Microlloc: Devers l’any 1973 es va fer la primera discoteca, El Molino Blanco, i en Barceló va ser qui va realitzar una de les seves primeres obres murals: un conjunt de pintures amb cares, figures i cossos que vestien les parets de local.

Situació: A El Molino Blanco anaven de copes en Miquel amb l’amic poeta, felanitxer també i disset anys més vell, Miquel Bauçà, de mal nom Maravell. En Bauçà era quadrat, rabassut, molt negrellenc, un poc carregat d’espatlles i bif. Allà parlaven de poesia i de pintura, del darrer llibre d’en Blai Bonet o d’en Barroughts, de Barcelona i de París i de Nova York. En Bauçà havia publicat Una bella història que va deixar bocabadats tots els lectors catalans, oxígen nou verbal, perquè era paraula felanitxera elèctrica, metàfores universals i tot de sabors de l’agre de la terra, amorosos, marins i ben esquerrans fets per un fill de la pagesia. Fins a la mort serà fidel a una poètica tan pròpia com provocativa, tan fosca com planera. Català de Mallorca sencer, lul·lià, sensible i depurat que tot ho treu i ho extreu d’aquell nin orfe de mare d’una llar camperola, d’aquell al·lotot que ajudava a son pare a fer parets seques per tal de dividir i subdividir una garriga, del patrimoni lingual felanitxer tan agrícola com terral. Bauçà fa tota la vida, de moltes i variades formes, paret seca de paraules que expressen més que comuniquen, que estan amarades de visions i d’exaltaments, que no són ideades per satifer d’altri sinó que practiquen el complicat i personal art de desfer el llenguatge fins arribar a l’essència.

 En Barceló és lector fidel d’en Bauçà sempre, per sempre.      

JOSEP CARNER

Carner és un dels grans mestres de la poesia catalana i per això el batejaren com el príncep del poetes catalans, Carner és un virtuós de la mètrica i la versificació, de les formes, Carner escriu el mot exacte amb la sintaxi adient i l’harmonia musicalment justa, tecné de manobre i ètica de moralista, i sabem que fa aquesta feina verbal a partir d’una llengua pobre, malmenada i desfeta que vitalitza i renova amb la influència magnífica de l’Escola Mallorquina. Però allò que sedueix dels seus versos, l’ham poètic, i en Miquel Barceló amb la seva intuició ho va caçar a la primera, és el fet de ser un poeta immortal, un clàssic d’ara, que ens diu moltes de coses als humans d’avui, quasi m’atreviria a dir que més de les que podien sentir els humans del seu temps. La topada de la bellesa i la senzillor, que ve d’una comprensió i una contemplació acuradíssima, plena de pietat, del món i de les coses, fa dels seus poemes un tast exquisit i ple de fecunditats que ens parla de les veritats més nostres, la vida i la mort, el dolor i l’amor, el país i l’illa d’un mateix, i les converteix en lliçons de saviesa, amb unes eines morals connectades directament amb la seva vida. Els poemes de Carner ens fan més savis i més bons, més conscients de nosaltres mateixos. I ens estotja i desxifra, amorosament, tendrament, les coses del món —una figa, una prunera, un esquirol, un ametller, una pomera, la lluna plena, una tija, una fulla — sense ni gota de greix retòric per la qual cosa tot apareix amb la claror intacta de l’essència tan lleugera com el pensament que participa, humanitzada, en el drama del bé i el mal. La síndria que enlaira les tallades vermelles com genives d’Els fruits saborosos em duu a la ceràmica del jardí terrenal del retaule de la Catedral de Mallorca de  Barceló. Carner és el senyor de cada dia que caça l’instant i l’eternitza en una lluita feliç contra l’oblit perquè sap que en els tons d’un vers, en els sabors dels mots que romanen, és on s’estotja el saber de la poesia. Davall la superfície tranquil·la de molts dels seus poemes hi ha fondàries abissals.   

PERE GIMFERRER

 Recordau que us he contat que en Miquel va fer un placa en memòria del poeta Edie Simons que es va penjar al bar Kentucky de Barcelona i que un dels oferents de la cerimònia simoniana va ser en Pere Gimferrer? Doncs una de les coses més bones que em contaren d’aquella festa és que es va posar música dels seixanta i en Gimferrer no es va aturar de ballar cançonsd'en Raphael com es pot veure a un vídeo de L'hora del lector el magnífic programa de l'amic Emili Manzano. Crec que a en Miquel i a mi quan descobrírem el primer llibre d’en Pere, Arde el mar, ens entusiasmaren dues coses: que els versos ballaven plens de ritmes inconeguts, originals i seductors i que Rimbaud i tota la vida surrealista eren els temes d’aquelles danses. Després no l’abandonàrem. Estimava com nosaltres el barroc i les avantguardes.  En Miquel llegeix amb el nas dels intuïtius i caça al vol aquella poètica gimferreriana de l’instant, que es dedica a fer exploracions en aquest territori que separa el real i l’artístic, que ens conta amb l’autobiografia com a testimoni, l’aprenentatge inacabable de l’escriptura, la dissidència amb la realitat que l’ofega i ens exposa, i s’exposa, sobretot, sobre tot, s'exposa, i, alhora, ens provoca monstrant-nos el paisatge de la seva intimitat amb bellesa i cruesa quan ens conta les seves experiències més intenses: les de la construcció d’una forma, les de de l’amor, les del sexe. El seu Dietari (1979-1982) és també un altre llibre de capçalera d’en Miquel perquè les seves planes són un impacte continu. Aquella simultaneïtat dels personatges venguin d’on venguin del temps i de la història és una troballa sensacional:  els records personals plens de referències literàries, cinematogràfiques, ètiques, polítiques i històriques; les crítiques al poder, la defensa com escriptor sensible i valent de la llengua catalana, la necessitat d‘un treball constant d’aprenentatge amb una indagació permanent de la pròpia escriptura, el fresc dur i clar sobre el temps cultural català amb totes les seves manques i errors, la sedassada forta als llocs comuns i a les transgressions rebudes són alguns dels trets d’unes planes memorables. Fa poc en Miquel llegia Interludio azul i em va dir que passava un guster.