Un grupet de multimilionaris amb samarreta roja han guanyat no sé quina copa a Sud-àfrica i una explosió de nacionalisme banal espanyol ha envaït els nostres carrers i els cors i els fetges de la majoria de valencians i valencianes. A alguns, pocs, tot açò no ens ha fet la més mínima gràcia i supose que tots els que pensem així haurem tingut els nostres debats interns i amb la gent que ens envolta. Se’ns haurà fet dur intentar contrariar o almenys rebaixar l’eufòria espanyolista que hem viscut al nostre voltant. Qualsevol conversa sobre el tema amb familiars, amics i coneguts haurà tingut els sues moments de tensió, els seus silencis i les seues conclusions més o menys amargues.(continua)
Resulta curiós analitzar l’espectre social que cobreix La Roja, la transversalitat sembla total, fins i tot arribant a gent als quals no els agrada que tot estiga ple de banderes d’Espanya. Algú podria dir: què fem? ens suïcidem els quatre que quedem? Doncs no home, tampoc caldrà. Les lluites de gladiadors estan molt bé per passar l’estona i al Planeta Futbol hi viu molta gent amb la què parlem cada dia. Però Futbol és Futbol que deia aquell i a molts els agrada guanyar i formar part d’il·lusions col·lectives. Si demà declarem la independència el proper mundial anirien amb la selecció valenciana i si ens envaeix l’exèrcit rus amb la russa. Amb això no vull treure ferro a les hores i hores de Formación del Espiritu Nacional que s’estan currant els mitjans del sistema aprofitant la copeta dels collons, ni la imatge sublim dels Borbons celebrant el gol d’Iniesta junt a Botín i Cebrián Però La Roja no juga sempre ni afortunadament guanyarà sempre.
D’altra banda és evident que els valencianistes no estem en condicions d’enfrontar-nos a la Roja a nivell de carrer, com si que he pogut veure als balcons de Bilbo o Tarragona.
Així que millor deixar córrer el mundial i concentrar-nos en la nostra lligueta, on per ara a pesar de tots els desastres i misèries doncs anem construint, com les formiguetes.
Però un altre punt capta la nostra atenció. Mentre Espanya es refrega en els fangars de la il·lusió col·lectiva, a Catalunya el poble pega un colp de puny damunt de la taula i exigeix parlar de realitats. Amb els carrers plens de gent, el crit d’independència esdevé, més que un somni, l’únic camí possible. Malgrat les imposicions de Madrid i malgrat la incompetència i mala fe dels polítics catalans, la construcció de l’Estat Català sembla una fita compartida per cada vegada més gent.
Una volta més la pregunta, i nosaltres què? Que passarà al País Valencià?
Estem davant d’una societat anestesiada que està veient enfonsar-se el model polític i econòmic amb els quals ha confiat durant tots aquests anys i que és incapaç de reaccionar. Tot això provoca inseguretat a tots els nivells i ja sabeu que als conservadors esglaiats no els falten massa excuses per enfortir la senda del feixisme. En aquesta situació i coneixent les formes de fer de l’espanyolisme no seria d’estranyar que a mesura que els nostres germans del nord vagen acostant-se cap a la independència ací al sud les condicions es facen cada volta més dures.
La mobilització espanyolista d’aquestos dies no passa de ser una mostra de nacionalisme banal, però en cas de secessió catalana els mass media i els poders polítics posaran tota la carn a las graelles per passar tot aquest corrent cap a l’espanyolisme militant i repressiu. D’això se’n pot ressentir la nostra xicoteta estructura cultural i politico-social. El treball de formigueta que portem entre uns i altres per la recuperació de la nostra identitat no sembla que siga suficient per afrontar un partit d’aquestes característiques. La Roja jugarà fort i amb la legitimitat que li donen tots aquestos anys de victòries a casa nostra. Eliminar-nos, fer-nos desaparèixer, netejar el Levante Feliz de valencians, eixa és la consigna que tenen des de fa més de tres-cents anys i eixa és la consigna que reforçaran quan vinguen calentets del que pot passar a Euskal Herria i Catalunya.
