Era juliol però semblava el començament de tot. Era juliol però semblava aquell plegar de llibres i pupitres i plumiers i arrambar mobles per cremar-los. Unes llumetes, ara vermella, ara groga, ara blava i tornem-hi vermella, penjaven d’arbre a arbre, flanquejant el públic. Com si fos una revetlla. La bona. La de Sant Joan. Tot plegat a la segona Aula Magna de la Universitat de Barcelona –la primera n’és el bar- els jardins de la institució. Bona idea això d’obrir-los a les “barceloneses” i els “barcelonesos”. Per cinquè any, els vespres de juliol. La gent, asseguda a terra. Vaig fer tard. Em vaig quedar dret. Vaig haver de cedir una millor visibilitat a dues senyores d’edat, calculo que perfectament podien haver estat nòvies dels encofradors de la Sagrada Família. “Vostè és tan alt...”.
A l’escenari, la Maria Coma. I potser sí que també era com un començament. Perquè ella hi presentava el seu primer disc. Linòleum. I nosaltres, és clar, el volíem sentir. S’hi posaren. I el temps va deixar de ser de tot menys xafogós. Flotàvem tots. La intensitat semàntica d’aquest “sentir” va començar a repartir cops de puny entre la concurrència. Anàvem avisats que això podia passar. Necessitàvem que passés.
Amb una guitarra, un baix i una bateria, s’han fet coses molt grans; però canviant la guitarra pels teclats, també s’en poden fer de grosses. La Maria n’era conscient i ens ho va recordar. És difícil trepitjar el terra que ha parat al disc? Difícil si hi entrem amb el cap brut d’idees preconcebudes. Cal deixar-se anar. Com a la sorra de la platja, hi ha molts bocins de tot a les cançons de la Maria. Generosa en afanys. Àvida de volar i descobrir. Un disc per anar acaronant a poc a poc. Ric.
Pel directe, però, va saber-se escudar, com he dit, amb un baix i una guitarra. I així, fins i tot els gats que hi sortien, treien una mica més les ungles que al disc. Però només el just. Qui mana és aquesta preciosa veu que ens agombola. Professional. Sense vacil•lar. Tendra sibil•la de cabell recollit posant-se a tot arreu...
Queia el vespre i la gent en demanava més. Es va estirar amb un parell de bisos. Va dir que lamentava no portar suficient cedés per poder vendre. Queia el vespre i la nit s’enfilaria. Ho feia al ritme invisible de l’heura que feia de teló de fons natural on els músics repartien cançons. Ho feia la nit, ho feia l’heura i ho farà la Maria Coma. S’ha de seguir. S’enfilarà. Acarona la notes al piano i les acarona a la veu. S’enfilarà. Era juliol però semblava el començament de tot. És el començament de tot. Entreu-hi. Endinseu-vos-hi.
Gràcies. El Shakespeare només l'han fet fins a l'agost. Llàstima.