Hi ha una clara demanda social. Cada cop més gent, aposta per la independència –cada volta menys gent abona a ERC. Una alta demanda, troba, és clar, una oferta alta. Fins al punt que, atès que la unitat de tot i de tothom no és possible, ni convenient, l’electora i l’elector es troba diverses opcions per triar i remenar. Una situació ben catalana (...)
Al principi de tot hi va haver el Reagrupament. I Força Catalunya. I l’intent de l’MDT. I el Manifest del 12 d’abril. I En Laporta. I en Laporta, en López Tena, i en Bertran. I la Crida per la Terra. I la Conferència nacional del sobiranisme.
I, ara, a aquestes alçades, semblen configurar-se dues plataformes. L’una la d’en Laporta, l’altre la de la Conferència, esdevingut coalició electoral. I pel mig, de moment indefinit, el Reagrupament.
D’entrada, la que sembla tenim més pes és la liderada per en Joan Laporta (el liderat –que serà decisiu per identificar opcions, i bescantat simpaties i sufragis, el treball d’assessoria electoral, i un munt d’adherits i simpatitzants. La Conferència, presenta un ventall ideològic més ampli, sobre el paper (plataformes, ecologistes, esquerres, Estat Català ...). Aquesta barrija-barreja, però, ofereix més pluralitat teòrica però deixa neutralitzada l’esquerra.
De manera que, a falta de programes i propostes, i sobre el paper, algú ja em favor de dir-me quins són els elements de diferenciació. N’hi diré un, i santorne-m’hi, en Joan Laporta.
Una suma de les dues plataformes i el Reagrupament? Pot semblar la millor opció. En teoria. De tota manera, i per al meu gust, n’hi ha massa diversitat, massa grups, massa estructures, un excés de personalitats.
Cap drama, doncs -tret de la suma de Solidaritat amb Reagrupament, perquè hi concorrin dues llistes.
Allò important, no serà pas una unitat fictícia, a corre-cuita, sinó les propostes, el perfil, el discurs, el candidats, els candidats; no pas la suma de tots i de tothom.
Més encara, el fet que convertirà en guanyadora la llista de l’espai sobiranista serà la claredat, la transversalitat, les propostes, la novetat de la llista –de les cares que hi figuren, la seva poca relació amb la partitocràcia governant des de la Transició. I, a més, o principalment? –hi torno: la frescor, el liderat, el carisma, el fet que sigui alternativa nova i versemblant a tanta renúncia, a tanta rendició, a tanta inèrcia, a tant d’ensopiment, a tanta mentida o mitges veritats.
O no?