Suïcidi? Exili nord enllà? Demanem que Catalunya no s’independitze fins que nosaltres estiguem més madurs? No crec que cap d’aquestes opcions siguen ni tan sols discutibles a nivell col·lectiu, a nivell individual cadascú que faça el que vullga. Ara bé, a banda d’aquest anàlisi dantesc que acabe de fer, crec que hi ha altres maneres de veure les coses.
A pesar de tots els pesars l’equip local som nosaltres i eixa és una idea que hauríem d’aprofitar davant els nous temps que s’obrin. El debat identitari i territorial lluny d’apaigavar-se sembla que augmentarà d’intensitat i anirà solapant-se a la resta de crisis que acumulem. Ara bé, de res serveix ser l’equip local si l’afició anima els forasters de forma aclaparadora.
Per a defensar-nos no tindrem prou amb invocar la llengua pròpia, haurem d’anar més enllà. Haurem de tocar totes les tecles, totes les fibres del sentiment de valencianitat en estat vegetatiu però encara present a la nostra societat. La nostra proposta ha de ser per al nostre poble com la veu del Botifarra o si ho preferiu com els xous de Xavi Castillo No es tracta de perdre radicalitat sinó de guanyar proximitat. I a partir d’ací atacar-los amb debats com les balances fiscals, infraestructures, caixes d’estalvi, lligar corrupció i sucursalisme. Reconduir la vella recança anti-centralista d’una part del poble valencià a postures anti-colonials.
Tot això només per a començar, si a més algun dia volem pensar de veritat en guanyar haurem de creure’ns de debò això de la unitat i ser capaços d’explicar en quatre frases el país que hem decidit entre tots i totes que volem. I que conste que he parlat només de qüestions nacionals per no fer l’escrit interminable, però quan dic unitat em referesc a tots aquells que entre d’altres coses plantegen alternatives al model econòmic neo-liberal que ha enfonsat el nostre poble.
Dins del seu model som la platja de Madrid, la zona de serveis desvertebrada de la qual xuplen les classes dirigents de la metròpoli i els seus virreis incompetents i corruptes. Però com repeteixen totes les enquestes la gent no veu cap alternativa. De nosaltres, només de nosaltres perquè ja no queda ningú més, depén construir una alternativa creïble i que arribe a la gent. I llavors sí, patà i avant i a foradar la porteria espanyola amb la més bella de les victòries.
I tu què en penses?
D’altra banda és evident que els valencianistes no estem en condicions d’enfrontar-nos a la Roja a nivell de carrer, com si que he pogut veure als balcons de Bilbo o Tarragona.
Així que millor deixar córrer el mundial i concentrar-nos en la nostra lligueta, on per ara a pesar de tots els desastres i misèries doncs anem construint, com les formiguetes.
Però un altre punt capta la nostra atenció. Mentre Espanya es refrega en els fangars de la il·lusió col·lectiva, a Catalunya el poble pega un colp de puny damunt de la taula i exigeix parlar de realitats. Amb els carrers plens de gent, el crit d’independència esdevé, més que un somni, l’únic camí possible. Malgrat les imposicions de Madrid i malgrat la incompetència i mala fe dels polítics catalans, la construcció de l’Estat Català sembla una fita compartida per cada vegada més gent.
Una volta més la pregunta, i nosaltres què? Que passarà al País Valencià?
Estem davant d’una societat anestesiada que està veient enfonsar-se el model polític i econòmic amb els quals ha confiat durant tots aquests anys i que és incapaç de reaccionar. Tot això provoca inseguretat a tots els nivells i ja sabeu que als conservadors esglaiats no els falten massa excuses per enfortir la senda del feixisme. En aquesta situació i coneixent les formes de fer de l’espanyolisme no seria d’estranyar que a mesura que els nostres germans del nord vagen acostant-se cap a la independència ací al sud les condicions es facen cada volta més dures.
