Segona entrega...
La situació va fer mil voltes i, de mica en mica, les coses van millorar. Però la rabiosa sensació de soledat no marxava. La ansietat, l’angoixa constant. Els nervis, l’agitació, la por. Tirava endavant amb aparent enteresa, amb valentia fins i tot. Però per dins la dominava el pànic. Qualsevol petit problema semblava enorme, qualsevol entrebanc la trasbalsava, qualsevol paraula de tendresa la feia plorar.
Trobava el consol en les coses petites i sorprenentment era capaç de dur a terme tasques importants que requerien molta concentració intel·lectual. La gent es pensava que estava bé. Ella reia, menjava, vivia. Ningú no imaginava la presència obstinada de les ombres. Sabien que tenia una vida amb problemes, però tothom pensava que podia suportar-la.
Ningú no feia res per ajudar-la i la sensació d’injustícia creixia en el seu interior. Per què jo? Per què? Tothom del voltant li semblava feliç. Tothom, menys ella.
A les nits, sola al menjador enmig del silenci, quasi no podia resistir la temptació de trucar algú que pogués escoltar-la, un desconegut que li dediqués una espurna de temps. Va buscar fins i tot alguns números a la guia, però al final no es va atrevir. Tenia prejudicis, se n’adonava. Trucar allà era com admetre la solitud extrema, sense retorn. Significava entrar a formar part de la legió de gent que no té ningú, dels més deixats de la mà de Déu.
en aquests casos cal respirar fons i mantenir el propi domini, diuen. (el meu personatge no en sabria gaire, tampoc.)
Aquesta sensació d’angoixa que t’ofega i que fa que sentís l’imperiosa necessitat de compartir amb algú, però que no t’atreveixes a fer el gest d’agafar el telèfon, ni tan sols d’explicar-ho a qui tens més a prop .…… És un turment….. Quin serà el final?