Hi ha bàsicament dues formes de riure i dues fonts de comicitat. A la segona l’anomenem gag.

        El gag forma part de la tradició humorística i teatral, especialment circense, defineix alguna cosa així com una unitat tancada d’hilaritat pura: té ha veure amb gust molt infantil i primitiu per la sorpresa desintegradora, pel desordre irrompent, amb el plaer molt instintiu que les coses se n’isquen del seu lloc, caiguen o es desplomen inesperadament, descarrilen fora del seu curs natural alliberant una cadena causal –les fitxes de dominó abatudes en fila- a contrapèl de l’estabilitat convencional. Més o menys simple o més o menys elaborat (la cadira trencada que desbarata la solemnitat del pallasso “llest” o la traca de turpituds de Peter Sellers a El Guateque), el gag esgota en si mateix, i en la seua repetició il·limitada, tota la seua potència expressiva. Ens toca i obrim la boca; ens colpeix i sonem, com un tambor o una campaneta; i si no ens cansa mai és precisament perquè ho fa tot ell, sense necessitat de que nosaltres hi posem altra cosa que el nostre cos. Si l’art és la possibilitat –segons Kant- de pensar al marge del concepte, el gag és l’obligació de riure’s sense mediació racional o narrativa: una espècie d ’“universal” de les vísceres davant el que rendim una i altra vegada, amb soroll de sonall, tot el que hem aprés i tot el que hem experimentat. No hi ha res dolent, sinó al contrari, en respondre amb cos de xiquet a un desordre indolor (en desencaixar-se de tant en tant l’ordre sever de la història i la naturalesa), però aquesta obligació de riure’s sense raó, al marge del món, s’ha convertit hui en la llei mateixa que organitza la nostra percepció i això fins el punt de que el que compareix sota la forma de gag ni ens compromet ni ens commou. Només els estímuls que indueixen en el nostre cos una resposta mecànica, només els que ens arrenquen –amb una riallada o una emoció atòmica- del món comú ens interpel·len i ens exciten. És el que anomenem equivocadament “el triomf de la imatge” per a descriure una experiència caleidoscòpica construïda a base de llaminadures visuals els residus diürns de les quals (el dolor, la misèria, la mort) no ens incumbeixen.

        El gag més recent, el gag paradigmàtic al que tracten en va d’imitar tots els autors i tots els gèneres –ho he dit altres vegades- és el de les Torres Bessones de Nova York: caigueren d’una manera al mateix temps tan increïble i tan familiar que els seus 2.500 morts tot just deshonraren  l’espectacle. Potser que alguns, a Palestina o a Pakistan, contemplaren l’escena com la inversió vindicativa del relat imperialista i s’alegraren del colp amb ràbia de revenja, però els altres reaccionàrem, a Madrid, i fins i tot a Washington, d’un mode menys elaborat, per davall de tota ideologia i abans de tota reflexió: senzillament gaudirem moltíssim. Tècnicament fou un gag tan bo que un plaer superior només ens el podria proporcionar una explosió nuclear. Tan bo fou, ens imposà un goig tan elemental, tan pur, tan infantil, que imploràvem sense descans, com fan els xiquets amb l’oncle que es treu un bombó de les orelles: “fes-ho una altra vegada”, “que passe una altra vegada”. I com reconstruir les torres, infiltrar-se als EE.UU., aprovar un curs de vol i segrestar un avió hagués exigit un esforç (i de seguida un pensament), ens limitàvem a veure la repetició per televisió. Encara podem veure-la una i altra vegada, com l’entropessada del pallasso llest, i sentir la mateixa alegria innocent i primitiva i desitjar sense maldat que esdevinga de nou, encara que només siga al nostre vídeo. Som més humans que a Pakistan? Alegrar-se sense raó i sense relat, ens fa més justos o més morals? Després de l’11-S vingué el gag d’Afganistan i el de la destrucció de Bagdag i el de les tortures d’Abu Ghraib, mesclats sense solució de continuïtat amb altres gags menys aconseguits: un accident aeri, unes Olimpíades, la cabotada de Zidane, la boda del príncep, el terratrèmol de Perú, el mundial de Japó. Tots els gags ens alegraren per igual o almenys de la mateixa manera, sense residus ni remordiments.  Caldria haver rebaixat una mica la seua qualitat per a que la realitat hagués inundat les pantalles; haurien d’haver costat menys –en diners i en morts- per a degradar-nos fins el pensament o la compassió. Així és el gag: no ens importa que el pallasso es caiga aparatosament; no ens importa que el torturat es retorça, sempre que es retorça vertaderament; no ens importa el nombre de cadàvers sempre que siga incomptable. O com he escrit en altres ocasions: no ens importarà l’apocalipsi, sempre que puguem veure’l per televisió. S’ha parlat molt del terror com a instrument de la política, però no s’ha parlat de la tranquil·litat que ens inspira la seua presentació, de la domèstica trivialitat que ens transmet el format sota el qual compareix (el terror) davant les nostres mirades. No s’ha parlat de la falsa tranquil·litat com a instrument de la política. El terror ens calma cada vegada que apareix a la televisió; el terror ens garanteix la supervivència cada vegada que en un periòdic, al costat de la notícia de l’augment del PIB o del fixatge de Ronaldinho, llegim aquest abellidor titular: “La Terra, en perill d’extinció”. Tot són bones notícies a condició que ens arrenquen del món comú. 16.500 espècies animals amenaçades de mort? És un bon gag. La fi del petroli? Què emocionant. L’empresonament de la Pantoja? Això tal vegada ens concernisca una mica més...