La mobilització espanyolista d’aquestos dies no passa de ser una mostra de nacionalisme banal, però en cas de secessió catalana els mass media i els poders polítics posaran tota la carn a las graelles per passar tot aquest corrent cap a l’espanyolisme militant i repressiu. D’això se’n pot ressentir la nostra xicoteta estructura cultural i politico-social. El treball de formigueta que portem entre uns i altres per la recuperació de la nostra identitat no sembla que siga suficient per afrontar un partit d’aquestes característiques. La Roja jugarà fort i amb la legitimitat que li donen tots aquestos anys de victòries a casa nostra. Eliminar-nos, fer-nos desaparèixer, netejar el Levante Feliz de valencians, eixa és la consigna que tenen des de fa més de tres-cents anys i eixa és la consigna que reforçaran quan vinguen calentets del que pot passar a Euskal Herria i Catalunya.
Suïcidi? Exili nord enllà? Demanem que Catalunya no s’independitze fins que nosaltres estiguem més madurs? No crec que cap d’aquestes opcions siguen ni tan sols discutibles a nivell col·lectiu, a nivell individual cadascú que faça el que vullga. Ara bé, a banda d’aquest anàlisi dantesc que acabe de fer, crec que hi ha altres maneres de veure les coses.
A pesar de tots els pesars l’equip local som nosaltres i eixa és una idea que hauríem d’aprofitar davant els nous temps que s’obrin. El debat identitari i territorial lluny d’apaigavar-se sembla que augmentarà d’intensitat i anirà solapant-se a la resta de crisis que acumulem. Ara bé, de res serveix ser l’equip local si l’afició anima els forasters de forma aclaparadora.
Per a defensar-nos no tindrem prou amb invocar la llengua pròpia, haurem d’anar més enllà. Haurem de tocar totes les tecles, totes les fibres del sentiment de valencianitat en estat vegetatiu però encara present a la nostra societat. La nostra proposta ha de ser per al nostre poble com la veu del Botifarra o si ho preferiu com els xous de Xavi Castillo No es tracta de perdre radicalitat sinó de guanyar proximitat. I a partir d’ací atacar-los amb debats com les balances fiscals, infraestructures, caixes d’estalvi, lligar corrupció i sucursalisme. Reconduir la vella recança anti-centralista d’una part del poble valencià a postures anti-colonials.
Tot això només per a començar, si a més algun dia volem pensar de veritat en guanyar haurem de creure’ns de debò això de la unitat i ser capaços d’explicar en quatre frases el país que hem decidit entre tots i totes que volem. I que conste que he parlat només de qüestions nacionals per no fer l’escrit interminable, però quan dic unitat em referesc a tots aquells que entre d’altres coses plantegen alternatives al model econòmic neo-liberal que ha enfonsat el nostre poble.
Dins del seu model som la platja de Madrid, la zona de serveis desvertebrada de la qual xuplen les classes dirigents de la metròpoli i els seus virreis incompetents i corruptes. Però com repeteixen totes les enquestes la gent no veu cap alternativa. De nosaltres, només de nosaltres perquè ja no queda ningú més, depén construir una alternativa creïble i que arribe a la gent. I llavors sí, patà i avant i a foradar la porteria espanyola amb la més bella de les victòries.
I tu què en penses?
Estic totalment d'acord amb el teu article. Fa uns mesos vaig escriure un sobre el menfotisme de la societat i de la classe política al meu blog. També vaig escriure sobre la possició valencianista davant les consultes populars catalanes després del teu polèmic escrit. Crec que t'estàs arriscant molt en possicionar-te com molts altres valencianistes. Alguns et diuen neoblaver encara que els digues que en un futur on tinguem la plena sobirania pugam decidir la federació amb la resta de Països Catalans, encara que els digues que som germans, encara que...
Però no podem estar sempre discutint si va ser ans l'ou o la gallina. Toca el que toca, i toca el País Valencià. I en quin punt ens trobem? En el mateix de fa 30 anys o el de fa 80 anys o el de fa un segle? Ens trobem en ple segle XXI i el que necessita el poble valencià és vissió de futur, la gent té por al futur. Caldrà treballar molt perquè tot el món entenga la nostra vissió d'Estat, de futur, de sobirania, d'esperança. No tot és corrupció i sucursalisme. La crisi econòmica, la corrupció, la victòria de la selecció espanyola, ens fa molt de mal. Però el que més mal fa és la nostra immobilitat davant tots els atacs vers a la nostra Nació.
