Per al canvi de veritat ens cal el ciutadà "persona". La "persona" sap que la vida no se'ns dóna feta i cal construir-la entre tots. La persona sap que u es construeix a si mateix amb la resta als quals necessita, per a ser ell mateix. Per a la persona, la realitat, els problemes humans no li són indiferents, ja que de no atendre'ls, ella mateixa no seria feliç, s'estaria traint a si mateixa. La resta, per tant, no limiten la persona, no són una càrrega, sinó que contràriament l'ajuden a ser i desenvolupar-se. Ens anem construint en la relació amb els altres. Per això en una societat composta de persones, el compromís amb l'altre, pel benestar de la resta, és fonamental, ja que d'això depén el meu propi benestar, la meua felicitat. La persona creu en la utopia, que no és altra cosa que creure que la vida pot viure's d'altra manera i sap que aqueixa lluita és a llarg termini, tal vegada inclús, no l'arribe a gaudir, però en l'esforç per aconseguir-ho, en la pròpia lluita, en el camí, la persona adquireix el seu sentit per a la vida. Per això la persona té fe, creu en alguna cosa que la motiva per tal de dedicar en l'afany tota la seua vida, creu que altra forma d'estar en la vida és possible.
És aquest el subjecte social que ara tenim i que ens traurà de la crisi?... Si no ens entestem a ser persones, l'eixida de la crisi no vindrà a ser una millora substancial de les coses. Tindrem un mateix gos amb diferent collar... solament que més ensinistrat per a no caure en els errors que l'han posat en perill. La crisi econòmica es presenta com una oportunitat per al canvi.
I si no sabem valorar les coses materials, com hem de saber valorar les persones que són infinitament més complicades?