És precisament quan s'avança que es fan més evidents les mancances.
I l'independentisme té -com a mínim- una mancança important. Tot i tenir tants àlfils com peons tenim un buit teòric important.
Tothom discuteix sobre el vehicle que cal utilitzar en el viatge però ningú pensa en la ruta i encara menys en el destí.
Com a molt es parla d'una direcció, d'un nord: la independència.
I l'independentisme té -com a mínim- una mancança important. Tot i tenir tants àlfils com peons tenim un buit teòric important.
Tothom discuteix sobre el vehicle que cal utilitzar en el viatge però ningú pensa en la ruta i encara menys en el destí.
Com a molt es parla d'una direcció, d'un nord: la independència.
Ja fa anys que predico -en el desert, tot sigui dit- que l'ordre de la teorització ha de ser invers al de l'execució.
Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l'immens i vague nord ens volem instal·lar. És a dir: de què estem parlant quan diem "independència".
Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s'ha de tirar pel dret o s'ha d'anar a buscar el revolt. Si s'hi arriba per terra, mar o aire.
I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.
I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista...
Bé, el problema -sobretot- el tenim l'Esquerra Independentista, els que pretenem la costrucció d'un país on els drets de les persones estiguin per sobre dels drets de les corporacions mercantils.
El problema el tenim perquè pretenem instal·lar-nos en un lloc del nord on es garanteixi la justícia social, el socialisme, i això és prou complicat perquè no serveixen ni els mapes d'Stalin ni els de Felipe González, per citar dues perversions del socialisme.
Dic que l'EI patim més aquesta mancança perquè hi ha un independentisme que ha comprat els mapes del nord impresos als Estats Units, a Espanya, aquells que regalen si envies 20 etiquetes de cocacola, si omples cinc dipòsits a la BP.
És clar que hi ha molta gent que dóna per fet que només hi ha un tipus de nord: la construcció d'un estat capitalista, liberal, que tingui com a únic objectiu el creixement econòmic i la competència amb la resta d'estats del primer món en l'espoli del tercer.
És per això que l'Esquerra Independentista tenim la imperiosa necessitat d'explorar i cartografiar la regió socialista del nord.
Sovint en sentim a dir -i potser el motiu d'aquesta entrada és per què darrerament m'ho he sentit a dir més- que primer ha de ser la independència i que després que cadascú voti el que vulgui. Però aquest prec -fet amb tota la bona intenció del món- amaga precisament aquest buit teòric: de quina independència estem parlant?
Sabem que quan se'ns reclama això es dóna per fet que només hi ha una independència possible que és la creació d'un nou estat dins la Unió Europea regit per les mateixes regles de joc que la resta. Això és el que diuen els mapes de les gasolineres.
Jo seguiré insistint fins l'extenuació que l'Esquerra Independentista ha de fer un esforç sobrehumà per cartografiar el nostre nord, definir què volem, quin és el model. Només així podrem competir amb els que pretenen que la independència es limiti a fer una ratlla al mapa i a importar tots els errors dels països on manen les empreses i no les persones, per molts circs parlamentaris que tinguin. Mentre no tinguem un mapa socialista no el podrem contraposar al de les gasolineres i serà molt difícil que quan parlem de socialisme la gent no interpreti Stalin o Felipe González.
Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l'immens i vague nord ens volem instal·lar. És a dir: de què estem parlant quan diem "independència".
Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s'ha de tirar pel dret o s'ha d'anar a buscar el revolt. Si s'hi arriba per terra, mar o aire.
I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.
I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista...
Bé, el problema -sobretot- el tenim l'Esquerra Independentista, els que pretenem la costrucció d'un país on els drets de les persones estiguin per sobre dels drets de les corporacions mercantils.
El problema el tenim perquè pretenem instal·lar-nos en un lloc del nord on es garanteixi la justícia social, el socialisme, i això és prou complicat perquè no serveixen ni els mapes d'Stalin ni els de Felipe González, per citar dues perversions del socialisme.
Dic que l'EI patim més aquesta mancança perquè hi ha un independentisme que ha comprat els mapes del nord impresos als Estats Units, a Espanya, aquells que regalen si envies 20 etiquetes de cocacola, si omples cinc dipòsits a la BP.
És clar que hi ha molta gent que dóna per fet que només hi ha un tipus de nord: la construcció d'un estat capitalista, liberal, que tingui com a únic objectiu el creixement econòmic i la competència amb la resta d'estats del primer món en l'espoli del tercer.
És per això que l'Esquerra Independentista tenim la imperiosa necessitat d'explorar i cartografiar la regió socialista del nord.
Sovint en sentim a dir -i potser el motiu d'aquesta entrada és per què darrerament m'ho he sentit a dir més- que primer ha de ser la independència i que després que cadascú voti el que vulgui. Però aquest prec -fet amb tota la bona intenció del món- amaga precisament aquest buit teòric: de quina independència estem parlant?
Sabem que quan se'ns reclama això es dóna per fet que només hi ha una independència possible que és la creació d'un nou estat dins la Unió Europea regit per les mateixes regles de joc que la resta. Això és el que diuen els mapes de les gasolineres.
Jo seguiré insistint fins l'extenuació que l'Esquerra Independentista ha de fer un esforç sobrehumà per cartografiar el nostre nord, definir què volem, quin és el model. Només així podrem competir amb els que pretenen que la independència es limiti a fer una ratlla al mapa i a importar tots els errors dels països on manen les empreses i no les persones, per molts circs parlamentaris que tinguin. Mentre no tinguem un mapa socialista no el podrem contraposar al de les gasolineres i serà molt difícil que quan parlem de socialisme la gent no interpreti Stalin o Felipe González.
