Solidaritat Catalana podria integrar Reagrupament. Els socialistes podrien tenir una crisi més profunda encara i CiU s'ha autoimmobilitzat i s'ha fet estúpidament rígida en un moment històric que demana la màxima flexibilitat. Els diuen allò de "Be water, my friend!" i es tornen formigó.
Tal com podem llegir a Vilaweb, la intel·ligència continua donant avantatge a Solidaritat Catalana. I en política no sempre guanyen els qui s'ho mereixen, sinó que a vegades ho fan els qui juguen amb més intel·ligència. I amb això no vull dir ni que els uns siguin rucs ni que els altres no es mereixin res. Entenguem-nos, però: Carretero fa una crida a la unitat a Puigcercós i Laporta a Arenys de Munt. D'entrada, sorprèn que adreci la crida a Puigcercós, del qual fins ara Reagrupament havia dit que el seu partit, Esquerra, no era independentista. Deien que no hi havia cap partit independentista al Parlament. Petita contradicció sense importància que no cal magnificar, però sí recordar. En tot cas, feta la crida, ja té resposta: una proposta concreta i prou justa, que lliga força amb el que ja sonava fa uns mesos de repartir-se les circumscripcions. Això sí: la condició és que Carretero i Fernàndez passin per l'assemblea, que sembla que no serà l'11 –podrem anar tranquils a la Mostra d'Entitats dels Països Catalans– sinó el 4 i que d'aquesta manera es reforça com "l'assemblea de l'independentisme extraparlamentari". Carretero haurà d'avenir-s'hi perquè una altra cosa seria difícil de justificar i el deixaria força tocat i desacreditat. Ara només faltaria un acord semblant amb la CNS.
Per la seva banda, els socialistes continuen en caiguda lliure. Feia temps que els advertíem que anaven de victòria en victoria fins a la derrota final, però no ens en feien cas. Ara la sentència i la manifestació han fet surar tots els problemes: enquestes que els enfonsen, consellers i conselleres que es desmarquen i, sobretot, cap possibilitat de capgirar la tendència. Perquè això ja ho té, pensar-te que ets el millor: no estàs preparat per assumir que no ho ets. A dos mesos i mig de les eleccions, la crisi encara se'ls pot agreujar més. Estan absolutament fora de joc i ni compten ni comptaran per a res a la propera legislatura.
Una de les metàfores que fa servir Joan Laporta és aquella que diu que aquesta darrera lliga el Madrid ha fet els punts que ha fet perquè el Barça n'ha fet més. O a l'inrevés, tant hi fa. La qüestió és que els uns estimulen els altres. Però també existeix l'efecte contrari, que la manca d'estímuls comporti un relaxament inevitable. I quan dic inevitable vull dir inevitable per molt que s'hi vulgui fer. I això va per CiU. L'estratègia d'aquesta coalició es basa molt en l'oposició CiU-tripartit i en la mateixa dinàmica del "si tu no hi vas, ells tornen". Però és clar que quan l'adversari està absolutament derrotat l'argument perd tota eficàcia i, si no es vigila, fins i tot se't pot girar en contra. Ara, des de la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol, el que ven, el que fa guanyar vots, ja no és el rebuig a Montilla i al tripartit, sinó un projecte en positiu. El "començar il·lusiona" o l'espai dels cativistes per al ciberactivisme de costellada són pessigolles al costat del que s'està gestant a cada dia que passa: estem parlant de tenir un estat propi. El país ha començat un gir inesperat per a molts que preveien un esprint plàcid en una recta final. I quan has de fer un gir ràpid amb un camió que pesa tones i que va a vuitanta per hora, o el fas a poc a poc –i perds l'esprint perquè has hagut de frenar al revolt– o bolques. La frenada, doncs, és inevitable. Tothom porta el vehicle que porta, però la gràcia és ser capaç de canviar el traçat de la cursa. És l'única manera de guanyar el qui sortia com a favorit.
Per la seva banda, els socialistes continuen en caiguda lliure. Feia temps que els advertíem que anaven de victòria en victoria fins a la derrota final, però no ens en feien cas. Ara la sentència i la manifestació han fet surar tots els problemes: enquestes que els enfonsen, consellers i conselleres que es desmarquen i, sobretot, cap possibilitat de capgirar la tendència. Perquè això ja ho té, pensar-te que ets el millor: no estàs preparat per assumir que no ho ets. A dos mesos i mig de les eleccions, la crisi encara se'ls pot agreujar més. Estan absolutament fora de joc i ni compten ni comptaran per a res a la propera legislatura.
