No estava previst que el llibre que avui presentem, sortís a les llibreries justament el mateix dia que el TC emetia sentència contra l’estatut de Catalunya. Aquesta coincidència, només seria un caprici de l’atzar, sinó fos perquè la sentència, al meu parer, anticipa problemes d’ordre institucional en un futur i instal·la una percepció cada cop més majoritària, que la única sortida per a Catalunya és la via secessionista, i ho faré suggerint arguments, si convé per a desmitificar la secessió, tots ells susceptibles de ser debatuts.
La sentència del TC suposa un clar retrocés democràtic en comparació amb aquells països que ens serveixen, o podrien servir de referència arreu del món.
Mentre el TC de l’Estat espanyol basa la seva justificació per a negar un pacte polític, el de l’estatut, en la indissoluble unitat de l’estat, el Tribunal Suprem del Canadà en una situació molt més complexa que la nostra en relació al Quebec, creu que malgrat la secessió no és constitucional, tampoc està prohibida, i que si una majoria clara es posicionés a favor d’ella, el sistema constitucional canadenc no podria restar impassible davant aquesta voluntat. És cert que Catalunya no és el Quebec, però molt més cert és que Espanya no és el Canadà.
Hi ha qui nega la secessió perquè trenca el pacte constitucional i perquè, diuen, no hi cap a la constitució. I és ben be així. No hi cap. De fet no hi ha cap constitució del món, cap, que contempli el dret a la secessió. Excepte una, la constitució d’Etiòpia en la qual l’article 39.1 determina que “cada nació té el dret a l’autodeterminació fins a la secessió” un autèntica rara avis; una excepció que confirma la regla.
Per tant, el que seria estrany seria que la constitució espanyola, o qualsevol altra, que està pensada per a cosir jurídicament l’estat, contemplés el dret a la secessió. Les noves independències han estat durant els darrers 20 anys, acords polítics de naturalesa, òbviament política, no pas jurídica.
Si poguéssim abstreure’ns per un moment de la nostra condició de catalans i ens poguéssim observar a nosaltres mateixos des de fora, veuríem com l’opció de la secessió és una alternativa cada cop més justificada atenen a la situació política actual i a la crisi institucional que vivim.
Una crisi provocada per unes institucions que es resisteixen a donar resposta a peticions que fem com a catalans – sigui el TC, sigui un partit polític determinat o sigui, malgrat sembli un acudit, el Defensor del Pueblo- que, paradoxalment, presenta un recurs contra la voluntat d’aquell a qui pretesament defensa. El resultat és el que avui mateix reflecteixen les enquestes. Que més de la meitat dels catalans podrien ser favorables a la independència de Catalunya.
Durant els 23 anys de govern del President Pujol, reclamar més autogovern era l’eufemisme que s’utilitzava per a dir que no estàvem prou satisfets amb l’encaix –així ho denominàvem- amb la resta de l’estat. L’acció política catalana, és a dir el tradicional catalanisme polític, passava per contribuir a la modernització d’Espanya i en fer pedagogia sobre el que volia dir ser català.
Però així com quedava clar quin era el futur que es volia per l’estat, no érem capaços de concretar el mateix per a Catalunya. I aquesta aposta, després de 23 anys, ha estat en paraules del President Pujol, un fracàs. Espanya s’ha modernitzat, hi hem contribuït i, mentre hi contribuíem, en fèiem pedagogia.
Era un pacte en el que l’acord tàcit residia en respectar-se un cert lideratge: per a Madrid la política, per a Barcelona, l’economia. Avui, les coses han canviat molt. El país ha canviat i el món també. Catalunya, però, no ha arribat a satisfer el seu desig d’autogovern i, avui, ens trobem en un cul-de-sac des del punt de vista institucional.
Per desconeixement o per interès, ens havien fet creure que les coses són com són. Immòbils. Que Catalunya és part d’Espanya i que sempre ha estat així. I que, l’independentisme era un extrem allunyat del seny majoritari, perquè la política, la de veritat, només permetia un paper protagonista pel pragmatisme i per la centralitat, paraules fetitxe que emmascaraven l’autèntica protagonista de la política del passat; la resignació.
Entre el símbol i la institució és un intent de plasmar part del procés que l’independentisme ha viscut d’ençà ha ocupat aquesta centralitat. És, o intenta ser, la síntesi d’una reflexió que ens ha dut d’una idea en origen essencialista -com és la independència- fent-la compatible amb la praxis del dia a dia. Fent-la possible i viable com a projecte polític i no només com una quimera ideològica. En altres paraules, la independència com a via per augmentar el poder polític de Catalunya.