Aquesta és la constatació empírica que fa tothom, i per això la xerrameca sobre l'esquerra independentista és això, xerrameca.
El problema és que hi ha gent que acaba fent l'equació independentisme = esquerra tronada, i aleshores el desprestigi es contagia a l'eix nacional.
Siusplau, esquerranosistes variats del segle XIX (excloc els socialdemòcrates): feu el que han fet tots els vostres predecessors de l'ORT, PTE. PSUC, Lliga Comunista Revolucionària, Euskadiko Esquerra... entreu, sense embuts, a l'espanyolíssim PSOE i deixeu-nos, als independentistes, en companyia de gent impresentable com els EEUU i la UE.
Pel que fa a la regió socialista, ras i curt no existeix. El mur ja fa dies que va caure, i per molt que ens hi esforcem no hi ha absolutament res més que misèria.
Aquesta bandera de la construcció del socialisme no la seguirà ningú, i amb molta raó, perque la gent no es vol tirar pel barranc. Per tant, tal i com va passar amb els partits que he esmentat abans, després de cada fracàs electoral aniran augmentant els incentius per anar a parar al PSOE.
M'ha fet molta gràcia això de "els drets de les persones abans de les corporacions mercantils". Sona maco, però és un eslògan que no vol dir res. I això de "circ parlamentari" deu ser vocabulari manllevat a alguna altra formació política. Mare de Déu, quin aiguabarreig mental.
No cal dir que per part meva és clar que el que ens cal és un Estat català tipus França, EEUU, Regne Unit, Noruega... Això és, occidental, amb capitalisme, democràcia parlamentària, tota aquesta vulgaritat.
De moment els referents del socialisme real, com ara Cuba, Venezuela, o Corea del Nord no m'acaben de convéncer. I no n'hi ha d'altres.
Corea del Nord és un règim aberrant, però Egipte, Sudan o la rúsia hipercapitalista de Putin tampoc son cap paradís.
Al món d'avui hi ha injustícies, i com sempre ha passat al llarg de la història es genereran respostes. N'hi ha que volem que aquestes respostes siguin socialistes però en el fons el nom és el de menys, el que compta és que les barbaritats generades pel capitalisme financer global no quedaran impúnes. I a l'esquerra independentista intentem treballar per bastir un país més just, més equilibrat ambientalment i més lliure,quin problema hi ha?
Hem de veure quina és la conjuntura.
Pel teu comentari, sembla que estem d'acord que la independència nacional no es decidirà a la propera legislatuira, sino que és un procés més llarg. D'altra banda la crisi i com sortim de la crisi (és a dir, qui la paga), sí que és un assumpte d'aquesta legislatura i potser de les següents.
Com ens situem davant d'aquesta conjuntura? Això és el que es debat. I en aquest context i davant la proposta de coalició amb SI, el debat és si la CUP s'ha de sumar a SI o no, i perquè.
Al meu entendre la CUP no s'ha de sumar a SI i la raó és perquè no compartim el mateix projecte, ni en la conjuntura actual, tampoc compartim programa. No crec que sigui sectarisme dir això.
M'explico:
Sobre el projecte: quan sento al Carretero dir que el primer que farem quan siguem independents és obrir les portes de Catalunya per assentar-hi bases nortamericanes doncs no sé tu, però jo entenc perfectament que el seu projecte i el nostre no és el mateix. I per aquest motiu, i en la conjuntura actual, per mi no té cap sentit una coalició electoral amb aquesta gent.
Sobre el programa: quan sento que els de SI i Reagrupament diuen que tot el seu programa es declarar la independencia (quan tots sabem que això ara mateix és impossible per aritmètica parlamentaria) i que per tot lo demés (qui paga la cerisi i com es reestructura el capitalisme) no tenen cap opinio (es a dir, que els hi sembla be la opinio ndominant capitalista) doncs és un programa, que en plena crisis economica, doncs no hi estic d'acord. Vamos, que no és el nostre programa en absolut.
Per això dic, reforçar el projecte de la CUP i pactar amb qui s'hagi de pactar segons cada qüestió i situació. No et negaré que d'aqui a 20 o 30 anys, a les portes de la independència nacional caldria una coalicio com SI, CiU i qui faci falta. I hi estaria d'acord. Però no en aquesta conjuntura.
Amb els independentistes de dretes podem pactar coses, per exemple podem treballar plegats per les consultes, podem recolzar lleis a favor del català...etc I amb ERC i ICV també es poden pactar moltes coses, al meu entendre, moltes més.
Per això ho trobaria un error garrafal que la CUP entri a SI i es dilueixi el seu projecte en la conjuntura actual.
Perquè son projectes diferents i tenm programes diferents.
Què opines?
Si va per mi només dir un parell de coses.
Jo en cap moment he valorat en el meu comentari la possibilitat que la CUP es dilueixi a SI. M'he limitat a fer unes petites reflexions sobre el nostre moviment a raó de l'article d'en Titot.
