Com que m'estic veient en una situació en què podria ser qualificat de ciutadà de segona pel tractament que m'ha donat la conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana, vull dir-hi la meua. I la cosa va per a llarg.
L'esperit d'una llei aprovada pel govern socialista és clar: molts discapacitats vivim com a ciutadans de segona, amb dificultats en el treball, i amb barreres mentals i socials que no podem tolerar; els discapacitats som ciutadans de primera. No podem admetre que les lleis no siguen aplicades i cal posar fi a una situació d'impunitat. Per què?
-Tota persona és digna més allà de qualsevol discapacitat. Aqueixa dignitat ha de fer-se manifesta en el comportament social.
-La societat està construïda, fins en els xicotets detalls, per persones no discapacitades. Cal percatar-se que els discapacitats som ciutadans que existim i vivim en les ciutats i pobles. Hem de dir-hi una paraula.
-Sense fer discriminació positiva, o fent-la, cal acceptar que la societat té l'obligació d'ajudar i subvenir a les necessitats dels més dèbils.
-Una societat de vencedors ha elaborat moltes estratègies de menyspreu, oblit, postergació i vexació del "diferent" que han de ser corregides.
-No solament cal fer lleis que castiguen els vexadors, sinó que també cal establir modes d'igualació real entre tots els ciutadans més enllà de les seues limitacions.
-L'empresariat no duu a cap les disposicions laborals que tendeixen a equiparar les oportunitats entre persones discapacitades i capacitades. Les inspeccions haurien de ser severes.
En resum, hem de ser conscients de la nostra dignitat que radica en el fons del nostre ser persona i de les nostres possibilitats que no s'eliminen per una deficiència qualsevol. Hem de mantenir, en definitiva, el nostre saludable orgull de ser persona.
PD: De moment... ho deixe ací.
PD: De moment... ho deixe ací.
