Em posava a fer aquelles feines a poc a poc perquè així durava més l’estada amb ella, que sempre em mirava com si em digués adéu. Això em feia passar molta de pena. En una època en què la majoria de nines encara juguen amb pepes jo ja havia après un parell de coses doloroses i fonamentals: que era una dona en un món en què comandaven els homes i que mumare havia tengut una vida difícil (la mort en accident de son pare, la preferència de sa mare pel seu germà Xavier, l’abandó forçat dels seus estudis de mestra, l’enfollit enamorament de mon pare —oh, quin amor d’home ben plantat, en aquella foto de damunt el tocador—, i la decepció final que li provocà ell, un cop casats. Jo som l’única resta de tot allò). I també vaig saber que no podia ser gens poma com les meves amigues de l’escola, sinó que m’havia de fer forta per poder aguantar tot el que m’esperava. Potser mumare no en sortiria, d’aquella malaltia rara que ja sabia que no era una grip perquè li ho havia sentit dir, amagada rere unes cortines, al doctor Medel quan li contava a l’oncle Xavier: la seva germana és una dona de constitució dèbil i aquesta infecció que té és molt mala d’atacar. Fem tot el que podem, però no li puc assegurar res. Pensava en els rams de roses, aquelles roses vermelles vellutades que li agradaven tant, que li col·locaria amb delicadesa damunt la tomba, i em posava a plorar amb un desconsol que no s’acabava mai. L’únic que em donava un poc de força era posar-me a escriure cartes molt llargues a mumare, on li contava totes les coses que m’impressionaven, que em sorprenien, que m’afectaven i li explicava fil per randa els meus somnis. N’hi havia un que es repetia amb una intensitat nova cada vegada i amb imatges semblants. Tenia dins la boca i damunt els llavis una diarrea verdosa que em feia oi, però no em provocava perboquera. I la m’havia d’enviar a poc a poc per no ofegar-me. Després era quan queia molt a poc a poc dins una espiral. No, millor dit, dins un pou on davallava en espiral, m’hi enfonsava amb vertígens, des de la vista a la veu, des de l’olor al gust, fins que tocava el fons la descomposició m’invadia tots els sentits. Sé que m’agradava desfer-me en aquest forat fondo en què tota jo era despulla, cosa inútil, fem. Algú havia tallat la corda que em fermava al món i jo romania allà, arrufada, perduda, abandonada com si fos un destí.

Estava segura que si ella es moria l’oncle Xavier trobaria uns papers dins el secreter de la sala on explicaria quines eren les seves últimes voluntats. Com que sabia que l’oncle Xavier i jo no teníem gaire simpatia un per l’altre segurament diria que ja havia parlat del meu futur a la seva amiga Nita Perelló, i fins i tot ja hi hauria una quantitat estotjada al banc. La tia Nita m’acolliria amb tendresa i em sabria educar com ho hauria fet mumare. De tan amigues que eren semblaven germanes, deia la gent. I fins i tot s’assemblaven de fesomia, encara que la tia Nita, que havia tengut una perruqueria fins que es va casar amb un home molt ric, mort el primer any de matrimoni amb una fortuna que va quedar per ella, era més forta que mumare i sempre anava tenyida amb uns vermells estridents que m’entusiasmaven. Li agradava parlar dels prínceps i princeses, de famosos i famoses, l’Hola era el seu llibre de família.

Sabia que encara que tengués aquella foto de mumare i mon pare plegats quan es casaren, després de morta començaria a oblidar-la. Caldria que fes un rotlo amb un llapis vermell a la seva cara i el resseguís moltes de vegades perquè me’n quedassin fixats a la memòria tots els detalls. Segur que ella em perdonava per avançat.

Record que sempre em deia amb aquell somriure apagat i bondadós: Ara ja estic una mica cansada, torna a jugar a la teva habitació. He partit cap a la meva cambra. Feia dies que havia començat un trencaclosques damunt la taula i he intentat veure si trobava els llocs de les peces que em mancaven. El tema m’agradava molt. Una panera de vímet plena de fruites: un codony d’un groc dauradenc amb dues fulles que li sortien d’un bocinet de branca, un parell de raïms blancs i negres amb les fulles de pàmpol que els envoltaven i en primer pla una poma vermella devora el capoll i rosada la resta, amb una taca de podridura enmig de la vermellor. Després vaig saber que al segle XVI això que ara anomenam natura morta es deia cosa immòbil. M’he desvestit i m’he assegut davant la finestra. Una infermera m’ha descobert d’aquesta manera, m’ha posat una bata i m’ha fet prendre un dutxa d’aigua calenta. Pensi, senyora Esperança, que ahir va fer seixanta anys i que està un poc malalteta. Després m’ha colgat com si fos una nina petita.

Em record molt bé de la festa que despús-ahir em varen fer en aquesta residència de cures pal·liatives: un pastís tatin que em torna beneita. Mumare, que ja té vuitanta-quatre anys, em va regalar aquest llibre de planes blanques on escric. Ella sap que escriure m’ha agradat sempre. No em sap gens de greu haver passat tota la vida, fins que vaig haver de deixar ca nostra, anant, just abans de dormir, a la seva habitació per veure si encara alenava. Potser d’aquí a un mes o dos ella haurà de ser forta i depositar-me com a cosa immòbil al lloc on l’esperaré amb la paciència de sempre.

Aquest text va ser publicat al suplement "La Almudaina" del Diario de Mallorca el vint-i-cinc de juliol de MMX]