Entrant ja en el tema soc del parer que evidentment la CUP no ha de diluïr-se en aquesta nova i enèssima plataforma sobiranista, aquest cop electoral. La CUP ha de continuar treballant per articular l'espai ecoindependentista d'esquerres a partir de la Unitat Popular, cosa motl complexe i dificultosa. Una altre cosa és que bona part de la base de la CUP vegi amb simpatia aquestes plataformes. La gent té ganes d'anar lluny nacionalment i si la CUP no esdevé una eina vàlida doncs cercarà altres camins, cosa que nosaltres difícilment podem impedir.
Sobre el sectarisme si que em refermo en la postura que he expressat, és a dir, crec que hi ha un excés de sectarisme i sobretot de cofoïsme a l'EI i a la CUP, cosa que dificulta el desplegament i creixement del nostre moviment.
Dir que jo no sóc cap expert en estratègia i reconec que el moment actual és complexe i dificultós. Intueixo però que en termes nacionals ens trobem en un moment nou i potser històric, en el darrer any han passat moltes coses i és possible que alguna cosa es mogui i en aquest sentit crec que la CUP ha de saber interpretar la realitat i actuar en conseqüència. NO estic aquí retornant al tema de presentar-se o no a les autonòmiques, això ja és un debat superat ara per ara i caldrà esperar al 2011 per comprobar si la decisió va ser encertada o no.
En tot cas em mostro obert a parlar, argumentar i dialogar, des de la pluralitat i el respecte.
Sí, i afegeixo algunes coses:
A la CUP amb SI li passa el mateix que a ERC amb Reagrupament: aquestes opcions capten el votant més patriotero de CUP i ERC respectivament. Es parla de 5 milions d'euros que tenen el Laporta i companyia per fer campanya. Penso que això s'ha d'assumir, que votants de CUP aniràn a SI, i no perdre els papers.
A banda, SI i Reargupament i el sector més sobiranista de CiU plantejen un repte complicat, molt complicat per l'EI. I és que la idea que l'EI ha repetit machaconament els darrers 30 anys, segons la qual només un moviment d'esquerres popular pot portar a la independència, i que per tant la independendencia i el socialisme son lluites indestriables, és un axioma que s'està demostrant fals. La dreta, no pot liderar el socialisme, però sí l'alliberament nacional. De forma ordenada, donant temps als empresaris per reestructurar els seus mercats, La Caixa i companyia necessiten 10 o 20 anys per obrir-se a nous mercats i dependre menys de l'espanyol, i CiU i companyia els hi donaran el temps que necessiten i fet això, estaran en condicions de liderar la independència, si el poble apreta en aquesta direcció, jo crec que ho faran.
Això obliga a un debat en profunditat de l'EI. I sobretot li obliga a un debat perquè l'avenç de l'independentisme ens agafa sent un mobiment encara embrionari, molt feble, massa feble com perquè pugui capitalitzar, ni tant sols una mica, el procés independentista.
Acabo ja. Jo veig bé que hagi sortit Reagrupament i SI. Això ens obliga a saber quines son les nostres bases i quines no, quines son les nostres prioritats i quines no i quina es la nostra politica d'aliances i quina no. I a més, ens obliga a ser conscients de lo dèbils que som.
Ens planteja dos opcions principals: fer el patriotero i anar de salvapatries i autoenganyar-nos pensant que podrem capitalitzar part del proces cap a la independencia (és evident que ho capitalitzara la dreta). O fer un acte de humilitat. Saber que no som res. Mantenir-nos ferms en el nostre projecte i continuar pas, a pas, la feina de formigueta, colze a colze amb la resta de l'esquerra d'aquest país, la llarga marxa del desert cap a un país nacionalment més digne, sí, però també social i ecològicament.
I acabo, ara sí. Parles de conjuntura històrica en termes nacionals, i a mi em sembla que tens raó. Però també ho és en termes socials. La crisi és espectacular, un cataclisme internacional i un moment clau per saber com es reestructura el capitalisme. El paper que cadascú jugui en aquesta conjuntura econòmica és molt important per la credibilitat dels projectes de cadascú.
Gràcies per les respostes.
Salutacions
M'explicaré: Que hi ha un avanç en clau nacional em sembla evident, i sembla que els fets parlen per si sols. Cert és que en l'actual context capitalista el colapse de l'economia catalana ha empès a sectors tradicionalment autonomistes a fer un pas per superar aquest marc. I això obre un nou escenari d'incerteses i de sorpreses. I tot plegat ha passat de forma molt rapida, com acostumen a passar les coses en termes històrics.
L'esquerra independentista no ha pogut o no ha sabut arribar a aquest procés amb més fermesa organitzativa i per tant el seu marge de maniobra per a incidir en el procés és molt limitat. Jo d'això no en tinc cap dubte, igual que tampoc tinc cap dubte en reconèixer que l'EI és ( som) molt feble a tots els nivells.
Ara bé, no comparteixo en absolut l'aposta per enretirar-se del procés i deixar el camí lliure a la dreta. És possible que s'estigui formant un nou estat ( només el temps ho dirà) i en aquest procés hi ha en joc moltes coses, si deixem camí lliure a la dreta estarem sembrant la llavor per a què el futur estat català es decanti cap a la dreta. I això és una responsabilitat històrica que hem d'assumir. Sota cap concepte ho hem de permetre, hem d'incidir com sigui, i no hi ha cap incompatibilitat en plantar cara i mantenir-se fidel i humil als ideals i les arrels ideològiques. Segur que el procés no és com nosaltres l'havíem imaginat, però cap procés revolucionari es desenvolupa a la carta, hi ha imprevistos inesperats i històricament tots els moviments d'alliberament nacional i social s'han hagut d'enfrontar a contradiccions, coses inesperades i dificultats, motles dificultats. I a nosaltres ens pertoca crec jo assumir el repte i la responsabilitat, assumint els riscos i sent conscients que cometrem errades, però des del meu punt de vista és pitjor instal·lar-se en la inacció purista i deixar que els altre facin i desfacin.
