adam |
Rugby |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 10:26h
No és cert, com diu el Periodico, que el Rugby català estigui a la UCI. Els darrers
anys hem vist com clubs petits es feien molt grans, com el Sant Cugat, que
d’altres acabats de crear sorprenien a tothom amb una feina excel.lent, com el
Castelldefels, que a les comarques de Girona passàvem de un a quatre clubs
(GEIEC, Farners, Torroella i Garrotxa),que al Camp ha aperegut el Valls, a més del Tarragona i el Reus, que a
la Costahan sorgit nous clubs a
Mataró, Calella, Arenys o Vilanova, a més del Badalona, l’Alella, el Viladecans
oel Sitges i a l’interior, apart
del Vic, el Martorell o el Parets, ara tenim rugby a Manresa, a Terrassa o
aGranollers. I tot això sense
oblidar, evidentment, el Cornellà, l’Hospitalet i, sobretot, el Sant Boi, que malgrat les dificultats està aconseguint adaptar-se dignament als canvis que
ha viscut el rugby des de la professionalització a finals dels 90s. I el
Lleida, per últim, que manté la torxa en solitari a ponent.
On sí que hi ha hagut un retrocés
important, els darrers anys, és a Barcelona ciutat, amb la desaparició de clubs
històrics (com el Nata o el Montjuïc) i amb la incapacitat dels altres (BUC,
Poble nou, Químic, Barça, UB, Sitaris i Gòtics) de recuperar nivells i
categories d’anys enrera. Les causes d’aquest declivi deuen ser diverses, però
està clar que la manca d’instal.lacions, la pròpìa gestió dels clubs afectats,
els canvis generals que ha experimentat l’esport universitari i el poc interès
del club esportiu més gran del país (tant amb en Nuñez com amb en Laporta) són
algunes de les raons.
Dimarts passat es va presentar el
fòrum SOS Rugby, amb el suport de gairebé tots els clubs del principat i que té
com a objectiu donar una empenta al Rugby català que els seus impulsors
consideren en una situació greu. Dona al rugby el que el rugby t’ha donat a
tu, diu la màxima i per això qualsevol
iniciativa encaminada a ajudar als clubs i a la federació en la tasca
quotidiana de tirar endavant ha de ser benvinguda, ara bé, treballant sempre en
positiu, no donant-nos mai per vençuts, com al camp, i sense buscar falsos
culpables (i aquí, efectivament, em refereixo al XIII, que a mi tampoc m’agrada,
però que no és la causa de les dificultats del XV).
Si un altre club català, l’USAP,
ha sabut adaptar-se als nous temps i situar-se en l’elite europea, també
Barcelona, amb la seva potencialitat demogràfica, econòmica i emprenedora,
ha de ser capaç de tornar a donar bon Rugby.
Si alguna cosa caracteritza el rugby és la vessant de compromís i sacrific, representat en aquella gran samarreta gal·lesa: "La dona m'ha dit que si torno al rugby em deixarà. La trobaré a faltar".
A diferència d'altres esports, que es juguen amb una pilota rodona i que no necessiten publicitat ni explicacions ni justificacions, una de les característiques essencials del nostre esport és que n moltíssims casos personals hi ha un nivell d'entrega superior a l'habitual. I no parlo de l'entrega al camp (que també), sinó també al club: quants jugadors coneixem que a banda d'entrenar i vestir la samarreta del sènior, són coordinadors/delegats/entrenadors/directius/i/tots/els/papers/de/l'auca? O que juguem amb un equip i a la vegada contribueixen a desenvolupar un club propi a la seva ciutat, on no existia (a veure si a algú li sona el cas). Molts.
La crisi jo la veig més en aquest àmbit. Cada cop més són les persones relacionades amb el rugby que són uns futbolerus: entrenadors que volen cobrar, pares que creuen que la competició és sagrada, gent que no respecta el tercer temps ... Segurament, Adam, tens raó en la part diguem-ne geogràfica de la teva reflexió: Barcelona sembla patir més els efectes d'aquesta situació que no pas d'altres parts del país. Però aquesta baixada del nivell de compromís afecta, tant o més, que la mateixa crisi econòmica i el no saber si volem ser amateurs o professionals.
És un tema molt complex. De tota manera, no acabo d'entendre el perquè es constitueix un grup amb un 99% d'integrants membres de la Federació ... Ja diràs sinó hi ha més eines.
Crec que tens molta raó en la reflexió de fons que exposes que, de fet, segurament donaria per anar més enllà del rugby i parlar de la societat futbolera en que vivim. En tot cas, en la teva darrera afirmació hi afegiria que si una colla d'ex-jugadors i ex-directius volen crear un fòrum i ajudar a la federació i als Clubs, doncs benvingut sigui. Això sí, sense caure en l'Elegia contínua (que malament que estem / que maco que era tot quan érem joves)
És evident. No només estan en el seu dret, sinó que qualsevol moviment/grup/etc que es creï per potenciar el rugby, i que contribueixi a la seva expansió com a esport i també com a transmissor de valors, ha de ser benvingut. Si ha d'acabar essent un grupet per fer dinars, malament rai.
