Tàcticament estic d'acord
amb el que diu l'Abel. Hores d'ara, fer esclatar el sistema de partits acampats
al Parlament de Catalunya és una necessitat històrica. Una de les constatacions
del 10J és que la reivindicació de l'autodeterminació desborda clarament tots
els partits polítics autocentrats, o catalanocèntrics (hi incloc CiU i IC-V i
n'excloc el PSC).



També comparteixo que, molt probablement, el viatge de SCI serà de curta
durada. Més enllà del dia de la investidura, un dels eixos de la propera legislatura
serà el finançament de l'autonomia catalana. Si la Generalitat fos una empresa
privada, ja hauria presentat suspensió de pagaments fa mesos. CiU s'encarregarà
de gestionar aquesta situació, i ja ens podem imaginar com. Si la SCI acaba a
l'oposició, pot derivar en una renúncia total al seu únic punt programàtic:
proclamar la independència al Parlament la propera legislatura; o bé pot dur el
partit a l'histrionisme parlamentari, com Ciutadans aquesta legislatura. Si SCI
entrés al govern, només m'ho imagino com la conseqüència d'una traïció total
als seus votants, o bé com el resultat d'un canvi radical de posició de CiU.
Francament, veig més viable que Laporta canviï de camisa que no pas que Mas es
proposi liderar la secessió d'Espanya l'any vinent.



En qualsevol cas, jo ja em donaré per ben pagat si l'equilibri de partits
actual és esbotzat, si la ruptura amb l'Estat espanyol arriba al Parlament de
forma clara i inequívoca, si hi ha defeccions notables dins dels partits
majoritaris, i sobretot si la reivindicació autodeterminista continua liderada
per entitats i associacions, amb l'adopció de noves pràctiques cada vegada més
dures envers l'Estat. Més enllà, jo crec que la SCI pot propiciar l'inici de la
fi del partidisme i representar la caiguda dels últims mites del nacionalisme
polític del s. XX: l'entesa amb Espanya, Sepharad...



Sobre el paper estratègic de l'esquerra independentista, estic parcialment en
desacord amb l'Abel. Jo crec que ja aniria essent l'hora d'aplicar les
capacitats d'anàlisi, que no en falten, cap a casa (i no ho dic per tu, Abel,
sinó en general). L'EI, que ha estat la meva escola, té un rol totalment
subsidiari en la conformació política del país. L'EI és el "cau", els
escoltes, del nacionalisme català. L'EI forma persones i quadres, estén la
consciència nacional entre el jovent més compromès, contextualitza
l'alliberament nacional en teories i pràctiques emancipatòries més àmplies,
dóna consciència de la nació completa... tot un seguit de coses que són molt
positives, quasi diria que impagables. Tanmateix, l'EI és sistemàticament
incapaç d'articular cap alternativa política per si sola.



Seguint la metàfora anterior, tothom recorda el cau, els escoltes, les
colònies... i els valors que hi vam aprendre; però després de la secundària, la
universitat i les primeres experiències professionals, potser un màster, un
doctorat, la seva utilitat es relativitza molt. És una etapa que no perd valor,
però que no esdevé útil.



Cada intent organitzatiu de l'EI acaba en una crisi de creixement que, per a
mi, no es deu tant a problemes interns, sinó externs: el discurs de l'EI té un
públic limitat, que no creix numèricament, sinó que es desenvolupa.
M'explicaré: l'EI forma gent que després s'integra a ERC, fins a CdC, Òmnium,
ACPV, treballa al sector privat, públic... i que en general contribueix a fer
avançar, en alguns casos de forma notable, el procés històric de ruptura amb
l'Estat; però que no manté l'EI com a referent organitzatiu ni tàctic. 



M'agradaria pensar que les CUP demostren el contrari; però crec que fins a les
eleccions municipals de l'any vinent no podrem veure clarament quin va ser
l'impacte del pacte d'ERC amb el PSC en l'augment de vots de les CUP. Esperem a
veure-ho.



