Ja fa temps que un amic em va recordar vivament les novel·les d'Albert Sánchez Piñol. I sol ser a l'estiu, quan hom pren l'opció de llegir més relaxadament, amb preferència per compensar el dèficit de narrativa que arrossego al llarg de l'any. Com que el meu amic té criteri, la va encertar de ple. Sánchez Piñol és un dels escriptors més en forma de la narrativa europea. Si més no, Pandora al Congo, que vaig llegir a principis de juliol, em va deixar bocabadat. No només esdevenia una novel·la que exercia amb escreix la funció d'entretenir, sinó que a més incitava a profundes reflexions sobre un dels aspectes que més m'han interessat en els darrers anys; el de la construcció del relat. En realitat, Pandora al Congo no és un llibre, sinó tres. El primer, la història, escrita en primera persona, d'un negre literari al Londres de la Primera Guerra Mundial que rep un curiós encàrrec. Ha d'escriure un llibre per preparar la defensa d'un acusat de matar dos aventurers aristòcrates. Mentrestant, el personatge passa per diverses vicissituds, que com confessa en les primeres planes, comença amb un parell de morts i acaba amb un cor trencat, el seu. Trobem un personatge que comença com a victorià i acaba kafkià. El segon llibre és la novel·la que escriu en funció de la inversemblant història que li relata l'acusat. Mentre hom la llegeix, hom arriba a sospitar de la salut mental del propi autor. Res, un sofisticat escamoteig, a la manera dels mags, perquè el tercer llibre....
el que, al meu parer és l'essencial, seria un assaig sobre les maneres sobre com es construeix la realitat imaginada a partir del relat, com es basteixen veritats allà on només hi ha fets contradictoris, com interpretem, sovint de manera arbitrària, l'esdeveniment, el passat, el propi present. Precisament aquesta reflexió profunda, en el qual l'autor deixa en evidència el propi lector, que amb una prosa àgil és capaç de deixar-se entabanar per la flauta màgica de l'escriptura, és el que alça el llibre a la categoria de clàssic modern, a la de llibre de tesi. Evidentment, la pròpia trama, amb els seus tocs d'exotisme, amb personatges arquetípics i descripcions dels ambients patrioters i d'histèries col·lectives, en què les fal·leres racistes del colonialisme i la guerra, ens permet arribar a qüestionar amb facilitat la trajectòria dels personates, fins al punt del ridícul. Tanmateix, aquest tercer llibre que sobrevola la novel·la, fins a quin punt ens alerta sobre els contes que ens expliquen cada dia per endormiscar la nostra consciència?
Ja fa temps que un amic em va recordar vivament les novel·les d'Albert Sánchez Piñol. I sol ser a l'estiu, quan hom pren l'opció de llegir més relaxadament, amb preferència per compensar el dèficit de narrativa que arrossego al llarg de l'any. Com que el meu amic té criteri, la va encertar de ple. Sánchez Piñol és un dels escriptors més en forma de la narrativa europea. Si més no, Pandora al Congo, que vaig llegir a principis de juliol, em va deixar bocabadat. No només esdevenia una novel·la que exercia amb escreix la funció d'entretenir, sinó que a més incitava a profundes reflexions sobre un dels aspectes que més m'han interessat en els darrers anys; el de la construcció del relat.