        És aquesta falsa tranquil·litat la que denuncien i despullen les vinyetes que dibuixa des de fa anys Miguel Brieva. Hi ha una que m’agrada especialment perquè constitueix l’esquema mateix d’una corrupció radical que altres hem tractat d’explicar d’un mode menys eficaç mitjançant eixos llargs rodeigs que anomenem llibres. En ella es veu a dos joves molt alegres amb sengles paquets d’explosius lligats a la cintura, a punt d’accionar un detonador. No són palestins desesperats ni salafites fanàtics a l’assalt de paradís; no han pensat mal i han arribat a conclusions equivocades; no volen canviar el  món, ni tan sols a pitjor. Es tracta en realitat d’un espot publicitari, l’”eidos” de tots els espots publicitaris, el paradigma ocult al qual poden reduir-se tots els anuncis i tots els impulsos de consum. “I ara... mate’s”, es llegeix a la part superior. “Nou”, “Aprime’s més de 75 quilos en tres segons”, “i en la seua pròpia llar”, “mate’s ara i pague en 12 mesos!”. El jove somriu temptador tractant de vèncer les últimes resistències puritanes de la xica: “El, ens matem? Ho anuncien a la televisió!” I ella, amb eixa audàcia una mica mimètica de les classes mitjanes quan cometen un excés –cantar en el karaoke o jugar a penyores- secunda femeninament amb entusiasme: “Viiingaaa!”.