Crec que toca apostar per moure's, no amagar-nos i treballar de valent en els nostres carrers. Pense que cal un moviment, no necessàriament un partit, que estiga present de nord a sud del país. No sé ben bé com ho haurem de fer. Però ha de ser una Unitat Valencianista que treballe en totes els temes possibles de la nostra vida: economia, societat, cultura i història, medi ambient, educació, sanitat, transports i infraestructures (logística), solidaritat i integració, identitat.
No podem estar sempre defensant-nos dels atacs, caldrà atacar.
SIGUEM VALENTS, SIGUEM VALENCIANS!!!
Crec que cal fer un treball cap a dins, intern, d'unitat de veritat (tant d'acció com de discurs), si és que n'hi ha o sembla bé, i una feina cap a fora, aprop de la gent. i ser autocritics, per millorar i seguir endavant.
Ja en parlarem....que en tenim molts dies, jajaja ;)
Una abraçada
Hasta ahora hemos usado el silencio, útil para evitar conflictos con gente, como vosotros, que, no lo neguemos, está muy mal de la cabeza, y tampoco quieres fastidiarle las navidades a la abuela con una discusión improductiva con el típico imbécil, el tipico postadolescente hijo de padres separados que suelta en la mesa "estic fart d'ajpanyols fillsdeputa" o bien "menos mal que ETA sempre prepara algun atemptat a Madrid per alegrar-nos el nadal".
Por cierto, que se podría hacer una tesis doctoral midiendo la proporción de hijos de padres separados que hay en el llamado "rollo", porque tiene que ser abrumadoramente alta. Digo esto para que no intentéis pagar vuestros agravios existenciales con la parte no enferma de la sociedad. Porque intentar generar el odio es venir bastante mal de fábrica.
En canvi, dius que fins ara vosaltres només heu utilitzat el silenci. És evident que desconeixes, per exemple, que durant la transició dos intelectuals valencians i valencianistes anomenats Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, van patir sengles atacs terroristes per defensar les seues idees. I supose que tampoc et sonarà el nom de Guillem Agulló, un xaval vilment assassinat el 1993 per defensar aquestes mateixes idees. I segur que tampoc saps que en els últims anys, les seus del Bloc Nacionalista Valencià i d'Esquerra Republicana del País Valencià han estat atacades amb artefactes explosius, ni que cada manifestació del 25 d'abril hem d'aguantar agressions feixistes. Tot això, i moltes més coses que no dic perquè no acabaria, per pensar diferent en una societat suposadament democràtica.
T'ho dic perquè, si tens ganes de buscar terroristes i generadors d'odi al País Valencià, crec que t'has equivocat de bàndol.
Barrejes els teus problemes familiars, amb ETA i els pares separats; ,m'acuses d'intentar generar odi després d'amenaçar-nos amb la neteja ètnica. Una miqueta més de nivell xato, fins i tot Espanya necessita gent amb una certa classe defensant-la.
Quizás mi tono es un poco duro y un poco de club de la comedia punkie, pero entiéndeme. No se trata de la limpieza étnica, sino que cuando critiquéis a España en nuestra presencia, con la independencia de Cataluña, en lugar de guardar silencio para no buscar problemas, os vamos a decir que si no os gusta lo que hay siempre os queda Cataluña. No os vamos a echar, ni mucho menos, de vuestra propia tierra, que tan mía es como tuya. Simplemente os vamos a acallar muy fácilmente. Y eso hay que tenerlo claro desde ya. Si al final es lo que vienes a decir tú en tu post. Por eso digo que estoy de acuerdo.
Em fa gràcia que digues que abans guardaveu silenci per no buscar problemes i ara no ho fareu. Jo personalment fa molts anys que he sentit la frase "si no t'agrada ves-te'n a Catalunya", i he hagut de callar mil vegades. Fins i tot he arribat a sentir "si vols parlar en valencià ves-te'n a Catalunya", frase digna d'analisi...