I aquest fet, que s’ha pogut constatar amb la mani del 10J i que és un punt d’inici, no pas d’arribada, ha estat clau per a demostrar, que queden molt pocs arguments que puguin negar una futura independència de Catalunya.
N’hi ha que afirmen que en un món globalitzat no té sentit crear noves fronteres. Què és retrògrad voler aixecar murs. Què el que cal és obrir-se al món. Com si país i món fossin incompatibles. Com si origen i destí no formessin part d’un tot. I és, precisament, la globalització la que ens obliga a disposar d’un govern sobirà a fi de preservar la nostra identitat en l’homogeneïtat que imposa allò global. En un món cada cop més complex com el nostre, tal i com afirma en Toni Gutiérrez, la diferència ja no és entre grans i petits sinó entre ràpids i lents o entre aquells que s’adapten als canvis i aquells que es resisteixen a que res canviï, i això val per les persones i pels països, també.
El mapa polític de la frontera és un mapa no democràtic. Moltes de les fronteres que avui encara existeixen són fronteres fixades per guerres, per tractats dinàstics o per acords entre potències mundials, però rarament, per la lliure voluntat dels individus que n’han de formar part.
En el marc de les democràcies políticament estables, és contradictori, que es mantingui com a inalterable la frontera, un dels elements històricament més antidemocràtics. La producció de fronteres polítiques és contínua. Especialment a Europa, que sent l’espai més fragmentat del món és alhora el més estable. Paradoxalment, al vell continent és on apareixen els estats-nació tal com ara els coneixem, però resulta que el 48% de les fronteres actuals s’han format a partir de 1945. Espanya, per posar un exemple proper, no ha tingut mai la mateixa frontera més d’un segle seguit.
Que tenen en comú Andorra, la Xina o Samoa? Res. No tenen res a veure. Però malgrat les seves diferències abismals –geogràfiques, poblacionals, econòmiques, culturals, lingüístiques...- poden seure a la mateixa taula de Nacions Unides amb una targeta de visita que hi diu: “Sóc sobirà”.
Perquè és en l’àmbit internacional on es juga part del futur. Aquest és un dels elements, per a mi prioritaris, que explica el llibre. Perquè algú et reconegui, cal que t’hagi conegut abans. Tenint clar que en matèria internacional el que compta són els interessos no pas les raons, i les declaracions unilaterals poden ser, en un món cada cop més connectat, una decisió tan ineficaç com contraproduent.
Per exemple, un estat pot reivindicar, alhora, el dret a l’autodeterminació de Palestina, del Sàhara Occidental, del Timor Oriental o del Tibet, però negar-lo al Kosovo o a Flandes.
Un estat més poderós encara, pot intervenir militarment per a garantir la sobirania de Kuwait en nom de la llibertat, o la del mateix Kosovo en nom de la democràcia, però no protegir l’autonomia del Tibet. I perquè? Per què la Xina no és Sèrbia, i perquè a
En canvi al Tibet, per aquests estats, només hi queda un reducte espiritual i cultural que s’ha mantingut inalterable des del segle VII, però que no aporta un creixement significatiu al PIB mundial, ni és una zona dipositària de recursos naturals ni energètics, ni tampoc hi aplega interessos geopolítics.
Precisament l’economia és, sens dubte, un element fonamental. Tothom té butxaca, els països i les persones. I aquesta és un raó que justifica o nega sobiranies. Avui és molt agosarat qüestionar, amb l’alta insolvència que presenten els comptes de grans estats europeus i no europeus, la viabilitat econòmica de Catalunya. En matèria econòmica no és qüestió de tamany, ni de fronteres, sinó de model. O s’aposta per l’economia productiva –basada en la recerca i l’alt valor afegit- o per l’economia especulativa –basada en les fluctuacions del mercat financer-.
A més, Catalunya amb un dèficit fiscal amb l’estat d’entre el 6% i el 9% del PIB, o dit d’altra manera 3000 € família/any que van i no tornen, demostra de quin marge gaudiríem per afrontar la crisi sinó fos per l’aportació al conjunt de l’estat.
Els arguments menys sofisticats aparquen el tema de la secessió afirmant que la gent no ho vol i que a més, la independència separa, no genera consens. No recordo que amb un argument similar al de la gent no ho vol, s’hagi preguntat mai per altres elements estructurals que possiblement tampoc siguin de desig majoritari, com la monarquia o l’exèrcit.