        Miguel Brieva dibuixa i escriu una i altra vegada contra el gag dels terroristes suïcides. Eixe és gairebé el seu únic tema, com el de Blake és l’alegria, el de Proust la memòria i el de Goya la bogeria humana. Un terrorista suïcida és un subjecte que incorre en l’antinòmia lògica de matar-se matant. Estan per tot arreu. Estan també dintre de nosaltres. Matar-se matant és el que fan, sí, alguns desesperats fanàtics, alguns desesperats, alguns fanàtics, en llocs on es viu malament per la nostra culpa. Però “matar-se matant” és el que fem també nosaltres, sense ninguna desesperació ni fanatisme, en llocs on es viu certament millor sense ningun mèrit nostre, i en els que el convenciment mateix de la nostra superioritat, motor d’un consum –és a dir, una destrucció desenfrenada-, instrument d’una producció –és a dir, una destrucció- delirant i irracional, desfà molt ràpidament els pols, asseca els rius, despentina el boscos, enverina l’aire, buida els pobles i despulla els xiquets. Com es convenç a un home a que es mate matant? En Afgansitan, en Palestina, en Iraq, se’ls empenta molt, se’ls dóna una bomba i se’ls promet el paradís a canvi d’un gest. Però, com –com- és convenç a les classes mitjanes occidentals de que escometin l’atemptat suïcida més gran de la història? Se’ls persuadeix de que el gest és el paradís mateix. Per a una empresa de persuasió tan descomunal fan falta mitjans també descomunals: és el que anomenem capitalisme. Fer estallar una bomba exigiria més consciència (encara que fos negativa) i més valentia per la nostra part: en el seu lloc, se’ns donen rentadores, hamburgueses, pantalles de plasma, cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, bitllets d’avió, refrescos, llenceria fina i xocolates belgues. És eixe gag material, plaent, quotidià (enderrocament ininterromput de mil Torres Bessones) anomenat “mercaderia”, que ens arrenca del món comú i no exigeix de nosaltres sinó que posem infantilment el cos. És el gag dels 300.000 xiquets esclaus que recullen cacau en Costa d’Ivori; és el gag dels 4 milions de congolenys morts extraient de les mines el nostre coltan; és el gag dels milions de camperols que dejunen per alimentar les nostres vaques. “Un estadounidenc bat el rècord en empassar-se 66 hot-dogs en 12 minuts”, ens conten, no un acudit de Brieva, no, sinó un periòdic espanyol que descriu l’entusiasme dels 50.000 espectadors que aplaudiren i ovacionaren Joey Chesnut, el jove terrorista suïcida de Califòrnia capaç de derrotar al sis vegades campió mundial, Takeru Kobayashi, que no va poder devorar més de 63 hot-dogs.

        Però el gag de la mercaderia no basta. Fa falta també una operació de propaganda sense precedents històrics, això que perversament denominem “publicitat” per a descriure i celebrar la invasió de l’espai públic per part dels interessos privats. No és estrany que Miguel Brieva utilitze una i altra vegada la publicitat per a il·luminar aquest domini terrorista del gag. No és estrany que la publicitat –això és el que veuen certament les seus vinyetes- concentre ara tota l’audàcia estètica, antipuritanisme moral i rupturisme revolucionari que fa cent anys mobilitzà l’art d’avantguarda per escandalitzar el burgés i que hui s’inscriu en el cor mateix de la mentalitat burgesa: és necessària, sí, molta audàcia per a persuadir-nos de destruir alegrement l’univers. L’espot de Miguel Brieva citat més amunt, esquema categorial del gènere, no fa sinó traduir la famosa síntesi capitalista excogitada per la casa Nike (“Just do it”, “Només fes-ho”), eslògan on convergeixen naturalment Bin Laden i Joey Chesnut, Mohammed Atta i el Carrefour. Veiem al monstre de Nova York dirigint l’avió de passatgers  contra la torre de Manhattan i a Deú darrere, tonant  en el seu nuvolet, ordenant-li: “Just do it”, “només fes-ho”. Veiem a James Carney o a Jacob Cohen, pilots d’un B-52 estadounidenc i d’un F-16 israelià respectivament, volant sobre Faluya o sobre Beirut, amb la panxa replena de bombes raïm, i darrere una Bíblia impresa en bitllets de dòlar que els dicta: “Just do it” , “només fes-ho”. Veiem a un alegre consumidor madrileny en Toys’r’us a punt d’arrencar-li la play station, al mateix temps que la roba i una cama, a un negret la casa del qual ha estat destruïda per una bomba i darrere un Papa Noel, al volant d’un Mercedes dient: “Just do it”, “només fes-ho”. I veiem a la humanitat encara vacil·lant, amb un peu a l’abisme, temptada de fer un pas endavant, i darrere la casa Nike i a Monsanto, i a Roche i a Bayer, i a Nestlè i a Coca-Cola i a Siemens i a Ford –i als governs que les empreses han triat- assenyalant amb el dit el buit: “Just do it”, “només fes-ho”.

