Mentir és la primera cosa que caracteritza que un nadó ha esdevingut un infant. Qui ha tingut fills, ho sap. Ho aprenen al jardí d'infants o dels altres germans, però estic seguir que hi ha una predisposició genètica a fer-ho. Els primats també saben enganyar i de fet penso que és una característica molt important per sobreviure o per millorar les possibilitats davant la garbellada de la selecció natural.
Jo penso que la mentida i l’engany és natural en l’home, i seria molt innocent pensar que ningú no està lliure d’utilitzar-ho per al seu propi benefici o per salvar-se davant d’una situació perillosa. No mentir o enganyar davant reptes o situacions compromeses no és natural, hom s’ha d’aplicar per no fer-ho. Per això cal tenir ben a dins teu, unes fortes conviccions religioses o morals que ho impedeixin.
Aquí entra l’educació dels valors que molt bé explica Salvador Cardús en els seus llibres i articles. Una educació que no només ha de venir de l’escola si no sobretot de l’entorn familiar. No serveix de res que els mestres ensenyin els valors d’honradesa i de l'honestedat, si el jove a casa seva veu com el pare o la mare enganya al botiguer quan aquest s’equivoca amb el canvi o diu mentides al veí de l’escala per no reconèixer que ha estat ell qui, encara que fou sense voler, ha trencat la bombeta del replà.
(continua)
Molta gent, diu que per aconseguir la independència cal utilitzar-ho tot contra l’enemic, inclòs les mentides i l’engany. Jo no aniré ara d’innocent i amb un ciri a la mà dient que no ho hem de fer-ho. Però si que diré que cal utilitzar-ho el mínim possible l’engany i la mentida contra l’enemic. Ho dic perquè si la mentida i l’engany és la nostra principal eina per lluitar contra l’enemic estem construint un lideratge amb peus de fang. Sense voler estem caient en el parany d’anar pel camí més fàcil i anem en contra de construir un lideratge de base sòlida a partir de veritats, que al cap a la fi, serà la que ens donarà possibilitats a la victòria final.
Per aconseguir la independència hem de liderar un projecte honest i honrat per convèncer al poble català perquè acabin votant-nos. Hem de guanyar la confiança als votants i aquesta no es pot aconseguir a la llarga si només està basada amb la mentida i l’engany encara que sigui contra el nostre enemic. Qui assegura que si un lideratge és mentider i enganya a l’enemic, no podrà utilitzar-ho contra el poble que l’ha votat en el futur?. La història d’Europa del segle passat, està plena d’exemples.
Però també una societat a on l’engany i mentida és tolerada, provoca una selecció natural de lideratges més escaients per fer-ho, en contra dels que no ho són. Si les condicions per triomfar o les que més es valoren, són l’engany i la mentida entre els aspirants a ser líders, qui garanteix que la nostra lluita no podria acabar liderada pel qui està més ben preparat per mentir i enganyar.
Un podria dir, doncs per què no? Per què això ha de ser dolent per la nostra lluita si el que es tracta és guanyar a l’enemic? La resposta és que per desgràcia la frontera de qui és l’enemic pot canviar molt ràpidament segons les circumstàncies, lloc i moment.
Un líder o aspirant a ser-ho, preparat i format en les tàctiques de l’engany i la mentida, en unes circumstàncies i en un lloc determinat, pot pensar que l’altre aspirant o líder, que malgrat sigui independentista com ell, ara és un adversari que li està barrant el pas perquè ell pugi desenvolupar la seva estratègia. Una estratègia que considera que és la millor per aconseguir la independència. Per això donat el moment, pot considerar-ho com un enemic a la independència.
Ja no parlo si aquest líder o aspirant a ser-ho és molt ambiciós o vol gaudir del seu moment de glòria. Aleshores la distinció entre adversari i enemic, desapareix i tota la seva capacitat d’enganyar, engalipar, enredar i mentir, és utilitzada per destruir a l’adversari, a vegades inclòs amb més ganes que contra l’enemic de veritat. El perquè és així, mereix un altre article per no fer aquest massa llarg.
Fi de la primera part