Sobre el tema social que esmentes i la conjuntura global de crisi i les possibles aliances amb la "resta " de l'esquerra del país.
Jo em remeto a l'escrit d'en Titot, ens cal cartografiar la regió socialista del nostre nord, com ja he comentat anteriorment hi ha motls buits a omplir i més enllà de consignes i desitjos celestials ens cal omplir amb argumentaris polítics, científics i sobretot amb la força dels fets aquests buits.
Jo crec que la disjuntiva plantejada entre " o bé fem el patriotero o bé fem l'esquerranista" és més aviat una falacia, no som ni una cosa ni l'altre, som independentistes i d'esquerres ( i alguns també ecologistes) i en els dos àmbits hem d'actuar, procurant relligar objectius i praxis. Sobre la proposta de treballar amb la resta de l'esquerra jo en soc molt escèptic, tot i que crec que s'ha de fer en determinats contextos. Ara bé, la "resta de l'esquerra" està fragmentada en bocins. Hi ha socialdemòcrates moderats i d'altres de radicals, hi ha trotskistes, ecosocialistes i també llibertaris apartidistes antiestat, així com autònoms llibertins. Algunes d'aquestes faccions són obertametn espanyolistes o federalistes, per la qual cosa són a priori descartables. D'altra banda hi ha trotskistes que encara practiquen l'entrisme i el plataformisme, dinàmica perillosa que acostuma a acabar força malment, i finalment hi ha sectors llibertaris totalment oposats al procés d'alliberament nacional del nostre país.
Tot i així defenso que en determinats contextos cal establir llaços de col·laboració, tenint clar els límits i no rebaixant plantejaments en cap moment. ( el mateix val per la part sobiranista)
Sobre la conjuntura marcada per la crisi sóc del parer que l'actual crisi és més un fenòmen mediatic que real. Cert que l'augment de l'atur i el tancament d'empreses està creant estralls, però això ja ve de lluny, la crisi no és un fenòmen d'ara. Sigui cíclica, sistèmica o estructural la crisi capitalista s'està gestant des dels anys 70. De fet a principi dels 90 hi havia índex d'atur superiors als actuals i conflictivitat social,molta més que no pas ara. Per tant la crisi ja hi era.
I amb això vull dir que la propera legislatura serà tant important en termes de crisi com aquesta o com l'anterior. I per acabar-ho d'adobar la famosa crisi no només no ha reforçat ideològicament els detractors del capitalisme sinó que l'esquerra mundial ha anat reculant any rera any, sobretot a cada nostra. Per postres la sortida a la crisi s'està fent per la dreta ( +retallades -pensions -prestacions -sanitat-ensenyament+acomiadaments+barats....) I tot plegat està passant sense que cap esquerra rupturista estigui reaccionant en terme de revolta. Els moviments polítics més rupturistes estem fent més aviat el ridícul en tot això.
No vull semblar pessimista, però tampoc em vull ni vull enganyar, ho hem d'admetre, tenim molt poca capacitat d'incidència .Però repeteixo el que he dit abans, per res del món ens hem d'enretirar en nom d'un purisme paralitzador. Hem d'alçar el cap i el puny i continuar lluitant, reconeixent els errors propis i esforçant-nos en plantejar alternatives.
Bé, finalmetn només dir que jo defenso públicament que la CUp es presenti a les autonòmiques de 2014, un cop l'assalt a les municipals de 2011 esdevingui un nou èxit pr la CUP i l'esquerra independentista. Segurament no serà cap fita revolucionaria, però sense presència institucional difícilment l'esquerra independentista i la CUp sortirem del cau marginal en que estem instal·lats des de fa 43 anys.
Disculpeu la parrafada i salut
http://www.vilaweb.cat/media/continguts/000/013/942/942.pdf
Jo crec que és una mica trist que ERC ho tinguin bastant més clar que nosaltres, no et sembla?
Salut Jordi!
Precisament en nom d'una falaç política d'esquerra ERC s'ha deixat arrossegar per l'espanyolisme del PSC-PSOE, i això em sembla una mostra claríssima dels riscos de deixar-nos arrossegar pels postulats d'unes esquerres estatistes o anacionals. L'estratègia d'ERC és purament sucidica, deixar-se arrossegar per dos taurons com PSC i CIU és vendre's el país, ja pot anar ara en Puigcercós de víctima, de republicà i d'esquerres que no ens enganyen. Cadires, poltrones, cotxes oficials i molts viatges, a això han jugat, i nosaltres mai seguirem aquest camí. Jo ho tinc claríssim.
L'esquerra independentista hem de dibuixar el nostre espai, defensar un model socialista des de la nostra perspectiva nacional, allunyant-nos del seguidisme de certs moviments socials elitistes i de certes esquerres anticatalanes.
