I compta amb 22 regidores i regidors en un procés que avança i fa arrelar arreu del país una opció d’esquerra transformadora, independentista, que no té parió. En aquest marc, la comarca del Pla de l’Estany, amb persones de tots i cadascun dels seus municipis, mira d’enllestir candidatures també de la CUP. Cal insistir que és imprescindible, almenys des del nostre punt de vista, que el país compti amb una opció netament d’esquerres capaç de ser-hi a totes les institucions i de fer part a tots els comicis (...)
paquita sahuquillo |
dimecres, 18 d'agost de 2010 | 10:25h
La plana major de l'ORT i del PTE, i bona part de la militància, van anar a parar a la casa del pare, això és, a la PSOE. Alguns hi han fet carrera. D'aquell radicalisme no n'ha quedat massa cosa (millor dit res). No ho critico ni molt menys, ben al contrari ja que el marxisme-leninisme queda tan llunyà com el tren de vapor, ja que com ell ha estat superat per l'evolució; senzillament faig aquesta anotació històrica. Puc parlar amb coneixement de causa perque els vaig conéixer; en els 70 jo formava part de les Joventuts d'un partit revisionista (el PSUC)... bona part de la militància i la direcció del qual, per cert, varen anar a parar a la mateixa casa. Dels qui es van quedar millor no parlar-ne; ara són en aquest invent anomenat ICV, o EUiA, de funest pas pel tripartit. Penso que acabarà passant el mateix amb aquella part de la CUP més anticapitalista i, en general, de l'extrema esquerra si és que aquesta expressió té algun significat avui dia. Només cal anotar els més extremistes a les assemblees, els de més activitat internàutica: aquí trobarem els futurs quadres de la socialdemocràcia.
Veiem que tens una visió de la història com si diguéssim de la mena de "la història es repeteix".
El fet que certs militants aquí i allà no vol dir res de la bondat o maldat de les seves posicions d'abans ni de després. És, curt, un fet històric.
Discutiríem que la major part de la militància o de la plana major hi anéssin a petar al PSOE. Això no és cert. Hi ha persones concretes, poques. La majoria se penjar l'hàbit de militant i es dedicà a la família, la feina, els estudis o a feinejar als moviments socials.
La seva trajectòria quan eren ORT o PTE, ens mereixen el mateix respecte que altres, per bé s'hi puguin criticar, faltaria més.
paca sahuquillo |
dijous, 19 d'agost de 2010 | 11:39h
Paco Sanroma, secretari general de la ORT. Avui al PSOE. Paca Sahuquillo, cofundadora i cara visible de la ORT. Avui al PSOE. Josep Anton Sánchez Carrete. Secretari general del PTE. Avui al voltant de Convergència.
Això a nivells alts. A altres nivells més baixos la cosa ha estat encara més espectacular. I si parlem del PSUC, massiu. Consti que com he dit abans no ho critico; de fet la socialdemocràcia ha estat l'únic que ha quedat de l'esquerra, per motius obvis.
La migració de l'extrema esquerra a la sociademocràcia, i fins i tot al
liberalisme econòmic, és un tema que donaria per una tesi doctoral. Curiosament no es coneixen casos de l'evolució contrària.
I és que, per si calien evidències, la caiguda del bloc de l'Est ens ha mostrat de manera dramàtica quines són les conseqüències econòmiques i socials de l'aplicació de determinat tipus de receptes.
Dit això, jo enyoro els anys a Joventuts Comunistes... defensàvem principis que crèiem obvis amb il·lusió, i sobretot teniem 18 anys. Però cada cop tinc més clar que si aribem a guanyar haguessim fet bestieses monumentals. Senzillament estàvem equivocats en el més fonamental, no teniem capacitat crítica ni formació suficients, i ens sobrava innocència i convicció.
Haguessim pogut ésser perillosos en un context no democràtic. I això en el PSUC! A la ORT o al PTE era el mateix a l'enèssima potència. No dubto que la nostra desaparició ha estat un guany.
Jo sempre he pensat que ORT i la CUP eren dues coses diferents... És més: em pensava que la ORT ja no existía. No se, podrieu haver posat el logo de les CUP, o la foto d'un paisatge. Potser tot és tàctica "entrista", però feta de manera cutre patatero (en sabien més a finals dels 70, amb el Sindicato de Estudiantes... però els hi va petar l'invent als nassos!). Atentament
En aquest web hi ha tot d'il.lustracions que no tenen relació amb les notícies. La que esmentes i altres, són una menció i homenatge, per què no?, a l'esquerra revolucionària, radical, a l'extrema esquerra dels anys 60 i 70.
En el cas de l'ORT, fou un partit liderat per José Sanromá, de nom de guerra "Intxausti", d'implantació general, i presència a tot arreu, singularment a Madrid, Navarra, Extremadura, i que va sorgir de grups d'obrers cristians pertanyents a una entitat de la Companyia de Jesús. Va ser un grup original, combatiu, de gran arrelament obrer i a barris, d'orientació comunista, pensament Mao Tsé Tung, i que va desaparèixer en 1980 després de fusionar-se amb el Partit del Treball, liderat per Eladio Garcia Castro, àlies "Ramon Lobato", i que va sorgir d'una escissió, principalment, del Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PTE i l'ORT varen les organitzacions d'esquerra d'esquerres més importants d'Espanya i, també, de Catalunya.