No ens aneu a tirar, i tant que no (tot i que alguns ho insinueu amb la frase anterior), entre altres coses perquè segurament no podrieu, i de la mateixa manera podriem contestar que si no t'agrada el que hi ha te'n vages a Espanya... però arriba un punt que eixos raonaments que feu són absurdes.
Conclusió?? doncs que penses el que vulgues, que en realitat després de tants anys ens importa poc, perquè ja sabem el que hi ha i el que sou. Aznar creu que catalunya és un poble malalt, i no passa res, doncs pensa tu el mateix de nosaltres.
Això sí, les teues frustracions familiars deixa-les a banda, així almenys dissimularàs una mica, i pensarem que ets una persona amb arguments seriosos.
Que vaja bé, i ves renovant arguments...
Salutacions
I també amb el que parla d'un possible valencianisme de centre-dreta. Perquè el primer es guanyar el país, amb un valencianisme transversal [què no és sa un país amb tot l'especre polític?] i després ja, de manera lògica, els que tendim a la esquerra o a sistemes alternatius ja lluitarem per ells i els que tendixquen a unions [totals, federelistes o simplement llaços] amb el nord i les illes ja lluitaran sanament per ells. El problema és que històricament s'han volgut matar massa pardals d'un tir, i clar, els dels 'Païssos Catalans serán socialistes o no seran' no es parlen amb els de 'nació valenciana lliure i sobirana' sense vore que punts comuns sí que tenen.
Salut!
Ja comences a deixar de banda Paisos Catalans (coses de gent més pendent de Catalunya que no dels valencians) i coses d'eixe estil que preferisc no nombrar, i que és més de gent que està tot el dia mirant-se el melic.
Doncs si,els catalans s'ho han montat molt bé i amb un parell de collons ja tenen el estatut fet,han prohibit els bous i a més a més si vols treballar allí has de conèixer la llengua.
I nosaltres els hem reforçat en totes aquestes decisicions,però on anirem a parar quan siguen independents,al calaix de les joguines trencades?
La utopia dels Paisos Catalans acabarà quan s'independitzen?
La resposta es si,perque desgraciadament o no,nosaltres si vivim a Espanya ja que es el que es demostra eleccions darrere eleccions.
El fet es que de moment sou minoria,aixi que perque no es concentreu en València i deixeu Catalunya estar?
Hem de defendre lo nostre,això va davant.Es trist però es així.
Fdo:Un valencià apolític que treballa a Catalunya.
Tots sabem quin tipus de missatge pot tindre més possibilitats i quin no. També sabem del cercle viciós de considerar una renúncia passar a l'atac i enfrontar-se a l'espanyolisme en aquells debats on poden perdre (i no en aquells que tenen guanyats d'avantmà).
I crec que hem arribat a un moment que ens toca triar quin camí seguir. Els catalans sembla que ja l'han triat i potser en 20 anys no compartirem estat. Els valencians continuarem aleshores amb els mateixos meta-debats que ara?
Com altres vegades, estic força d'acord amb tu, i entenc que, entre raonament i enraonia de budells, tiris pel dret d'una proposta valencianista -i no dubto en absolut del marc de fons, en el teu cas és molt i molt clar-, però només hi ha un camí que pugui frenar certes reacions a mitjà termini, quer és precisament fer projectes que parteixin del país complet. Potser tu i molts altres veieu la necessitat de ritmes molt diferents, però no hi ha ritmes si no sonen els instruments que, junts, acaben configurant la peça sencera.
Jo no sóc partidari de les mentides oportunistes del catalunyisme conservador que ens sotja, però encara que me'ls pogués creure, necessito que em dibuixin el país, no únicament l'oficina de la seva caixa forta.
Potser sí que la dreta neoliberal portarà un tros del país a la independència administrativa, però això està per veure, com està per veure que Catalunya es decideixi a mirar-se el país, enlloc del melic. Però aquesta és l'opció. La fragmentació no té res a veure amb els ritmes.
Salut i seguim parlant-ne.
Aleix