I sí: la reflexió sobre el "futbolerisme" donaria per molt. Només calia veure els comentaris que alguns suposats seguidors/practicants del rugby feien a la notícia d'El Periódico i d'altres mitjans: hi ha gent que hauria d'estar practicant un altre esport. Massa mala llet, massa rencors personals i massa batalleta de campanar. Això sobra.
Alex Arnau |
dijous, 29 de juliol de 2010 | 21:39h
No estic del tot d'acord, d'uns anys cap aqui em viscut una devallada de qualitat dels primers equips de la majoria de clubs del país.
Ara per mantenir-se a la primera catalana només cal posar 15 jugadors al camp. Deu anys enrera, era impensable que un equip amb debutants en aquest esport mantinguès la categoria, i ha passat al menys en les dues últimes temporades.
I seguim perdent pes, qualitat i jugadors que haurien d'ensenyar als nouvinguts després de deixar-se la pell durant una pila d'anys i après moltíssimes coses del Rugbi...Però les dificultats que tot jugador troba practicar l'esport que estima acaben per esgotar a qualsevol.
No pretenc negar les dificultats ni les febleses del nostre Rugby, però m'ha semblat que calia veure el got mig ple i donar un missatge positiu. Explicar que no tot està tant fatal ni tothom ho està fent tant malament.
Merci per l'aportació. No defalleixis!
per al·lusions i sense cap ànim de polèmica, que som amics: El CNPN Enginyers no presenta cap incapacitat per recuperar el nivell que tenia perque sempre hem estat el que seguim sent: un club amateur que depenent de les temporades i generacions de jugadors bascul·la entre la primera divisió catalana i la primera espanyola. La resta de l'article el subscric plenament. La gent que impulsa aquest SOS obeeix a altres interessos, i pateixen de Barcelocentrisme.
Efectivament, Jordi (senyor préssec), m'he excedit al posar al mateix sac a tots els clubs de Barna. Conec prou bé el projecte del Poble nou i els èxits obtinguts en una determinada manera d'entendre el rugby que, per altra banda, comparteixo absolutament. Salut i mercis per la colaboració!
Si alguna cosa caracteritza el rugby és la vessant de compromís i sacrific, representat en aquella gran samarreta gal·lesa: "La dona m'ha dit que si torno al rugby em deixarà. La trobaré a faltar".
A diferència d'altres esports, que es juguen amb una pilota rodona i que no necessiten publicitat ni explicacions ni justificacions, una de les característiques essencials del nostre esport és que n moltíssims casos personals hi ha un nivell d'entrega superior a l'habitual. I no parlo de l'entrega al camp (que també), sinó també al club: quants jugadors coneixem que a banda d'entrenar i vestir la samarreta del sènior, són coordinadors/delegats/entrenadors/directius/i/tots/els/papers/de/l'auca? O que juguem amb un equip i a la vegada contribueixen a desenvolupar un club propi a la seva ciutat, on no existia (a veure si a algú li sona el cas). Molts.
La crisi jo la veig més en aquest àmbit. Cada cop més són les persones relacionades amb el rugby que són uns futbolerus: entrenadors que volen cobrar, pares que creuen que la competició és sagrada, gent que no respecta el tercer temps ... Segurament, Adam, tens raó en la part diguem-ne geogràfica de la teva reflexió: Barcelona sembla patir més els efectes d'aquesta situació que no pas d'altres parts del país. Però aquesta baixada del nivell de compromís afecta, tant o més, que la mateixa crisi econòmica i el no saber si volem ser amateurs o professionals.
És un tema molt complex. De tota manera, no acabo d'entendre el perquè es constitueix un grup amb un 99% d'integrants membres de la Federació ... Ja diràs sinó hi ha més eines.
Salut i Rugby!
I sí: la reflexió sobre el "futbolerisme" donaria per molt. Només calia veure els comentaris que alguns suposats seguidors/practicants del rugby feien a la notícia d'El Periódico i d'altres mitjans: hi ha gent que hauria d'estar practicant un altre esport. Massa mala llet, massa rencors personals i massa batalleta de campanar. Això sobra.
Ara per mantenir-se a la primera catalana només cal posar 15 jugadors al camp. Deu anys enrera, era impensable que un equip amb debutants en aquest esport mantinguès la categoria, i ha passat al menys en les dues últimes temporades.
I seguim perdent pes, qualitat i jugadors que haurien d'ensenyar als nouvinguts després de deixar-se la pell durant una pila d'anys i après moltíssimes coses del Rugbi...Però les dificultats que tot jugador troba practicar l'esport que estima acaben per esgotar a qualsevol.
Merci per l'aportació. No defalleixis!
per al·lusions i sense cap ànim de polèmica, que som amics: El CNPN Enginyers no presenta cap incapacitat per recuperar el nivell que tenia perque sempre hem estat el que seguim sent: un club amateur que depenent de les temporades i generacions de jugadors bascul·la entre la primera divisió catalana i la primera espanyola.
La resta de l'article el subscric plenament. La gent que impulsa aquest SOS obeeix a altres interessos, i pateixen de Barcelocentrisme.
Salut i mercis per la colaboració!