rpala |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 11:42h
Barcelona és un immens viver de grups de pop independent, i la darrera perla sorgida de la capital catalana és Fred i Son. El seu primer CD es titula Diu que no sap què vol i l'ha publicat elsegell Sones, una discogràfica barcelonina petita però solvent, amant de la feina ben feta, que ha editat el darrer disc de Mishima i que també compta entre els seus actius a Miss Carrusel, Manos de Topo o Mujeres. El debut de Fred i Son inclou un grapat de cançons casolanes, lluminoses i innocents, que tan s’emmirallen en l’elegància dels australians The Go-Betweens com en els ressons més naif del ‘sonido Xixon’. [Més]
Fred i Son van ser una de les 18 bandes seleccionades del Sona 9 de 2008. Van fer un bon paper al concurs, arribant fins a la quarta fase del concurs –finalment es van quedar entre els cinc darrers grups– deixant un molt bon regust de boca i bones expectatives de cara a un debut que finalment han publicat. Elisenda Daura i Xavi Rosés van començar Fred i Son en una habitació e casa seva, sense més pretensió que fer cançons en pla casola. Al 2009 se'ls va unir Xesc Cabot i van gravar una maqueta, En pijama. Aquest any han format part de festivals com el Primavera Sound, el popArb, el Faraday... Per acabar de tancar el cercle, ara se'ls ha unit a la trompeta i les guitarres Cristian Pallejà (una de les ànimes de de Nisei i membre dels malaguanyats Sedaiós, ara ja dissolts) que, a més, s'ha encarregat de l'enregistrament del disc.
A la nota de promoció Fred i Son ressalten un munt de referències com els ja citats Teh Go-Betweens, Lucksmiths, Yo la Tengo... Fent-ne una altra lectura, també direm que, potser de forma inconscient, Fred i Son han bastit una proposta que comparteix l'aire que tenien bandes oblidades del pop català dels vuitanta com Detectors o els denostats Duble Buble, i que els puntejos de temes com "Mar d'absència" o "Cançó del pica-pica" remetran a l'oient atent a el so bàsic i entranyable dels dos primers discos de Sau.
A la nota de promoció Fred i Son ressalten un munt de referències com els ja citats Teh Go-Betweens, Lucksmiths, Yo la Tengo... Fent-ne una altra lectura, també direm que, potser de forma inconscient, Fred i Son han bastit una proposta que comparteix l'aire que tenien bandes oblidades del pop català dels vuitanta com Detectors o els denostats Duble Buble, i que els puntejos de temes com "Mar d'absència" o "Cançó del pica-pica" remetran a l'oient atent a el so bàsic i entranyable dels dos primers discos de Sau.