Sobre les causes d'aquest fenomen, pel cap baix en citaria quatre:



1) La base material de les anàlisis de l'independentisme revolucionari va a la
baixa: el paper històric de l'Estat espanyol com a superestructura del
capitalisme a Catalunya ha caducat. L'Estat, com la Generalitat, en tot cas són
agències situades entre el mercat i la societat, més o menys esbiaixades; però
no la causa última del manteniment d'un ordre social derivat del capitalisme,
que està estructuralment globalitzat.



Internament, una de les funcions que li queden a l'Estat espanyol és transferir
rendes de certes comunitats autònomes a unes altres, que paradoxalment quasi no
han experimentat cap millora relativa en termes de formació de capital humà,
productivitat... En aquest context, Catalunya té un dèficit net del 10% del seu PIB sense cap compensació ni en termes democràtics, ni de reconeixement
identitari. Jo no sé com en Jaume Compte o l'Andreu Nin analitzarien la
situació actual; el que sí que sé és que per a qualsevol català que pagui
impostos això són fets evidents, empírics i contrastables.



Així doncs, es pot ser independentista i liberal, socialdemòcrata,
conservador... amb tanta tranquil·litat com es pot ser independentista i
revolucionari. En Laporta, que no sé què pensa ni m'interessa massa, la
veritat, n'és un exemple claríssim. Molts dels seus votants també ho seran.



2) L'EI té plantejaments d'esquerra revolucionària, molt legítims, que tanmateix tenen un
ressó limitat en una societat com la catalana en el moment històric actual. Quina és la classe amb potencial transformador actualment? Els treballadors industrials i els pagesos segur que no. Podríem parlar de jovent precaritzat, d'immigrants, artistes... però això està bastant lluny del concept de bloc històric, i per tant de formes organitzatives clàssiques. Això són faves
sociològicament contades.



3) Una posició d'esquerra transformadora coherent avui dia hauria de reforçar
el seu vessant de col·laboració supraestatal, més enllà de Palestina. El
supraestat europeu, constitueix una instància real i un marc de conflicte
polític. On és la col·laboració amb els moviments anticapitalistes europeus,
que n'hi ha i en alguns casos són bastant més forts que aquí? És inexistent.
D'altra banda, sobre la UE, veig una desorientació força notable: la UE representa un dels canvis estructurals més importants per a l'avenç de
l'independentisme. Ho és pel que he dit a 1), perquè ha buidat l'Estat de
sobirania estratègica (primordialment de la política monetària, que aviat és dit), i també perquè ha canviat totalment l'estructura d'incentius
respecte de la dependència d'Espanya, mitjançant la creació d'un mercat únic i
una unió política mínima. Això no vol dir que la UE hagi d'agradar; simplement
vol dir que és un dels canvis estructurals més importants que s'han produït en
el segle XX i roman un marc de lluita, de coordinació, totalment inexplorat o directament desconegut per
l'EI.



4) Quan la revolució digital, de la comunicació horitzontal i en obert, esclata
i reformula no només pràctiques, sinó també la substància mateixa de la
participació i el compromís polític, l'EI continua oferint models organitzatius
del segle XX, en la forma i en el fons. Aquesta setmana hem vist com una
filtració d'informes d'intel·ligència militar a Internet, difosos per un web
lliure, administrat per gent concreta, concentra més poder transformador en
relació a la guerra de l'Afganistan que cap manifestació antiguerra. Això és
contrapoder del segle XXI. A un altre nivell, el Partit Pirata qüestiona la
noció mateixa propietat sobre la base de l'activisme digital...



Bé, avanço les meves disculpes per aquesta tabarra; però crec que ja aniria
essent l'hora de començar a canviar discursos, pràctiques i confrontar neures (repeteixo:
no ho dic per tu, Abel). Això no vol dir ni presentar-se a les eleccions al
Parlament, ni creure que les CUP municipals no van enlloc, no. Res de tot això.
Jo només em permeto de suggerir, amb tota modèstia, canvis de plantejament de
fons. Cal continuar fent bé el que es fa bé, que no es poc, i millorar
significativament allò que no es fa bé. Aquest país necessita l'EI, i es mereix
una EI millor.



Gràcies.