Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a
espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no
hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem
decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per
les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en
veure que no l’actualitzem.
Ho farem fent un resum de les darreres
lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment
llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la
biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).
Començarem per Theodor W Adorno, i el
seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una
assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar. 
Per Adorno l’assaig és una “experiència
intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts
de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació
del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre
la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb
la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de
coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el
context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament
social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit
alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació
temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret,
allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació
que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia
lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del
sistema, contra l’ideal del “deductivisme” en filosofia, i a favor de la unitat no
coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”...
“Els fills de la mitjanit” de Salman
Rushdie.
El
petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre:
el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada
independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de
Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries:
posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no
podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de
la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.
En l’extraordinària “Els fills de la
mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi
Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la
tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals
d’elements màgics i de sàtira política.
“Un dels llibres més importants que s’han
publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.
Estem rellegint-nos “L’encantadora de
Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem
llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot
allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues
novel·les.
“El nas de Mussolini” de Lluís-Anton
Baulenas.
Cada nova novel·la de Lluís-Anton
Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per
on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam
llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té
un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea
de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i
recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol
de “A la deriva”.
Una
jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre
espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el
seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i
aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals
com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit,
que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació
entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici
exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi,
Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora,
plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els
sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.
No volem saturar ara en un dia i deixar
un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures
de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.
"D'acord, d'acord, baba -Padma intenta apaivagar-me-. Per què t'has d'enfadar tant? Ara reposa una estoneta, és tot el que et demano."...
"La veritat de la memòria, perquè la memòria té la seva pròpia idiosincràsia. Selecciona, elimina, modifica, exagera, minimitza, glorifica, i també denigra; però al final crea la seva pròpia realitat, la seva heterogènia però en general coherent versió dels fets; i cap ser humà amb ús de raó no es fia mai de la versió d'un altre més que no es fia de la seva"
"...perquè en una autobiografia, com a tot tipus de literatura, allò que va passar en realitat és menys important que allò que l'autor aconsegueix de fer creure al seu públic..."