SÓN BONS AMICS, NO?
Avui m’ha vingut al cap que en aquest bloc sobre les bogeries, manies i debilitats dels lectors inclements encara no hem parlat dels punts de llibre.
Jo en col·lecciono. Estan tots ficats en una bonica capsa amb girafes pintades. N’hi ha moltíssims, de tota mena i condició: de botigues i museus d’arreu (m’encanten els del British i els del Louvre), reivindicatius de qüestions molt diverses, de propaganda política, adquirits a “mercadillos”, confeccionats per amics i coneguts, rebuts com a regal en diferents dates, de publicitat de llibreries i de noves publicacions, de diades de Sant Jordi (mooolts de diades de Sant Jordi). Alguns són cars i de qualitat (de pell, de roba, brodats). D’altres, senzills i pintats a mà, fins i tot fets per nens. N’hi ha amb flors seques. Grans, petits, antics, nous.
Em sento culpable perquè mai no surten de la capsa. Estan sans i estalvis, però avorrits. A causa del reduït espai dels nostres habitatges urbans, no he trobat una bona manera de col·locar-los perquè la gent els pugui contemplar sense problemes. I són tants!
Però els pobres no es mereixen la indiferència. Són sempre companys fidels. Quan en faig servir un (per descomptat una rèplica d’un original guardat a la capsa), m’acompanya durant molt temps. Va canviant de novel·la i vivint entre éssers distints, llegint al meu costat el que jo llegeixo, vivint amb mi allò que jo visc. Educat, silenciós, incondicional. Testimoni d’excepció del plaer, la hilaritat, l’angoixa, la sorpresa, la intriga, la felicitat, la tristor, la ràbia, la pena... que jo trobo entre les pàgines.
Quan decideixo canviar-lo perquè es troba en un avançat estat de deteriorament, em sap molt greu. M’ho penso durant dies. No considero just llançar-lo a les escombraries com si fos una tira de cartró sense ànima.
Mireu, lletraferits. Ara mateix acabo de veure clares dues coses:
Una: quan torni a Barcelona, trauré els meus punts de la capsa i me’ls miraré i repassaré amb el respecte que es mereixen.
Dues: ja tenim una nova raó de pes, amics, per preferir el paper als e-llibres.
creia tontament que col.lecionar punts de llibre era mania meva, ja veig que no. En ting uns quants, no tants com tu, però sempre faig servir el mateix que m'agrada molt i que no se quans anys te ni d'on ha sortit, hi posa: Un amic és algú amb qui pots parlar en silenci...
Sí, tinc molts punts, però de vegades em sap greu que sempre estiguin a la capsa. Ara, quan els miro, realment fan goig. Pensava que ho sabies que col·leccionava punts. Ja fa molts anys que ho faig.
No en tiris pas cap de punt, guarda’ls, i ben guardats, un dia pots exposar-los en algun lloc. Jo també en tinc alguns, sense arribar, em sembla, al teu minuciós mirament.
Evident que es una raó per preferir el paper i d’altres, com no doblegar la pàgina per la punta -no ho puc suportar- o no utilitzar la solapa en gruixos de pàgines excessius.
No, no, de cap manera llençaré cap punt. Me'ls estimo molt, encara que no me'ls miri sovint.
Potser et podré fer arribar algun que tinc repetit per casa...