"Indurain, i ara també en Contador, representen la mena d’esportista que a mi m’agrada: pacients, lluitadors, cerebrals, esportivistes, generosos, respectuosos amb l’adversari, modestos ... gent com cal" (...)
És per això que no m’importa reconèixer que Alberto Contador, madrileny de Pinto, és el meu candidat preferit per guanyar l’edició d’enguany del Tour de França.
Des de menut, a través de TVE, el ciclisme m’ha acompanyat mentre creixia (i amb ell el de noms mítics com ara: Luis Ocaña, Bernard Hinault, Fuentes, Eddy Merckx, Perico Delgado, Van Rijs, i, especialment, i sobretot, Miguel Indurain, i no pas pel fet de ser navarrès. Llargues tardes havent dinat. Dies feiners. Caps de setmana. Seguint la caravana multicolor. Els corredors, espanyols, individualistes ferrenys i frenètics. A totes les curses n'apareixia, en destacava un o altre. Amb atacs suïcides preferentment a muntanya. En algun final d'etapa a peu pla. Però, sobretot, a grans cims, a gegants minerals inatacables, insuportablement difícils de conquerir.
Indurain, i ara també en Contador, representen la mena d’esportista que a mi m’agrada: pacients, lluitadors, cerebrals, generosos, respectuosos amb l’adversari, modestos ... gent com cal.
Contador, madrileny de Pinto, municipi situat al sud de la capital d’Espanya, a vint quilòmetres, amb poc menys de 50.000 habitants, de població obrera i popular, fins el 1995 governada, ininterrompudament, pel Partit Comunista d’Espanya. Dos motius, doncs, perquè m’agradi també aquesta ciutat: obrera i comunista. Perdó, i un de tercer: pel fet que el ciclisme és un esport, fonamentalment, de classe treballadora per l'origen social dels seus integrants i del gruix del seu públic
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