Fins ara
Com a militant de l'esquerra independentista puc assegurar que la reflexió, el debat, l'esforç...són necessitats vitals d'aquest moviment i està clar que l'esquerra independentista ha d'aclarir conceptes, reiterpretar realitats i sobretot transmetre més credibilitat. No comparteixo ni els comentaris que rajen directament d'aquells que creiem en un altre ordre social ni comparteixo la visió excessivament purista d'alguns militants de l'EI que supediten la independència a una suposada revolució que no acaba d'arribar mai. Crec que les revolucions no es construeixen ni amb teoricismes ni amb sectarisme, de fet no n'he viscut cap i només aspiro a militar i treballar, veurem com evoluciona tot.
Em sembla lògic i normal que com a independentistes d'esquerres aspirem a construÍr un país lliure on les desigultats s'escurcin ( fer-les desparèixer al 100% és impossible, crec) i on el territori no es destrueixi en nom d'un progrés fictici. I em sembla ben lògic que des de l'esquerra independentista es qüestioni l'ordre capitalista mundial i que les crítiques a organismes transnacionals com la UE, OTAN, OCDE...siguin enteses des de la normalitat democràtica. L'esquerra independentista té un triple projecte: alliberament nacional, justícia social o socialisme i posar fi a l'espoli de la natura ( entre d'altres) .
En el primer camp s'han fet avanços innegables, però de cap de les maneres estem a les portes d'un procés de no retorn, encara no som independents, ni molt menys, queda molt de camí per recòrrer. Això si, no puc compartir de cap de les maneres que des d'alguns sectors de l'EI es relativitzi la necessitat d'assolir la independència tot supeditant-la a una conjuntura socialista. La realitat és la que és i no podem obstruÏr l'accés a la llibertat del nostre poble, hem d'assumir les contradiccions, el nostre poble té uns drets nacionals i encara que el marc mundial ( capitalista) no sigui el que nosaltres voldríem no tenim dret a bloquejar els drets nacionals de tot un poble que porta segles oprimit nacionalment. D'altra banda entenc que no hi ha cap contradicció en la independència nacional i la independència popular, és més, crec que sense llibertat nacional no hi ha socialisme ni sobirania popular.
En el segon camp d'actuació de l'esquerra independentista, en el camí cap a la construcció del socialisme, hem de reconèixer que no només no hem avançat sinó que hem reculat. Les forces rupturistes europees i mundials estan en franca regressió, jo crec que encar an oens hem refet de la desfeta del mur, tenim poca credibilitat i exceptuant algunes regions de l'Amèrica Llatina hem de reconèixer que el capitalisme i les institucions emanades de la reforma burgesa ens han inflingit una derrota. Però evidentment l'única lluita que es perd és la que s'abandona i hem de continuar donant guerra. Al meu entendre calen reflexions com la d'en Titot, no podem continuar instal·lats en la simple consigna ni en la filosofia bonista, ens hem d'armar d'argumetns, d'anàlisis, d'autocrítica. I hem de ser conscients que la lluita pel socialisme no es pot dur a terme en un sol país, ens cal articular relacions internacionals en un bloc regional, l'única fòrmula viable d'assolir un horitzó socialista o de justícia social a mitjà termini. Tot i que a Venezuela hi ha moltes contradiccions crec que el camí iniciat per aquell paí sés un exemple a seguir, tot i que no agrada als sectors més puristes, cal reconèixer que l'única via és la democràtica, conquerir espais electorals i traduÏr-los en conquestes socials, amb la implicació activa de les organitzacions de base, organitzacions això sí, de masses. Si, com diu en Titot, quan parlem de socialisme el gruix de la gent normal entèn que parlem del PSOE o d'STalin. Hem de superar això, deixar les consignes i proclames i treballar més, allunyats del sectarisme de l'esquerra banal i utòpica i apropant-nos a les necessitats reals de la gent treballadora.
En el camp ambiental crec que és on l'EI té un discurs més feble. Més enllà de la simple participació ( de vegades tàctica) en plataformes en defensa del territori cal que l'EI enforteixi el seu discurs ecologista des d'una vessant nacional i d'esquerres. És a dir, la construcció d'un espai polític ecoindependentista i d'esquerres està per fer, i si no ho fem nosaltres deixarem que sectors reformistes i instal·lats en el poder ocupin un espai que als PP.CC està per explorar.
Què vol dir independència si el Banc Central Europeu ha de dirigir la nostra economia, com pretenen Laportes i Tenes?
Què vol dir independència si la nostra defensa l'ha de dirigir els EUA a través de la OTAN, com pretén Carretero i companyia?
Què vol dir independència si el nostre territori ha d'estar destruït pels especuladors de torn com vol CiU i els seus amics de Ferrovial?
Què vol dir independència si ha de servir per tenir un Estat raquític al servei del capital com pretenen Laportes i companyia?
No senyor, aquesta independència liberal que serveix per canviar-ho tot perquè no canvii res ja se la poden confitar. No sé vosaltres però jo no destinaré ni un minut a aquesta causa. El camí de l'Esquerra Independentista cap a la independència real, és a dir per la conquesta de la sobirania popular, és un camí llarg i difícil que requereix paciència i tenacitat, no pas salvapàtries oportunistes.
En aquest camí podrem pactar amb SI, ERC o RCat en segons quines coses (llengua, declaració unilateral d'independència...) i sobretot amb ERC i ICV-EUiA (economia, defensa, serveis socials...).
Però per descomptat el que ningú pot pretendre, i menys els qui acaben d'arribar fa 2 dies, és que l'Esquerra Independentista renuncii a la seva concepció d'independència per defensar-ne una altre de dretes que no desitgem.
