Foto: De jovenet a Lurdes, de brancadier amb molts bons amics.
I una experiència colpidora la vaig viure quan, de jovenet, em varen convidar a anar a fer de brancadier a Lurdes. Uns pocs dies, que el pare no em deixava que faltés a la feina. Una pocs dies: viatge en tren cap a Lurdes de França. A fer de brancadier. Crec que recordo cada instant colpidor d'aquells dies. El primer dia, quan vaig cantar a capela una cançó als malalts italians. De com l'Anna, una noieta de Catanzaro, que s'estava apagant, no volia sortir de la infermeria si no l'anava a buscar. I els amics, al capvespre (a França al capvespre eren les quatre de la tarda!) i llavors els italians ja m'havien anat a buscar una guitarra: sort que en sabia fer uns acords.. I allí cantant per aquells malalts vaig aprendre més que potser, en tota una vida, .... ells no demanaven res més que una mirada, un lleugera moixaina, un bes ... i ja en tenien prou... ells en tenien prou... I nosaltres que ho teníem tot, no apreciàvem res... va ser un sotragueix colpidor a la meva vida.. I encara el recordo... I vaig fer una cançó que us acompanyo.
I la gent que pateix, sempre ens ensenya moltes i moltes coses... però tenim tanta pressa que no sabem parar l'orella, ni sabem escoltar, ni sabem sentir.... què hi farem!
I ara amic, no ens deixem prendre, la força, l'amor i el crit....
I una experiència colpidora la vaig viure quan, de jovenet, em varen convidar a anar a fer de brancadier a Lurdes. Uns pocs dies, que el pare no em deixava que faltés a la feina. Una pocs dies: viatge en tren cap a Lurdes de França. A fer de brancadier. Crec que recordo cada instant colpidor d'aquells dies. El primer dia, quan vaig cantar a capela una cançó als malalts italians. De com l'Anna, una noieta de Catanzaro, que s'estava apagant, no volia sortir de la infermeria si no l'anava a buscar. I els amics, al capvespre (a França al capvespre eren les quatre de la tarda!) i llavors els italians ja m'havien anat a buscar una guitarra: sort que en sabia fer uns acords.. I allí cantant per aquells malalts vaig aprendre més que potser, en tota una vida, .... ells no demanaven res més que una mirada, un lleugera moixaina, un bes ... i ja en tenien prou... ells en tenien prou... I nosaltres que ho teníem tot, no apreciàvem res... va ser un sotragueix colpidor a la meva vida.. I encara el recordo... I vaig fer una cançó que us acompanyo.
I la gent que pateix, sempre ens ensenya moltes i moltes coses... però tenim tanta pressa que no sabem parar l'orella, ni sabem escoltar, ni sabem sentir.... què hi farem!
I ara amic, no ens deixem prendre, la força, l'amor i el crit....