         Per a que una veritat d’aquest tipus no resulte ni demagògica ni solemne, per a que no es convertisca a la seua vegada en un gag cal ser un geni i basta una ullada a les seues vinyetes per adonar-se que Miguel Brieva ho és. Un geni és algú capaç no només de crear, al mateix temps, l’única atmosfera en la que poden desenvolupar-se. Eixa atmosfera és tan potent, tan precisa, tan orgànicament sostenible que acaba per envair i contaminar la nostra, de tal manera que, a força d’imposar la seua estranyesa, acaba per impugnar la nostra familiaritat. L’inquietant de l’univers de Brieva és que és el nostre (com ho és el dels gravats luciferins de Goya o el de les cabals metamorfosis de Kafka): és el que Freud anomena el sinistre per a descriure un allunyament sobtat de la normalitat domèstica però també un reconeixement -una identificació sobtada- de la irracionalitat integrada. Allò reprimit assalta de sobte el nostre horitzó visual corrent o desplaçant mínimament la superfície conscient, basta una lleu empenta al llenguatge en la mateixa direcció en la que habitualment s’expressa i basta amortir suaument el color, tensar una mica les línies dels rostres, augmentar artificialment l’alegria, vestir els cossos d’una altra manera –coses que només pot fer un gran artista-, per a que tot el que ens sembla ple aparegui horrendament buit. Basta seguir fins el final l’esperit de Walt Disney per a que ell mateix es voltege en el revers de Disney, sobtadament amenaçador, agressiu, una mica viscós, una mica metafísic, inesperada còpula entre el capitalisme i el feixisme. Ningú ha sabut entendre com Brieva el terror salvatge que abriga Disneylàndia, el desordre metafísic de Mickey Mouse. El més enllà del mercat està precisament ací, en el més pròxim, al costat del bressol, en el sofà del saló, en el peluix hitlerià, en el Bambi mató, en totes eixes criatures encantadores i saltaires que ens gelen la sang amb la seua felicitat irresistible, amb la seua marcial alegria obligatòria. Miguel Brieva no és només un gran dibuixant polític (com ho són Quino i El Roto) sinó un gran artista polític, un gran il·luminador de civilitzacions l’obra del qual –aquest Dinero, o el seu anterior Enciclopedia- pot comparar-se tal vegada, pel seu refinament gràfic i pels seus efectes, a l’immens Grandville i al seu Altre món (1844), eixe inquietant visionari capaç d’imaginar exactament el capitalisme industrial, mentre els seus contemporanis es limitaven a viure’l vagament, com Brieva és capaç d’imaginar amb precisió el capitalisme financer i consumista mentre nosaltres ens limiten a experimentar-lo borrosament. Com la realitat no és vertadera –diguem amb Alfonso Sastre-, per a que la veritat arribe a ser real cal imaginar-la intensament i amb tot detall.

        Una imatge no val més que mil paraules, però un concepte sí. Un concepte val de fet més que mil imatges. Els conceptes, al contrari del que pretenia Spinoza, es poden mirar, tenen color i de vegades fins ens borden. Ens fan també por. Donen a pensar. Per això el concepte és el contrari del gag. Però pot fer-nos també riure? Eixa és la primera font del riure –en ordre ontològic i racional- a la que em referia al principi. Els conceptes imaginats per Miguel Brieva ens fan riure exactament  a l’inrevés que el bac del pallasso llest o l’enderrocament de les Torres Bessones; no per alguna cosa que ocorre fora i sense residus, no per alguna cosa que els ocorre als altres i que al mateix temps els anul·la, sinó per una caiguda aparatosa en el nostre interior de la que ja no podem recuperar-nos. Està el riure mitjançant el qual renunciem a conéixer –en la que només posem el cos- i està el riure estrany, un poc anguniós, de conéixer-nos, el que acompanya el fet de caure de sobte de la nostra ment i haver després d’activar-la per aixecar-nos i aixecar amb ella tot el que el gran gag del terrorista suïcida està a punt d’enderrocar: “No ho faces, pensa-ho!”. Hi ha riures que s’esgoten en si mateixos i riures que et deixen un mal sabor de boca que un no pot deixar d’esbandir-se de seguida amb una acció (o una omissió decent). L’art genial de Miguel Brieva és dels que t’obliguen després a recórrer, vulgues que no, l’altra meitat. Amb eixes dues meitats devem intentar allunyar l’abisme.