Això és el que a mi em sembla, i em sorpren molt que hi hagi gent de la CUP fent comentaris en un sentit diferent. En fi, em dona la sensació que s'equivoquen de projecte polític...No us sembla?
Salut
Què vol dir independència si el Banc Central Europeu ha de dirigir la nostra econòmia, com pretenen Laportes i Tenes?
Què vol dir independència si la nostra defensa l'ha de dirigir els EUA a través de la OTAN, com pretén Carretero i companyia?
Què vol dir independència si el nostre territori està controlat (i destruït) pels especuladors de torn com volen els Artur Mas de torn?
La independència de pandereta, la independència del barça, la moreneta i les sardanes del Lopez Tena i Carretero ja se la poden confitar.
La independència o és d'esquerres o no és.
Maoistes, leninistes, trotskistes, bakuninistes....tot plegat sóna a secta il·luminada però en el fons la història sempre es repeteix: Molt de radicalisme virtual en l'etapa juvenil ( fins als 40 anys) però després tot s'esvaeix. A mi no em tornen a enganyar mai més aquests radicalillos de pacotilla amb els estudis pagats.
De vegades cal fer-se aquestes preguntes perquè si ens deixem seduïr pel purisme paralitzador d'aquells que van de radicals més que ningú i es dediquen a acusar a tothom de reformista.
Ho dic perquè sinó correm el risc de fer espanyolisme per l'esquerra, molts d'aquests ultraradicals prioritzen l'eix esquerranista i deixen en un segon terme l'alliberament nacional, o sigui, el de sempre.
És per això que l'entrada de trotskistes a l'EI hauria de ser vista com un problema perquè aquesta gent desmanagaran l'EI, temps al temps!
De feina se n'ha fet molta i, no ens enganyem, tots aquests senyorets independentistes que ara es belluguen a la pantalla, en gran part, tenen la feina feta gràcies a les mil-i-una hòsties rebudes i donades per l'EI. Però és cert que hi ha una manca de seriositat a l'hora de posar en marxa un procés, amb uns plantejaments de base clars, sòlids i ben fonamentats i que dibuixi una ruta estable. També és cert que l'enemic polític -estats, sistema, cagadubtes, aprofitats...- també juguen i ells sempre caminen cap al mateix lloc.
També crec que cal deixar de banda un cert misticisme i una molta mitificació de noms, representacions i històries que, per més que s'autoreclamin de l'EI, tampoc han estat capaces, tot i encerclar el terreny, de fer avançar de veres el moviment més enllà de l'autoconsum i l'autocomplaença. L'EI és molt més que mitja dotzena de noms de grups, col·lectius i organitzacions i de persones concretes, i cal una socialització del discurs i de les propostes, per permetre que l'EI faci un salt de qualitat.
Cal que l'EI, a banda de parlar de país, faci país, situï els Països Catalans en el mapa del dia a dia de la militància, del currículum escolar de tot un país, i cal que ho faci en tots els àmbits, però amb la convicció que dóna saber on anem i la matèria primera que tenim.
Cal que l'EI faci política nacional, que no en fa ningú.
Cal que els ajuntaments esdevinguin altaveus d'això, i no de la política de gestió -com deia un alcalde d'ERC, ja fa anys, "els carrers s'asfalten igual si l'ajuntament és de dretes o d'esquerres, potser varien els procediments. Allò que ens ha de diferenciar no és el nombre de carrers asfaltats, sinó les polítiques socials, transformadores i nacionals". Prou demostrar que som "normals", i fem normal la política nacional. I penseu que la política municipal, de gestió i/o transformadora, tant es pot fer -o no es pot fer- a Pego com a Lloret.
http://www.llibertat.cat/content/view/10072/29/
aquesta 'enquesta', com totes les de llibertat.cat, no té cap mena de valor ni interès, solen fer unes pregunets ridícules amb opcions descaradament dirigides i només hi voten unes desenes de persones
Em recorda en temps de la republica i de la guerra civil de l'estat espanyol, uns volien guanyar la guerra fent ja la revolució ( anarquistes, POUM, etc) . Massa divisións per a fer el primer pas.Aixì ens va anar.( Per supossat n'hi han d'altres factors que ens perjudicà).
Si es qüestiona l'independencia sinò s'arriba a un estat democratic, social i igualitari al mateix temps , no s'arribarà a cap llòc.
La frase catalunya serà d'esquerres o no serà independent o el país valencià serà d'esquerres o no serà independent, ens portaria al fracàs absolut.
Un poble està fet de tots els colors i cal que tots facen l'esforç per anar junt cap a l'independencia , després el futur es de tots i serà el que la gent vullga que siga , i estic segur que serà millor que avuí, en tots els aspectes, com mínim com els països nordics com Dinamarca,Islandia, Suecia, Finlandia o millor en tots els aspectes (economic, social etc).
No tirem la tovallola tan prompte per qüestions d'esquerres o de dretes. Conseguir en primer llòc l'independencia ens obrirà moltes portes.
Un salut TITOT m'havies deixat preocupat , es clar que tots volem el millor del millor per al nostre pais.
estic d'acord amb tu en que falta definir, explicar bé quin és l'objectiu.
Això és bàsic en qualsevol projecte, a la feina, a la vida.
Cal que la gran bossa de gent que té por als canvis, por al desconegut, etc. perdi aquesta por sabent exactament cap on volem anar.
en canvi difereixo del teu text quan parles de lligar independentisme amb una idea política d'esquerres o dretes. La independència té prou contingut per si sola. No li calen cognoms. Independència d'esquerres o de dretes! això és una tonteria al meu entendre.