Si, la mateixa història de sempre. Mireu els militants del POR on están ara, ben col·locadets al sindicat, als ajuntaments, en grups assessors... S'ha de desconfiar d'aquells i aquelles que van més de revolucionaris. A mi no em tornaran a enganyar mai més. Temps al temps.
És que la història s'ha repetit tantes vegades, que difícilment podem confiar en aquells i aquelles que es creun estar per damunt del bé i del mal. Cert, només es deixa enganya qui es deixa, per això jo no em penso treure la cuirassa i no me'n refiaré mai més d'esquerranosos pseudorevolucionaris que acaben en el reformisme o en el passotisme.
Puc parlar amb coneixement de causa perque els vaig conéixer; en els 70 jo formava part de les Joventuts d'un partit revisionista (el PSUC)... bona part de la militància i la direcció del qual, per cert, varen anar a parar a la mateixa casa.
Dels qui es van quedar millor no parlar-ne; ara són en aquest invent anomenat ICV, o EUiA, de funest pas pel tripartit.
Penso que acabarà passant el mateix amb aquella part de la CUP més anticapitalista i, en general, de l'extrema esquerra si és que aquesta expressió té algun significat avui dia.
Només cal anotar els més extremistes a les assemblees, els de més activitat internàutica: aquí trobarem els futurs quadres de la socialdemocràcia.
El fet que certs militants aquí i allà no vol dir res de la bondat o maldat de les seves posicions d'abans ni de després. És, curt, un fet històric.
Discutiríem que la major part de la militància o de la plana major hi anéssin a petar al PSOE. Això no és cert. Hi ha persones concretes, poques. La majoria se penjar l'hàbit de militant i es dedicà a la família, la feina, els estudis o a feinejar als moviments socials.
La seva trajectòria quan eren ORT o PTE, ens mereixen el mateix respecte que altres, per bé s'hi puguin criticar, faltaria més.
WM.cat
Paca Sahuquillo, cofundadora i cara visible de la ORT. Avui al PSOE.
Josep Anton Sánchez Carrete. Secretari general del PTE. Avui al voltant de Convergència.
Això a nivells alts. A altres nivells més baixos la cosa ha estat encara més espectacular. I si parlem del PSUC, massiu. Consti que com he dit abans no ho critico; de fet la socialdemocràcia ha estat l'únic que ha quedat de l'esquerra, per motius obvis.
La migració de l'extrema esquerra a la sociademocràcia, i fins i tot al
liberalisme econòmic, és un tema que donaria per una tesi doctoral. Curiosament no es coneixen casos de l'evolució contrària.
I és que, per si calien evidències, la caiguda del bloc de l'Est ens ha mostrat de manera dramàtica quines són les conseqüències econòmiques i socials de l'aplicació de determinat tipus de receptes.
Dit això, jo enyoro els anys a Joventuts Comunistes... defensàvem principis que crèiem obvis amb il·lusió, i sobretot teniem 18 anys. Però cada cop tinc més clar que si aribem a guanyar haguessim fet bestieses monumentals. Senzillament estàvem equivocats en el més fonamental, no teniem capacitat crítica ni formació suficients, i ens sobrava innocència i convicció.
Haguessim pogut ésser perillosos en un context no democràtic. I això en el PSUC! A la ORT o al PTE era el mateix a l'enèssima potència. No dubto que la nostra desaparició ha estat un guany.
A tot arreu, aquí i a París, n`hi trobaríem mudances, canvis, metamorfòsi; és llei de vida.
Coses que s'expliquen per si mateixes; tampoc no cal trencar-s'hi el cap.
En quant a valorar com a positiva la pròpia mort política? respectable, opinable.
WM.cat
Atentament
En el cas de l'ORT, fou un partit liderat per José Sanromá, de nom de guerra "Intxausti", d'implantació general, i presència a tot arreu, singularment a Madrid, Navarra, Extremadura, i que va sorgir de grups d'obrers cristians pertanyents a una entitat de la Companyia de Jesús. Va ser un grup original, combatiu, de gran arrelament obrer i a barris, d'orientació comunista, pensament Mao Tsé Tung, i que va desaparèixer en 1980 després de fusionar-se amb el Partit del Treball, liderat per Eladio Garcia Castro, àlies "Ramon Lobato", i que va sorgir d'una escissió, principalment, del Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PTE i l'ORT varen les organitzacions d'esquerra d'esquerres més importants d'Espanya i, també, de Catalunya.
WM.cat
S'ha de desconfiar d'aquells i aquelles que van més de revolucionaris. A mi no em tornaran a enganyar mai més. Temps al temps.
Els que van de més revolucionaris no tenen perquè generar més malfiança que altres que són moderats o pragmàtics.
El millor és mantenir una actitud crítica, oberta, i observadora, i, sobretot, no combregar amb sopars de duro.
WM.cat