smolins9 |
dimecres, 21 de juliol de 2010 | 01:07h
Convergència i Unió no és l’únic
partit d’Europa que fa campanyes electorals basades en el nacionalisme,
en
l’afirmació nacional, tant per explicar quin és el projecte col.lectiu
que
s’ofereix com per amagar els interessos que s’amaguen darrera les seves
propostes polítiques. Si seguiu les eleccions diverses que es fan
pel continent veureu que gairebé tots
els partits que aspiren a guanyar, ja es diguin conservadors o
socialdemòcrates, utilitzen el nom del país en el seus
lemes, no estalvien banderes en cap dels seus actes públics i apel.len,
constantment, al nosaltres nacional.
En
el què sí que s’ha quedat més sola CiU és en la utilització del terme
nacionalisme, una expressió que a Europa ja només manté la ultra-dreta
però que
aquí encara té una significació de construció nacional, com en el segle
XIX, i
d’alliberament, com en els processos de descolonització; circumstància
que
s’explica, evidentment, per la incompleta evolució del projecte nacional
català. Però Convergència no només ha basat el seu discurs en la nació,
en el
fer país, sinó que ho ha combinat amb la implicació directe en un altre
projecte nacional, l’espanyol, per qui pretenien un estat més o menys
modern i
integrat a Occident. Aquesta esquizofrènia, la de ser alhora Bismark a
Espanya
i Bolivar a Catalunya, ja la va intentar en Cambó però és a Jordi Pujol a
qui
millor li ha anat gràcies a la seva habilitat i carisma i, sobretot, a
què
sortint del franquisme gairebé tot estava per fer. Qualsevol nova
competència o
iniciativa que prenia el govern de la Generalitat era un pas endavant en
relació al desert d’on proveníem i, alhora, modernitzar l’Espanya
autàrquica i
casposa del moment tampoc era tant difícil. Es tractava de vendre
responsabilitat, per poder influir a Madrid, i practicar l’estratègia
del peix
al cove, per aconseguir eixamplar l’autonomia sense qüestionar la
subordinació
prevista en la Constitució del 78.
Però tot això ja és història. L’autonomisme ha arribat al seu límit i les comeptències que ara caldria assolir són les que afecten al moll de l’os de l’estat, tant en el terreny simbòlic, com econòmic o de representació internacional.
L’ambigüitat calculada del projecte convergent, que, com les bicis, s’aguantava mentre anava endavant, ha arribat al límit de les seves possibilitats. Si a la tardor guanyen les eleccions al parlament hauran de decidir-se i optar per un dels dos únics plantejaments que hi ha actualment sobre la taula: o ser una simple regió del regne d’Espanya o un nou Estat independent amb totes les conseqüències. Una cruïlla, la que ara se’ls planteja, de la que difícilment en sortiran sencers.
Versió per
imprimir (format PDF)
Comentaris: 1
-
Puntualitzoadam | dimecres, 21 de juliol de 2010 | 00:08hAquest article el vaig escriure dilluns, abans de la roda de premsa d'en Joan, l'Alfons i l'Uriel.