No vull dir que els partits independentistes hagin de perdre la seva ideologia i postposar-la per un futur llunyà. No.
Vull dir que cada partit ha de defensar la societat que vulgui, però tots junts en front comú hem de compartir un objectiu. I aquest ha de ser convertir el país que tenim, tal com està de podrit i corrupte, a un país independent, igual de podrit i corrupte, però indpenedent. Llavors, tota política que facis en pro d'un estat més transparent, més socialista, etc. serà més fàcil, perquè el teu esforç es dirigirà a un país de 7 milions d'habitants, i no a 45.
Salut
Em temo que no et quadren els números. Els Països Caalans estem per damunt la ratlla dels 11 milions.
Crecque et confons amb la regió de Catalunya i amb l'estat espanyol. Com diu el Titot, cal saber per on anem i on anem.
Almenys reagrupament ha fet un pdf amb un model d'estat per començar no com vosaltres que encara us baralleu per saber qui és més socialista amb referents com en González! per favor!!!!
Bé, fora rotllos. Hi ha un independentisme català que encara no ha superat el dilema "reforma-revolució" i que l'encaixona al meu entendre (també per experiència històrica), al servei dels interessos de un altra nació. No us espervereu. Pero la realitat es obstinada.....
Mireu, a mi el que m'interessa en ser independent nacionalment (un element col.lectiu de primer abast i no superat - encara - per les mateixes "revolucions" a les que es troben enganxats molts "revolucionaris" de salò o no), es poder ser UNA MICA MILLOR. Amb conformo amb ser UNA MICA MILLOR i no tenir d'aguantar rèmores polítiques que desgasten la meva psique contínuament, per manifestar-me amb una mica més de llibertat, com soc i com eren i son els de casa meva, amb tots els seus defectes i virtuts. Mireu quin programa més sentzill..... Quina cartografia més sentzilla. Perquè collons m'en he d'anar a cercar cartografies, en una planura inabastàble de l'Asia Central o un bosc Tropical?
Després de l'independència ja vindrà tot plegat per afetgit i la lògica catalana. I com el ésser humà té tendència al extrems, ja anirem decidin si caminar cap un extrem o l'altre en funció dels interessos a Catalunya, d'una mena o la contrària segons interesse a la màjoria de catalans i no sota interessos esclussius de la majòria del Congreso als espanyols.
A ningú nadó quan neix li pregunten abans on vòl anar i el seu destí, com tot a la vida va en funció de les circumstàncies i saber aprofitar les oportunitats.
en tot cas m'agradaria que s'aprofundís la democràcia directa que deixa les portes obertes a tot, fins i tot al socialisme o a la cadena perpetua, però em sembla que si a la gent li preguntes si volen pagar més o menys impostos diran que no en volen pagar cap (o que paguin els rics això pel broc gròs) i segurament sense haver-s'ho pensat a fons exigiran que l'estat (el català) els hi regali la tira de serveis sense haver-se adonat que no els hi regala ningú sinó que els han pagat previament indirectament perden pasta pel camí.
Salut!
Quina gràcia quan escolto parlar de "persones" i drets de les persones i bla bla bla. I la burgesia què són, extraterrestres? No teniu ni conciència de classe ni sabeu per què collons lluiteu. Sou només un etern maig del 68, l'ala esquerra del capitalisme emprenyada perquè falten porros, no deixen posar la música alta o símplement per la necessitat de rebel·lia per l'explosió hormonal i de testosterona.
El vostre socialisme de saló, a la carta i a posteriori és tan de cartró pedra i amateur com el vostre obrerisme o independentisme. Que vosaltres parleu de socialisme és tan postís com si un rus de Sibèria parlés d'independentisme català. Ja només us queda estar sota les faldetes de la nova burgesia antagònica amb Espanya i ser els seus minyons rebels. Es veia venir.
Visca Stalin i Visca Catalunya!
Stalin, trostski, lenin, bakunin... són del segle passat. Si serveixen per alguna cosa és justament per saber el que no hem de tornar a repetir. Algú ha entes el concepte "la unió fa la força"?...sembla que no. Doncs, nens, o exprimim les neurones per parir -entre tots- un model nou i obert o estem morts (ja ho estem, de fet).
No sé, t'imagino desvagat per algun despatx d'alguna Diputació.
Ja sé que és un esterotip, però què vols, és el que té fer de perdonavides des de les altures.
El que m'estranya que una persona com tu que té les coses tan clares no sigui la llum de la revolució que ha d'il·luminar el proletariat!
Ben bé és que el món de les idees és molt injust!
Adeu, me'n vaig a fer la revolució permanent a un bar universitari.
Si us plau, la independència, si mai l'assolim, serà via un estat en el marc europeu. Aquesta és la nostra realitat. Plantejar qualsevol altra opció és una quimera.
Ah, i si us plau, no tornis a anomenar al Glez com a referent del socialisme. Que una força política es proclami socialista no vol dir pas que en sigui. Si situes la socialdemocràcia dins del socialisme anem bé.
Apa, força i a deixar pas!
2- En cap moment he anomenta González com a referent del socialisme. Tinc claríssim per qui treballa la socialdemocràcia.
si no tenim clars ni els conceptes bàsics malament
ha un terrible problema d'inèrcia que dificulta molt la construcció
d'alternatives socials: massa sovint es parteix de supòsits que potser
havien estat certs fa temps, però que ara no ho són gaire i possiblement
molt aviat no ho seran gens.
