Diumenge d’estiu. 12 del migdia.
En una casa de poble, un home escriu. El silenci és evident. Un silenci engalanat per la piuladissa dels ocells, el bordar d’un gos xic i esquifit, i el vent que remou les fulles de l’heura, de l'heura de la cleda, d'una cleda que ailla dues realitats d'un mateix món. Un motor: és un cotxe que marxa. El tac tac de les tecles de la màquinota. Joc de lletres, de paraules i sentits. I jo.
Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc, entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.
Avui és Sant Jaume. A Balenyà és festa grossa; a Taradell, fan la fira del caçador; i aquí, en aquest solitari i silenciós racó, la pau baixa, saltironejant i foteta, dels cims del Montseny que són prpers. I jo.Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc, entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.
Aquest cap de setmana, han viscut com nadons: Dormir, menjar, dormir, menjar, dormir, ... Un cercle virtuós que els ha tornat a les carregades panxes de vital aigua maternal. Les mares, icona de la terra, la terra que es deixa regar pel cel i dóna llum a un món nou. I jo.
Jo miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc, entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.
La'ltra nit, la olor de la carn a la brasa i l’escalforeta del foc, van il·luminar aquest hortet, aquest indret on, la terra fa saó, l’aigua alimenta les plantes, i l’aire, n’oxigena la vida. Amunt s’alcen les tomaqueres, les tomaqueres i les mongeteres, les mongeteres i les pebroteres, les pebroteres i les carbaçoneres, les carbaçoneres i... I jo.o miro i escolto, escolto i em faig l’orni. El faig, tot amagat com sóc, entretomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció.
Un avellot em ve a veure i em fa pessigolles als raïms, als raïms carregats de fruit, del fruit que, si tot va bé, cap al setembre, als veïns de la casa, donaré per plaer. Ara ja em coneixes, no? Car jo, que miro i escolto, escolto i em faig l’orni. Jo, que el faig, tot amagat com sóc, entre tomaqueres i mongeteres d’un remenut hort en plena producció... sóc una immensa parra que, adormida a l’hivern, desperta amb força en primavera, i és, en aquest temps tant joiós, quan més ferma i juganera estic. N’estic, fins i tot, per entaforar-me en el magí d’un pobre home que escriu. Que escriu en una casa de poble, un diumenge d’estiu.
