon pare. Què hi fas, aquí?, em va dir ell amb la seva veu més aspra. I tu em mirares. Vaig acceptar que la bellesa és la fulguració natural de les coses naturals. Espera’m, ara torn, va amollar mon pare abans que pogués contestar i, sense presentar-nos, amb cara de prunes agres, et va acompanyar pel caminal de les washingtònies cap a les barreres. Resseguia els moviments de la teva silueta com si fossis un esperit que es volatilitzaria al primer buf d’aire. En arribar al fons, quan ja no ho esperava, et girares un moment i vaig saber que havies escoltat els meus batecs accelerats. No sé com vaig poder resistir l’espera de tornar-te a veure. Des d’aquell dia vigilava tots els alumnes de mon pare com un espia que no pot perdre calada. I aquella setmana no vingueres. Ni la següent.

Calia que passàs a l’acció amb urgència. Calia que m’enginyàs per trobar el desllorigador que em pogués dur cap al teu camí. Calia que fes pams i passes per trobar-te. Però em sentia totalment perdut i sense orientació possible. Em van ocórrer les idees més peregrines (posar un anunci per paraules a una secció d’un diari en què un home cerca un altre home), o més senzilles (anar d’amagat al despatx de mon pare, obrir l’ordinador i mirar les fitxes dels seus alumnes. Però,  com sabria el mot de pas? Feia fitxes? I si no hi havia una foto, com et reconeixeria?).

Et somniava: les cames amb uns pèls negríssims, la cintura que s’estremia amb les meves estretes, el tors ple de clarors, el teu paquet que creixia davall la meva mà. I em despertava banyat, tot sol, entotsolat. Vaig començar a sortir molt, a fumar molt i a beure com un xot. Ja no vigilava els alumnes de solfeig, ni els d’harmonia, ni els de composició, cap ni un dels estudiants de mon pare. Havia decidit que fores una al·lucinació fastuosament decorada i que formaves part d’una maquinació invisible contra mi. Només volia anquilosar la percepció i paralitzar la sensibilitat: vivia entre dissonàncies. Havia deixat les meves recerques sobre els silencis d’ocultació durant la guerra civil a Mallorca. No havia presentat els treballs del màster de gestió cultural. La traducció de Tombeau pour cinq cent mille soldats de Pierre Guyotat estava abandonada damunt la pastera que em feia de taula. Em sentia víctima d’un enfonsament mental i físic que m’anorreava.

Per què vaig anar a les pedreres de la Seu aquell primer dia d’estiu? Necessitava nedar. Nedar per aigües clares i solitàries. Nedar molta d’estona. Nedar per davall aigua. Nedar nuu. Quan vaig arribar a aquella mescladissa de roques en punta i planes, tallades abruptament pels maresadors antics, l’aigua era d’un blau claríssim amb les clapes verdoses de les prades de posidònies. Per allà no hi havia ningú. Estava enfora d’hotels i urbanitzacions. La baixada havia estat llarga i difícil. En un revolt m’havia escarrinxat amb un esbarzer. A la motxilla hi duia una botella d’aigua, una tovallola, les ulleres de bussejar i Dionís navegant damunt un mar de dolçor de Jacqueline de Romilly. Per què ho record com si fos ara? Per què em fa tanta d’escriguera dir tot allò que va ser el ritual d’una derrota? Em sentia tan ample com el món. Em sentia viu. Com si hagués passat per una llarga malaltia desconeguda i per una convalescència difícil i fos el primer dia de la salut. Hi havia una serenitat clara en tot aquell teatre de la natura: en els penya-segats altíssims, en el cel amb alguns niguls blancs, en l’aigua que canviava de color segons com la feria la claror del sol. Pensava que a l’hivern és quan som més vulnerables.

Un capfico amb força dins mar em va fer sentir més viu que mai. Nedava, nedava amb totes les forces d’un cos que acabava de sortir del llit, de la cadira de rodes, de la paràlisi. Braços, cervell, cames, cap, cos, esperit, tota la còrpora volava per damunt i per davall per les onades lleugeres d’un embat fresc. Van passar hores. Va passar molt de temps. I quan tornava a la vorera amb aquest cansament feliç d’haver viscut les aventures de la navegació marina, et vaig veure: moment perfecte en què tot es va aturar. El cel, la terra i el mar eren la vasa perfecta d’aquest cos que m’obria el braços com si fes segles que m’esperàs, com si dues genètiques es trobassin des dels fons de l’univers. Podies ser un miratge, una fantasia, una transparència de carn entre els meus braços que volien fer del teu cos i el meu una única forma de fusió, un u inacabable.

Com un amant que va de membre en membre varen ser aquells primers temps en què vivia dins l’elegància recta de les teves cuixes, en les carícies llargues de la teva estatura, entremig del teu cos simple i masculí, a través dels combats plens d’assalts de les nits, en els vasos comunicants de la nostra passió. Només estava bé davall la mirada protectora dels teus ulls d’aiguamarina. Em sabia aferrat al norai de la teva talla finíssima, a aquell ventre pla i dolç, als músculs vibrants. Ens besàvem a les parpelles, ens engatàvem plegats i després d’haver dormit molt de temps ens despertàvem cansats dins un acord obscur que era la millor metàfora del nostre amor.

Ha! Ha! Ha! Quan començàrem a anar de rota batuda? Quan vaig veure que t’allunyaves amb la seguretat d’aquell qui sap la pèrdua abans que arribi? No em deixaves el teu braç damunt el pit com tantes de nits; no em miraves com si em veiessis com tants de dies; no ejaculàvem llum en la foscor de l’alcova.