La maduració personal no s'aconsegueix plenament sense l'assumpció de responsabilitats, i per tant d'errors. Quan el jovent comença a ser adult compartim amb ell la passió pel goig de la vida, de la llibertat, de la renovació de nosaltres mateixos. Sense aquesta passió compartida no és possible una societat que no sigui autoritària, castradora, estàtica, i per tant no és possible la democràcia. Aquest goig no està mancat d'errors relatius, perqué l'error digne de tal nom és la inacció, l'infantilisme permanent, el deixar les responsabilitats per demà quan ja estarem més preparats, i mantenir-nos sota les faldilles protectores de qualsevol cosa. Els errors relatius acompanyats de ferides, són l'escola de la plenitud, són la famosa maduració que ben bé no s'acaba mai.

Hi han moltes similituds entre el procés de maduració personal i el col·lectiu. De fet en gran part el nostre creixement personal està íntimament lligat al creixement col·lectiu també, perquè no som plenament lliures sinó pertanyem a un col·lectiu plenament lliure, i no som plenament justos sinó pertanyem a un col·lectiu plenament just. No ens sentim plenament forts, protectors i protegits, sense pertànyer a un col·lectiu fort, amb capacitat de resposta, amb dignitat.

És fàcil doncs la crítica al pensament prudent del Sr. Mas. Però també diu coses prudents el Sr. Cardús i ningú el critica des de l'independentisme. I és que hi ha una gran distància entre les dues posicions des de les quals tots dos diuen coses prudents.

En aquest context de maduració social, al Sr. Mas cal reconèixer-li que "amb el dret a decidir" ha fet un pas més enllà del Sr. Pujol per superar el terror amb el qual un dels Estats hostils ens ha mantingut en la "no maduresa" forçada, i probablement no és poca cosa perquè la seva opinió va al moll de l'ós del gruix de la nostra societat nacional catalana. Però talment sembla que ha derivat cap aquesta posició per la força de la societat mateixa, no pas com a resultat del seu lideratge, perqué també cal dir que el Sr. Mas té un llast pesat de renúncies, de silencis, de complicitats amb les violències perpetrades des del poder real de l'Estat espanyol. De fet el Sr. Mas, a part de la trajectòria autonomista de CiU que ens va narcotitzar i de la qual és l'hereu, és en el famós pacte de La Moncloa on el Sr. Rodríguez Zapatero li va bescanviar el benestar de la nostra nació en la generació futura i present per las dignitats borbòniques personals i les garanties pels poders econòmics regionals implicats en l'espoliació imperial (garanties sense cap valor com s'ha vist i es veurà encara més), és allà on a més de madurar ell personalment a gran velocitat però sense que tal maduració li inspiri un altre programa alternatiu (perquè el tema del concert fa riure fins i tot a la quitxalla), és allà on es va posar al descobert l'escassíssima volada de la seva ambició nacional, els seus dubtes enormes sobre el nostre poble, la seva manca absoluta de full de ruta per superar el terror, per combatre'l, per denunciar-lo. En definitiva que no era, i no sembla que pugui ser-ho mai, el líder del nostre procés de maduració nacional, el goig de la plena llibertat recobrada. El Sr. Mas és la imatge viva dels dubtes adolescents que ens cal deixar enrera sinó volem morir. Des d'aquesta òptica no és doncs, ni ha sigut ni serà un líder coratjós, capaç de treure el millor de cadascú de nosaltres: ell és, juntament amb la seva organització política tan respectable com immadura per la manca de programa nacional digne d'aquest nom, la viva estampa de la impotència nacional quan té por insuperable de deixar el regionalisme, i el proper govern que presidirà en serà, tant de bó m'equivoqui, el relat més descarnat.

Mireu Albert,  el Sr. Mas no serà un usurpador com el Sr. Montilla, el qual en cap moment ha entés que vol dir ser el President d'una comunitat nacional agredida dia si i dia també perquè per a ell aquest tema era propi de la menyspreable burgesia a la qual s'ha incorporat alegrament. El Sr. Mas no serà un toca campanes com el Sr. Maragall que es pensava que essent ell President, els seus presumptes camarades de Madrid deixarien de practicar les injustícies imperials gràcies als seus estirabots i genialitats. El Sr. Mas inclusiu no serà un pragmàtic salvador de pàtries com el Sr. Pujol que fou capaç de conjugar l'entesa amb els encimbellats en el règim feixista amb el redreçament de coses bàsiques profundament amenaçades com ara la llengua i la cultura, i alhora aconseguir ser l'encarnació dels valors nacionals, amb les limitacions que tal monopoli ha comportat. El Sr. Mas probablement fora un bon President en un país europeu normal, és a dir sense ser objecte de befa, menyspreu i violència diària, sense cap instrument real per fer-se respectar. La prudència i els dubtes davant de les burles posen en relleu tan la nostra debilitat com la nostra incapacitat per superar-la. En Mas és l'estampa del bon noi que espera que els pinxos del barri el deixin tranquil per si mateixos, per maduració personal del trinxeraire i no per la seva creixença i enfortiment: és alló d'anar a fer pedagogia a casa dels cafres i dels lladres. És una estampeta molt correcte en ambients eclesiàstics i ben pensants, en ambients d'ordre i bona fe, però del tot inadequada en l'arena de la política real de qualsevol ordre que no estigui en un clos de clausura.