I partint d'una base contradictòria, les conclusions són aleatòries i inútils.
Per
exemple, moltes esquerres comparteixen un principi, que crec fals, amb
les dretes: "El treball és la font de creació de riquesa". Òbviament que
en la creació de riquesa hi intervé el treball, però ja no és el factor
limitatiu, la riquesa que pot crear una societat ve limitada pels
recursos disponibles —energia i matèries primeres—, consideracions
ecològiques, d'espai, de transport o disponibilitat de tecnologia
—entesa en sentit ampli—.
Té sentit hores d'ara plantejar com a prioritat la creació de llocs de treball?
A
primera vista sí, però si comptem que la producció que es pot crear té
un topall degut a altres factors, quan creem llocs de treball nous estem
—en primera aproximació— creant la mateixa riquesa però treballant més.
Es plantegen les esquerres un sistema social on el treball, bé escàs,
s'hagi de distribuir en lloc d'inventar?
El
debat és molt difícil, qualsevol idea que no s'ajusti als esquemes es
rebutjada sense prendre-la en consideració. Estic cansat de sentir que
la meva idea de sistema impositiu és "de dretes" perquè és indirecte, és
igual si fent números resulta que qui més té pagaria més que ara i qui
no te res sortiria subvencionat, no cal fer números per mirar-ho ja que
ja se sap que els impostos indirectes son de dretes… O potser és que van
ser de dretes en un altre context, o potser que a les dretes de debò ja
els convé que es pensi així perquè amb el canvi hi perdien.
Grups
que debatin sobre el canvi social, econòmic, que cerquin solucions
ecològiques globals, que prenguin en consideració l'activitat cultural i
no pas la productiva com a base de la societat, n'hi ha pocs. I els que
hi ha estem aïllats i ens sentim mirats per sobre de l'espatlla, sentim
a dir-nos somiatruites. No, sense somiar, imaginar i fins i tot
calcular, l'únic esquema que queda és el dels capitalistes, que les
esquerres teòriques i sense alternatives tenen totalment assimilat en
aquests moments.
no és cert, depèn d'on i quant ho apliques si un 8% a una barra de pa o a 1kg de tomàquets o 300% a un rolex o a un ferrari.
la qüestió és que avui en dia s'aplica un 18% a un ferrari i un 18% a un 600 de segona mà. O a un rolex o a un casio.
això si que és de dretes ja que per ells és un cotxe o un rellotge i punt no hi veuen la diferència, impositivament parlant.
De totes les maneres, a part dels tipus variables en funció de la necessitat o luxe d'un producte, el concepte que tinc és que si per viure amb dignitat calen X euros qui està just en aquest nivell no hauria de pagar cap impost perquè estaria per sota del mínim. Aleshores, si el tipus ponderat d'impost és de Y%, a cada persona se li torna exactament X × Y, això és equivalent a dir que els X primere euros estan exempts, però és més fàcil de calcular i controlar.
Ara bé, seria bo que mentre continues aquesta cartografia que va iniciar Thomas More el 1.516, tothom qui creu que el nostre país ha de ser independent fos menys sectari en el seu vot, ja que per desgràcia no tenim un sistema perfecte on el govern llegeix la ment dels camarades ciutadans per proveir-ne les necessitats sinó un sistema parlamentari on qui treu més escons mana.
Fa cinc segles dels Reis Catòlics i cinc segles d'Utopia i, francament, no sé què trigarà més temps a arribar a Catalunya: la independència o un model social utòpic. Les dues coses alhora segur que no.
http://www.bardina.org/introduccioalsistemageneralct.htm
http://chalaux.org/nw2/multimedia-ct.html
Xerrar que xerraràs i poca cosa arreglaràs. Això no és cap cita d'algun famós il-lustre, sinó que m'ha sortit tal qual ara.
Jo vaig militar a la Joventut Comunista i després al PSUC, i creieu que es xerrava i es teoritzava. El final ja el coneixeu.
En aquells temps de la transició, també hi havia una EI que xerrava i teoritzava i a dia d'avui, ja es veu fins on s'ha arribat.
En canvi ara, en poc temps, hi ha hagut un moviment sense precedents per la independència. Us parlo de les consultes per la independència i la mani del mes passat, amb unes xifres de participació realment molt importants. Això són fets, és acció , és treball generós i amb entrega, és col-laboració i participació. Jo crec que així és fan les coses. Evidenment que has de xerrar i aclarir el que puguis, però després ha de venir la feina que et donarà fruits.
Catalunya és un petit país, i per aconseguir un objectiu tan difícil com és la seva independència, jo crec que necessitarà tota la seva energia. La força que només li pot donar la majoria del seu poble. I la majoria del nostre poble som els treballadors i també els empresaris, els homes i les dones, els vells i els joves , els alternatius i els mossos d'esquadra, els que vivim al camp i els que esteu a les ciutats, els de dretes i els d'esquerres i si pot ser els de centre, etc...
Aquesta és la meva modesta opinió que he volgut compartir amb vosaltres.
Salut.
Ara no és el moment de fer la política d'un país. Nosaltres no tenim un "país", quan el tinguem ja ens discutirem. Però ara amb el que toca barallar-se és amb el govern central. Si ens dividim per decidir que farem o que no l'únic que aconseguirem es posar-li entrebancs a la llibertat de Catalunya.