Fer anys a l'agost... que voleu que us diga, deu ser raro, la gent, amics o familiars, de vacances, la ciutat o el poble buit, o en el millors dels casos, és qui celebra qui és a fora lluny de tothom (que potser és millor). Si el lloc d'estiueig és habitual i ja tens colla, la cosa pot resultar divertida (o no).
Platja, muntanya, oci... tot suposant que l'interfecte gaudisca de vacances i no li toque currar mentre la resta fan un viatget, es perden per camins màgics, creuen rius en caiacs, fan rafting, o es llencen en paracaigudes, mentre que el "cumpleañero" bufa l'espelmes en la solitud del que no té asueto. Jo els faig al desembre, a prop d'un macro-pont, i sovint hi patisc els mateixos efectes. Però no em puc queixar. A la tardor és més light.
Però tornem a l'agost. Tot això ve a tomb perquè l'A en fa anys. I m'hi ha fet pensar...
L'A, cosina germana meua per part de mare, en fa 29. Està passant uns dies ací, i avui, telefonades van, telefonades venen, fem el
possible perquè ho passe d'allò més bé i no trobe a faltar res ni ningú. Revetlla de copes i karaokes. Aquest migdia ens ha convidat (ha insistit) a dinar a tots,
un hindú a tocar la platja (escollit per mon pare, tant d'exotisme m'ha bocabadat) ens hem fet un bany, regalet al canto,
aperitiu, concertet aquesta nit aprofitant que els dels 40 Principales han envaït el passeig de la platja...
Fa temps que això ja no és ben bé el meu estil vacacional, de fet no diré que m'avorrisca, però quasi, tot i que és fàcil deixar-se portar per la inèrcia estival d'antany pròpia d'una manera molt determinada d'entendre l'oci, forjat a força d'anys de cultura de xiringuito de la que intente escapar. Aprofite per passejar i fer caminades, gaudir del mar, perfeccionar l'estil papallona, escriure, redescobrir indrets, o moments del dia vistos amb altre llum, devorar cine, llegir, pensar, o no pensar, observar, o fugir... Però les opcions no són gaires més, o potser amb això n'hi haja prou, però a mi no em basta.
Però tornant a l'A, el cas és que des de que érem xicotetes que no ho passàvem juntes. Potser (segur) ens fem grans i fa temps que las bicicletas ya no son para el verano, almenys per als xiquets que forem, tret de servidora. Però enguany, ves per on, hi hem coincidit. Me l'estime molt, però les diferències culturals (potser generacionals també) és noten. Mentre anit jo busca al karaoke si per un casual tenien alguna en català (del Serrat més "exportat", tampoc en demanava tant) l'A i el "maromo" buscaven Camelas, Rebujitos, Bisbales, Shakires (fins i tot Perales...) i tot el repertori corresponent. És altre món. És el món de la Roja... i jo que pensava que de sempre "la roja" del barri era jo... I ara resulta que són 11 tios en calçotet que aixequen les passions dels meus conciutadans d'aquesta banda del meridià...
I tot això ho pensave jo, així, como el que no quiere la cosa, mentre l'A bufava espelmes un dia d'agost.. en fi, muts i a la gàvia, i per molts anys...
Ps. Una, n'hi vaig trobar una! Entre les mil i una canços del repertori del karaoke, vaig trobar mig amagat, al Raimon més mític, amb un Al Vent que per sort havien respectat en versió original. N'hi havia també una curiosa versió de "Ahora que tengo veinte años"...en castellà tal com raja.
Fa temps que això ja no és ben bé el meu estil vacacional, de fet no diré que m'avorrisca, però quasi, tot i que és fàcil deixar-se portar per la inèrcia estival d'antany pròpia d'una manera molt determinada d'entendre l'oci, forjat a força d'anys de cultura de xiringuito de la que intente escapar. Aprofite per passejar i fer caminades, gaudir del mar, perfeccionar l'estil papallona, escriure, redescobrir indrets, o moments del dia vistos amb altre llum, devorar cine, llegir, pensar, o no pensar, observar, o fugir... Però les opcions no són gaires més, o potser amb això n'hi haja prou, però a mi no em basta.
Però tornant a l'A, el cas és que des de que érem xicotetes que no ho passàvem juntes. Potser (segur) ens fem grans i fa temps que las bicicletas ya no son para el verano, almenys per als xiquets que forem, tret de servidora. Però enguany, ves per on, hi hem coincidit. Me l'estime molt, però les diferències culturals (potser generacionals també) és noten. Mentre anit jo busca al karaoke si per un casual tenien alguna en català (del Serrat més "exportat", tampoc en demanava tant) l'A i el "maromo" buscaven Camelas, Rebujitos, Bisbales, Shakires (fins i tot Perales...) i tot el repertori corresponent. És altre món. És el món de la Roja... i jo que pensava que de sempre "la roja" del barri era jo... I ara resulta que són 11 tios en calçotet que aixequen les passions dels meus conciutadans d'aquesta banda del meridià...
I tot això ho pensave jo, així, como el que no quiere la cosa, mentre l'A bufava espelmes un dia d'agost.. en fi, muts i a la gàvia, i per molts anys...
Ps. Una, n'hi vaig trobar una! Entre les mil i una canços del repertori del karaoke, vaig trobar mig amagat, al Raimon més mític, amb un Al Vent que per sort havien respectat en versió original. N'hi havia també una curiosa versió de "Ahora que tengo veinte años"...en castellà tal com raja.
