NICOLE D’AMONVILLE ALEGRIA

Dona que trunyella paraules amb la tecné d’una teixidora de somnis tan vers com l’arena del desert. En Miquel des de petit passava la mà per la bolla del món i tocava les dunes del Sahara. Na Nicole sap que Àfrica orienta, sap que la poesia orienta, sap que escriure i llegir poesia és una forma altíssima d’orientar-se. I llegir poesia plegats amb algú és fer-se amics de bon de veres. A París l’any 1984 na Nicole i en Miquel llegeixen César Vallejo. Hi ha un poema que adoren: Piedra negra sobre una piedra blanca, aquell que comença dient: “Me moriré en París con aguacero, / un dia del cual tengo ya el recuerdo” i que acaba: “son testigos / los dias jueves y los huesos húmeros,  / la soledad, la lluvia, los caminos.” El 1988 en Miquel posarà per títol a un dels seus quadres africans més significatius Piedra blanca sobre piedra negra. Una constatació pragmàtica: la relació entre la poeta i el pintor ha estat d’inspiració mútua. Na Nicole d’Amonville ha seguit l’evolució d’en Miquel als seus estudis de París, Mallorca, Vietri sul Mare i Mali. L’intercanvi d’ofrenes és l’alimentació de l’amistat. En Miquel li encomana a na Nicole la traducció dels seus diaris africans. Na Nicole publica el poemari Acanto amb un dibuix que li ha regalat en Miquel. Na Nicole fa conèixer en persona i obra a en Miquel el poeta panameny Edison Simons. Barceló es fa tan amic de Simons i de la seva poesia que quan aquest mor a París el 2001, en Miquel és dipositari d’una part de les seves cendres i fa una sèrie de plaques per recordar-lo en els bar que aquest anava com per exemple la que es penjà el proppassat 14 de maig al bar Kentucky de Barcelona en companyia d’un altre dels poetes estimats d’en Miquel: Pere Gimferrer. Na Nicole ha traduït molts de poemes i cartes d’Emily Dickinson. Per mor d’això la Dickinson és ara una de les poetes de capçalera d’en Miquel. La circulació poètica és la font de la vida.

BLAI BONET

CARTA AL MESTRE I AMIC BLAI BONET

Molt estimat Blai, t’ecric de Barcelona estant per fer-te una envejarra. Saps que hi ha dues exposicions d’en Miquel Barceló que recullen, ordenen, escanegen, orienten, enfilen i mostren a les totes, i en uns muntatges esplèndids, la seva feina pictòrica des dels setze als cinquanta-dos anys? No te’n pots avenir? Doncs al centre d’Art Santa Mònica hi ha Barceló abans de Barceló 1973-1982 i a Caixafòrum La solitude organisative. I per afegitó hem organitzat una festa verbal en què recitarem tres poemes teus. No estàs alabat? Amb en Miquel recordàvem l’altre migida de pagès que recordava com si fos ara les visites que va fer de jovenet al carrer de Palma 74 de Santanyí on tu vivies amb la teva mare. Des d’un principi saberes que en Miquel era un dels teus dotze, aquells que catalitzaven la teva feina, aquells per qui escrivies.. Deies sempre seguit que s’ha de tenir una poètica pròpia, feta a partir de les dotze persones que encarreguen a una altra persona allò que ningú no té ganes de sentir però ells sí. Repeties que si tu dius les coses a les teves dotze persones, són veritat perquè les estimes, perquè entre elles i tu s’estableix un contacte íntim, humanament professional.  És com si et sentís: això seria el contrari de ser un turista de la vida. Quan ja ho tens dit, aleshores quan ho llegeixen els altres dos-cents trenta-vuit, ja sona a veritat externa, a veritat íntima, que entra dins la seva vida com una bafarada d’aire calent quan fa molt de fred, com una pluja intensa en ple desert… Som un poeta de la companyia, l’home escriu per als dotze que són com ell. Després el missatge s’expandeix, creua els límits de la realitat terrestre, es metamorfosa en la paraula dita i quotidiana: és alquímia. Passa, com una barca passa.

I també, tot d’una, descobrires, que en Miquel seria un artista de bon de veres. Tu els ensumaves als que arribarien a ser bons, grans.  N’hi havia pocs però tu els veies avant la lettre. Havies fet feina amb en Brossa, amb en Tàpies. També d’una altra manera amb en Picasso. I en aquell xitxarel·lo felanitxer captivador i encisador reconegueres que lluitava per l’art del futur, que xerrava, que pensava i que pintava d’una manera molt nova i molt nostra. I molt més tard devers els anys noranta, quan en Miquel ja havia triomfat internacionalment record que em deies: Biel, en Miquel demostra allò que t’he dit sempre: l’art com més bo és, més lligat està a la terra d’on ve. Mira la terra perquè sigui fèrtil ha d’estar en condicions, ben llaurada i sembrada en un cossiol, en un país. En Miquel el primer que li notes és que és un català de Mallorca. Ell mostra l’esperit de les coses que encara es conserven intactes: les fruites, els peixos, la mar, les muntanyes, les coves, els núvols, les fesomies. Té un sentit de la universalitat illenc, molt més desenvolupat que els artistes del continent. Per això, perquè és tan del lloc serà conegut per tot el món. Te’n recordes, Blai, dels teus vaticinis? Per acabar vull recordar aquell homenatge que et férem a la Universitat de les Illes Balears el 1987 en què el cartell era d’en Miquel, on hi varem imprimir deu poemes teus. I quan el vaig dur a ca teva els ulls t’espirejaren: era una patata que treu un ull i s’enfila, que treu un brot i s’enfila, que treu una gema i s’enfila. Endavant i per amunt i davall el teu nom BLAI verd, fet de verdor. I record que et vaig dir. En Miquel t’ha fet amb aquesta  metàfora casolana el millor retrat. I tu, somrient , amollares: M’alegra ferm aquesta imatge, o metàfora fins i tot, de la «germinació», de la Presència: l’epifania. En Miquel Barceló té les idees clares i espaioses: planetàries i de roser de particular: com Velázquez. Amb en Miquel Barceló el Renaixament aparagué de nou damunt el món

Una  abraçada ben forta.

Biel

 (CONTINUARÀ)