carme.laura |
dimecres, 4 d'agost de 2010 | 09:21h
Arreu es comenten les declaracions d'Antoni Castells. No m'han sorprès, res no ha dit que no hagi dit en altres ocasions. Castells és un home coherent, no canvia segons el vent que bufa. És una persona culta, preparada, experimentada que sap de la seva vàlua i que s'estima, com ha d'ésser.
La clau de volta de la seva entrevista a l'AVUI del diumenge, dia 1, és la seva resposta a la pregunta: " Però no anirà a les llistes. No vol anar-hi de número dos?"... "Escolti'm: creu algú que si jo hagués de competir per alguna cosa, ho faria per anar de número dos?".
No, evidentment.
El signe de la seva ideologia socialista es mou en la línia que anomenem "sociovergent", el que l'allunya de l'ideari del seu partit que s'identifica amb la frase "partit d'esquerres" i no amb la de "partit central".
Al socialisme català, a l'últim quart del segle XX, hi ha hagut el socialisme il·lustrat representat per Raventós, Obiols, Pasqual Maragall i que fou matxacat i anul·lat pel socialisme espanyol a Catalunya de Montilla, de Madre, Iceta, Ferran, que foren i són el quadre ideològic i tacticista vigent, amb Chacón i Corbacho destacats a Espanya.
Castells no és un socialista tradicional, no és dogmàtic ni utòpic, trepitja el terra, és lluny sentimentalment del socialisme espanyol, és un polític "progressista" i bé podria encarnar una tercera via del socialisme que forçosament s'imbricaria amb el gruix de vot socioideològic de CDC.
Aquesta tercera via és a Catalunya una barreja de vot ideològic sociovergent, que ocupa l'espai polític en què se situa des de sempre la societat catalana, "el centre esquerra" i que Pujol sabé, amb un sentit polític extraordinari, donar-li forma, contingut i perspectiva nacional identitària. Però aquest paisatge sociopolític ha canviat quan el dret a decidir i l'ambició d'independència ha introduÏt a Catalunya nous paràmetres d'acció política.
Castells voldria liderar la tercera via socialista, potser arriba tard; en el seu discurs la independència no hi cap, és substituïda per un federalisme light on s'hi arriba des del règim autònomic no des d'un previ estat independent.
Castells, home intel·ligent no pot obviar aquesta premissa. No pot transformar el PSC des de dins, pot fer-hi un current testimonial o fer-ne una escissió i esperar vuit anys i d'aquí a vuit anys pot trobar-se amb una Catalunya independent o en vies de ser-ho.
Castells tindrà 68 anys, una edat madura. Potser li hagués calgut madurar abans.
Al socialisme català, a l'últim quart del segle XX, hi ha hagut el socialisme il·lustrat representat per Raventós, Obiols, Pasqual Maragall i que fou matxacat i anul·lat pel socialisme espanyol a Catalunya de Montilla, de Madre, Iceta, Ferran, que foren i són el quadre ideològic i tacticista vigent, amb Chacón i Corbacho destacats a Espanya.
Castells no és un socialista tradicional, no és dogmàtic ni utòpic, trepitja el terra, és lluny sentimentalment del socialisme espanyol, és un polític "progressista" i bé podria encarnar una tercera via del socialisme que forçosament s'imbricaria amb el gruix de vot socioideològic de CDC.
Aquesta tercera via és a Catalunya una barreja de vot ideològic sociovergent, que ocupa l'espai polític en què se situa des de sempre la societat catalana, "el centre esquerra" i que Pujol sabé, amb un sentit polític extraordinari, donar-li forma, contingut i perspectiva nacional identitària. Però aquest paisatge sociopolític ha canviat quan el dret a decidir i l'ambició d'independència ha introduÏt a Catalunya nous paràmetres d'acció política.
Castells voldria liderar la tercera via socialista, potser arriba tard; en el seu discurs la independència no hi cap, és substituïda per un federalisme light on s'hi arriba des del règim autònomic no des d'un previ estat independent.
Castells, home intel·ligent no pot obviar aquesta premissa. No pot transformar el PSC des de dins, pot fer-hi un current testimonial o fer-ne una escissió i esperar vuit anys i d'aquí a vuit anys pot trobar-se amb una Catalunya independent o en vies de ser-ho.
Castells tindrà 68 anys, una edat madura. Potser li hagués calgut madurar abans.
Ja no hi han Pujols que enganyin els catalanistes progresistes.
És ara, ja gran, quan prova d'encarnar una via de renovació, de canvi, de reposicionament del PSC, més a prop del Partit Democràta americà que no de la socialdemocràcia europea, més catalanocèntric que espanyolcèntric com el gruix de l'equip dirigent d'ara.
Arriba tard? potser sí, però una Catalunya independent requerirà de ments de la seva densitat, riquesa, i ductilitat. I no serà tard, si vol, per, en aquest marc independent, encapçalar noves propostes, nous liderats.
Pere Meroño