Una de les metàfores que fa servir Joan Laporta és aquella que diu que aquesta darrera lliga el Madrid ha fet els punts que ha fet perquè el Barça n'ha fet més. O a l'inrevés, tant hi fa. La qüestió és que els uns estimulen els altres. Però també existeix l'efecte contrari, que la manca d'estímuls comporti un relaxament inevitable. I quan dic inevitable vull dir inevitable per molt que s'hi vulgui fer. I això va per CiU. L'estratègia d'aquesta coalició es basa molt en l'oposició CiU-tripartit i en la mateixa dinàmica del "si tu no hi vas, ells tornen". Però és clar que quan l'adversari està absolutament derrotat l'argument perd tota eficàcia i, si no es vigila, fins i tot se't pot girar en contra. Ara, des de la sentència del TC i la manifestació del 10 de juliol, el que ven, el que fa guanyar vots, ja no és el rebuig a Montilla i al tripartit, sinó un projecte en positiu. El "començar il·lusiona" o l'espai dels cativistes per al ciberactivisme de costellada són pessigolles al costat del que s'està gestant a cada dia que passa: estem parlant de tenir un estat propi. El país ha començat un gir inesperat per a molts que preveien un esprint plàcid en una recta final. I quan has de fer un gir ràpid amb un camió que pesa tones i que va a vuitanta per hora, o el fas a poc a poc –i perds l'esprint perquè has hagut de frenar al revolt– o bolques. La frenada, doncs, és inevitable. Tothom porta el vehicle que porta, però la gràcia és ser capaç de canviar el traçat de la cursa. És l'única manera de guanyar el qui sortia com a favorit.
Discrepo, crec que per RCat el millor és no anar a les primàries de SCI perquè no hi ha garantia de transparència ni seriositat.
RCat ha d'esperar a que SCI demostrin que tenen suport de militants o associats o el que sigui (ja que de fet SCI encara no estan registrats com a partit ni com a associació ni se sap ben bé què són), no tenen estructura, no tenen ideari, no tenen programa ni tenen feina al darrera, mireu la seva pàgina web per a fer-vos una idea.
Com pot RCat presentar-se a unes primàries d'una altra entitat que ni existeix ni se sap quants suports té? Com pot organitzar-se res mitjanament seriós i amb garanties en menys d'un mes?
A mi em sembla més aviat que SCI només l'han creat en Tena, Bertran i Laporta per a donar cabuda a les seves ambicions polítiques i sobretot les seves maneres prepotents i redentores els desqualifiquen.
Primer que escampi la boira, després RCat pot pactar una coalició amb SCI si s'escau.
Tot i ser a l'agost, la presentació de Solidaritat Catalana per a la Independència (SCI) va aplegar més de 200 persones al local de la Germandat de Santa Llúcia de Reus per escoltar dos dels seus principals impulsors, l'exconvergent Alfons López Tena i l'ex d'ERC Uriel Bertran. Els dos ponents van excusar l'absència d'Anna Arqué que va haver d'anar a un acte a Figueres, alhora que van anunciar que Joan Laporta acudiria a la nostra ciutat al mes de setembre.
Solidaritat Catalana per a la Independència es va presentar com una formació novedosa en el procés de formar les llistes. López Tena i Bertran van anunciar que tots els militans podran ser candidats i que l'ordre es determinarà en funció dels vots obtinguts per cadascun d'ells en l'assemblea del 4 de setembre.
L'acte el va obrir Uriel Bertran, qui va recordar l'orígen històric de Solidaritat Catalana com una primera unió de partits catalanistes arran de l'atac per part de l'exèrcit espanyol a la redacció de "La Veu de Catalunya", i que va permetre la consecució de la Mancomunitat i posteriorment de la Generalitat, amb la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià.
Bertran va recordar l'èxit que estan assolint les consultes per a la independència i la manifestació del 10 de juliol, així com la favorable resolució sobre la independència del Kosovo que dóna força jurídica a les declaracions d'independència unilaterals.
L'exdirigent d'ERC es va queixar de la incapacitat del Parlament català de fer política de debò ja que "s'aproven coses que no es poden dur a terme perquè no hi ha diners ni poder" i que per tant l'única sortida possible és la independència. També va manifestar que la gent està veient "el rostre real de l'Estat espanyol quan ataca un clar exemple de democràcia com són les consultes independentistes"
Per la seva banda, Alfons López Tena va tractar aspectes jurídics com el procés de les succesives retallades de l'Estatut per part de l'Estat espanyol i de les possibilitats reals de crear un nou estat, tot recordant que fa cent anys tan sols hi havia una cinquantena d'estats i ara n'hi ha més de dos-cents a tot el món.
López Tena també va queixar-se de la inexistència d'un "pla B" per part del Govern per fer front a la sentència de l'Estatut i ha recordat que l'única resposta seriosa ha estat la de la manifestació del 10 de juliol organitzada per Òmnium. També s'ha mostrat molest amb "el boicot" dels mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya, i s'ha felicitat per la cobertura internacional que està tenint la causa catalana, que en el cas de prosperar, representaria un "autèntic canvi de les elits polítiques en el nostre país".
Jordi Garcia
05 d'agost de 2010
http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=14428