rpala |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 11:11h
Una nevera de Jordi Martí *“Sí, tenia quinze anys, i van venir uns alacantins. Un tenia un acordió bastant dolent, el va deixar a casa i vaig començar a tocar-lo...”. Així comença el discurset de Joan Vilanó, vell acordionista de Premià, que tanca el sensacional disc Ball al diatònic 2 (autoeditat), gravat per Carles Belda a les Danses de la Plaça del Rei a Barcelona el 2007. Entre Vilanó i Belda hi ha Francesc Marimon. Ell va encomanar-se de l’entusiasme de Vilanó per l’instrument, va començar a estudiar-lo i de la seva empenta han acabat sorgint iniciatives com el balls de la Plaça del Rei. També ha estat el referent de joves com Carles Belda. [Més]
Amb la seva excèntrica capacitat d’anàlisi, Belda analitza el fenòmen del diatònic català en l’interessantíssim text ‘Micofília i diatonisme’, que fa de pròleg del cançoner La mare dels ous (Dinsic). Entre l’assaig i l’alucinació, Belda connecta les tradicions del diatonisme i els bolets: “ En aquest recull hi afloren l’assentament a casa nostra del diatonisme, un estadi primitiu de la tonalitat, i la naturales micològica de la catalanitat...”.
Més historietes diatòniques, com la de l’anarquista i tavernari Silet de Roses, o la de l’entremaliat Estevet Sastre, que va aprofitar que el seu pare no podia arribar a l’hostal familiar de l’Alzina d’Alinyà per un nevada per pispar-li l’acordió i aprendre’l a tocar, al número de juliol-agost de la revista Sons de la Mediterrània.
* Director de redacció de la revista Sons de ls Mediterrània