El Sr. Cardús al contrari del Sr. Mas no es presenta com a líder, però ens lidera més en aquest procés de maduració, en aquesta passió compartida, tan perquè no ens parla des de la renúncia, com perqué no té una actitud poruga. Diuen coses similars, però ho diuen amb perspectives radicalment diferents: el Sr. Mas, tant de bó resulti que m'equivoco, ho diu per frenar-nos, per portar-nos a la seva pròpia inacció i el Sr. Cardús ens ho diu per mirar de minimitzar les trompades que ben segur ens donarem, per encarrilar les nostres accions desacomplexadament lliures i responsables.

I no em sembla just oblidar-me del Dr. Carretero que és l'acció d'un que no voldria liderar el procés, d'aquell que ja no pot esperar que algú o altre faci alguna cosa de profit i s'hi posa en contra dels seus íntims anhels personals, perquè em penso que es coneix les seves limitacions d'habilitats polítiques.

I ara arribo al Sr. Laporta. I en ell s'encarna tot el contrari del Sr. Mas quan ens referim al procés de maduració i tot el contrari del Sr. Cardús i del Dr. Carretero quan assumeix que vol liderar-lo. Dubtar d'aixó, com feu amic Albert, ara per ara per a mi és simple mala fe i partidisme.

I és que el xoc real serà doncs entre el Sr. Mas i el Sr. Laporta, perqué tots dos lideren projectes pretesament nacionals però radicalment diferents. El primer anirà a remolc de la gent i el segón l'esperonerà, molt més enllà que el Dr. Carretero i molt més enllà de la prudència del Sr. Cardús. És curiós perqué tots els usurpadors i toca campanes faran costat al Sr. Mas, per alló del seny que hores d'ara és la ximpleria més gran d'Europa amb l'excepció de la pròpia dels nostres explotadors, i tota la gent d'acció i que ja practiquen la maduresa en la mesura que els violadors ens ho permeten, aniran amb En Laporta. Hi haurà moments que semblarà que el Sr. Mas és l'altaveu del Sr. Cardús, però ara per ara, no serà res més que tacticismes del Sr. Mas, i ai del dia que el Sr. Mas, per les mateixes raons xarones amb les que ara predica la immaduresa, s'apunti al carro dels madurs, perqué llavors coneixerà la ràbia i la mossegada ferotge de l'entorn dels usurpadors i toca campanes. Serà curiós perqué em penso que és un dels més coneixedors, com ara el Sr. Castells, de les dents d'aquesta fera que ens cal abatre i vèncer, i per començar cal desenmescarar-la i fixar-ne la posició i accions, cosa que el Sr. Mas té una mandra immensa de fer.

El Sr. Laporta és dels pocs que no ha posat l'altra galta davant de les mossegades, i avui per avui no tenim gaire res més perqué la demagògia és amagar la realitat, llençar les forces impetuoses del poble en una direcció estèril i equivocada, com ara el concert econòmic, i és per això que resulta inqüestionable que no és altra cosa que el federalisme, el regionalisme i tota classe enganyosa d'unionisme el que realment es construeix, ara i abans, sobre la demagògia. Pensi-ho Albert perqué no dubto que amb les vacances -bon moment per recapitular l'any apassionant que hem viscut- la vostra rectitud ho haurà de reconèixer.

molt bona la reflexió i interessant

ramon

els convergents, darrera la prudència manifesta, us aclapara la por d'anar més enllà d'enllà. Ho voleu però ho doleu i això penso que és greu. Ho trobo legítim i no ho critico, però crec que s'ha de ser més valent i no anar de pinxo de poble com esteu anant. No es poden tenir dues pàtries, dues dones, dos amors manifestos ... i tot de coses més i, si els tens tenir-ho molt clar com en Montilla, la Chacón i en Gorbacho que són espanyols i se'n senten. Aquests no enganyen i ho trobo molt bé, encara que no ho comparteixi ni gens ni mica.

El que també m'empipa, no sé si us ve de la influència nefasta del Conde de Godó, aquesta fixació amb en Laporta. En Laporta, agradi o no, és un líder, cosa que no serà mai en Mas, per més que ho volgueu vosaltres i en Duran tots sabem de quin peu calça. Les cartes estan llançades i ja veurem què passa. Potser els que no esteu madurs sou vosaltres o, és que potser esteu ja massa podrits per fer el salt endavant?

No ho sé.

Ramon.

Què han de fer els diaris digitals de tarannà sobiranista? Aplaudir la prudència que us fa traidors potser?

Albert, si tu dius que vols la independència tant com jo... què hi fas a Convergència?

I para de parlar d'en Carod, no hem de mirar el futur?

I per què tanta malícia cap en Laporta? No ens cal un líder? Doncs un que en tenim i el matxuques!

Crec, i t'ho dic amb 'carinyo', que tu vols jugar a les dues bandes i això no és possible.

O unionista o independentista però una mica de cada segons el dia, no s'hi val i a més t'hi pots fer mal.

Prat de la Riba deia que gairebé tots els
catalans que coneixia eren independentistes de sentiment però, en canvi,
pocs ho eren de pensament.

Deixa fluir els sentiments...

Bona nit :)