Respectar l’opinió de la ciutadania és la base de la democràcia perquè en absència d’ella, s’imposen els grans interessos. The Guardian deia, l’endemà que l’Aliança Flamenca guanyés les eleccions belgues, que tot i el resultat obtingut per part dels flamencs favorables a la secessió, la gent no volia la independència de Flandes, malgrat aquest havia estat el punt fonamental del seu programa electoral, en una mostra més de com es pot tergiversar la realitat, fins i tot, en aquelles democràcies més consolidades.
Comencen dient el que pensem i en què creiem, i acabem pensant el que ens diuen que pensem. És a dir, la imposició d’un pensament únic, que és l’expressió d’una minoria que controla la informació i que actua com si fos superior moralment. Enfront aquest pensament que nega a la política la capacitat d’expressar desitjos o il·lusions, cal militar en el pensament crític, que és el que avalua, analitza les opinions i afirmacions, que pels motius que sigui hem admès acríticament sense haver-nos-els qüestionat prèviament.
Al segle XXI nous estats s’afegiran als més de 200 que hi ha avui. Però a diferència dels segles XIX i XX, les independències es proclamaran, s’acceptaran i es reconeixeran des de les institucions. Les institucions són els instruments de transformació social i política de què disposen les societats democràtiques avançades.
Per alguns, la independència de Catalunya, és una idea tan revolucionària com romàntica, que suposa l’èpica d’un poble a la recerca del seu destí. Però cal distingir la prosa del vers. La independència és, amb nació o sense, l’assumpció del poder polític. Potser menys idíl·lic del que havíem somiat, però probablement, molt més factible del que mai ho havia estat abans.
La secessió és un fenomen polític habitual durant el darrer terç del segle XX i previsiblement ho serà durant el segle XXI però, paradoxalment, la filosofia política oficial ho explica com quelcom conflictiu, inversemblant o caòtic.
Mentre escrivia aquest treball, em sorprenia veure que no existeixen Hobbes, ni Marxs, ni Webers que expliquin el perquè, el com i sota quines condicions un país té dret a la secessió o independència per a crear un nou estat. Però de seguida vaig veure que la investigació i les idees, que són l’eina que s’utilitza per a justificar-ho tot, sigui moral i immoral, són també, una prioritat dels estats que ja existeixen. És com si British Petroleum o Repsol dediquessin una part molt important de la seva R+D per a convenç-se’ns de la implantació de les energies netes i renovables.
Hi ha poques veus compromeses amb el dret a l’autodeterminació. Com si aquest dret estigués amagat a ulls de la societat i que quan es fes visible només fos per a assenyalar que això no és el que convé. Però la veritat és tossuda i cada dia hi ha més estats independents. Mai tants com en l’actualitat. I la història demostra que ser-ne un d’ells només depèn de la constància i de la convicció dels pobles que ho persegueixen.
Per això, i vaig acabant, hem d’exigir als polítics, darrers però no únics responsables del nostre futur, explicar què es vol i com es vol. Cal poca llum i molt taquígraf per a dur a un país cap a la seva independència o plena sobirania. Cal deixar de banda la gesticulació i esforçar-se en definir, silenciosament, el projecte polític i estratègic per a 10 anys vista amb la intenció d’aplegar una majoria social, única que pot legitimar les institucions a avançar cap a la plena sobirania.
La independència de Catalunya és avui tan utòpica, com ho poden ser les independències de Flandes i Valònia amb una Brussel·les com a districte federal europeu, o tan real com una Escòcia independent que comparteixi monarquia amb els 16 estats diferents, entre ells Anglaterra, que avui ja en formen part.
Abans deia que poques veus de prestigi mundial han defensat o defensen, des del rigor, la secessió, però Manuel Castells, cinquè acadèmic més citat del món en el camp de les ciències socials i nascut a Albacete, tot i que català d’elecció, afirma –i amb això acabo- que: “l’autèntica autodeterminació és la que es construeix a les ments de les persones a partir de la seva experiència personal i col·lectiva, passada i present. La resta és, només, qüestió de temps”.
Moltes gràcies per ser avui aquí,
* Discurs fet el 19 de juliol de 2010 a la Llibreria Bertrand de Barcelona en motiu de la prensentació del llibre "Independentisme català. Entre el símbol i la institució", obra guanyadora del Premi d'Assaig Breu Josep Irla 2010.
