Nota: versió ampliada d'un article publicat al Setmanari La Directa.L’ofici d’historiador implica grans temptacions. La primera, de qui escriu, de reflectir els propis prejudicis en la narració històrica. La segona, de qui paga la investigació, d’emprar la història com a relat justificatiu d’un determinat grup social, projecte polític o nacional. Això no és cap novetat, sinó que forma part de l’essència del discurs històric, des d’Herodot ençà.
En aquest sentit, a partir de principis d’aquest segle, quan ja s’evidenciava la fallida política de la Transició, apareix un qüestionament creixent entre una nova generació d’historiadors sobre la qüestió de la memòria històrica. No es tracta tant d’indagar en el passat incòmode del crims de la guerra civil i el franquisme, sinó d’emprar el passat per qüestionar l’ordre del present. No es tracta tant de comptabilitzar els morts oblidats com d’obrir els armaris farcits de cadàvers d’un règim, el de la Segona Restauració monàrquica que establí una continuïtat institucional, simbòlica, política, econòmica, amb un franquisme tacat de sang. D’aquí l’interès per posar en contradicció el que es considera com a veritats històriques, que com tota veritat, sempre sol ser discutible o parcial.
Això no significa que l’historiador pugui fer el que vulgui. Cal remetre’s a unes fonts, contrastar-les, fer-ne lectura crítica dels fets, emprar tècniques rigoroses d’anàlisis i bastir un relat coherent i equilibrat, sense que es vegi de seguida el llautó. És per això que escriptors de ficció, periodistes o politòlegs experimenten la temptació de l’intrusisme acadèmic, tot fent-se passar per historiadors a aquells que en realitat construeixen la seva veritat abans de fer la recerca. O a copiar-la d’alguns impostors, sense el més mínim rigor o ètica, tot emprant mecanismes de “pensament màgic” a fi d’encaixar peces de puzles diferents amb intencionalitats clares. És el cas de Pío Moa, un antic GRAPO dedicat al periodisme, famós a partir del plagi dels apologistes del franquisme dels quaranta i cinquanta per tal de dignificar el negacionisme històric espanyol (que a diferència de l’alemany, no és delicte), i atribuir la tragèdia de la guerra civil a les esquerres i al pèrfid «separatisme». Tenint en compte que Moa és el manobre intel•lectual d’un sector social que tem una política de memòria que el deshabiliti, és normal que tracti de dignificar el totalitarisme i hagi esmerçat uns quants milers de planes a justificar els crims contra la humanitat dins les fronteres hispàniques.
Catalunya no està exempta d’aquest revisionisme segons el qual, i com Pío Moa dixit, la culpa és dels rojos. Que la història es redueix a una maniquea distinció entre bons i dolents. Que els primers no tenen responsabilitat i que els segons conspiren per alterar l’ordre «natural» de les coses. Més o menys el que va defensar el que es va denominar el “Vichy català”, el grup social col•laboracionista amb el més despietat franquisme per dur a terme la seva peculiar “repressió de classe”. Personatges com Carles Sentís, Bertran i Musitu, Samaranch, Miquel Mateu o tants d’altres, que contractaven guionistes que establissin la cobertura intel•lectual al seu projecte social, una Catalunya desigual, corporativa, desarticulada, callada, submissa. ´
Els hereus d’aquest Vichy són representats avui per Miquel Mir, el Pío Moa més «nostrat». Els seus llibres, com Diari d’un pistoler anarquista, fonamentat en una font sospitosa, el suposat diari personal d’un membre de les patrulles de control de la FAI, serveix per narrar una ficció literària sota la fórmula de fals documental –molt en la línia Coetzee- que encarnaria una trajectòria representativa, segons l’autor, de l’anarquisme d’acció del país, destinat a eliminar físicament els «enemics de la revolució». Tot i que a Mir no li manca un pòsit de veritat (el pistolerisme anarquista, les «expropiacions revolucionàries», la capacitat de generar un exèrcit a l’ombra per precipitar i defensar la revolució, i les accions de repressió de classe durant les primeres setmanes de la guerra són a bastament documentades) cedeix a la temptació de convertir una part en el tot, obviant el context en què es desenvolupa la tràgica violència del moment, o la responsabilitat de les autoritats de la monarquia, la dictadura i la república en les accions de «guerra social» d’aquests anys. En aquest sentit, Mir, com a bon narrador i pèssim historiador s’encarrega d’elevar les anècdotes a la categoria de veritat històrica, tot obviant les incomoditats que suposa l’anàlisi dels esdeveniments. Certament, en la situació de caos i desordre propiciat pel buit de poder del «breu estiu de l’anarquia», en afortunada expressió de Hans Magnus Enszenberger, es produeixen un conjunt d’assassinats, actes de violència i intimidació, destruccions d’edificis religiosos i robatoris, comesos per individus amb un perfil psicològic patològic –seria el cas de Fresquet, Antonio Martín “el Cojo de Málaga” o tants d’altres caracteritzats per una tendència a una violència milenarista, o comitès com el d’Orriols i de Salt que responen al desig de compensar greuges reals o imaginaris i a un desig de bastir un nou món sobre les runes fumejants del vell. Tanmateix, aquests fets lamentables, no són el fruit d’un intent sistemàtic d’eliminar físicament els enemics de classe, com pretén fer creure Mir, sinó la conseqüència difícilment evitable de l’atomització de l’ordre i el caos propiciat per la fallida de la República i la Generalitat, i les dificultats de les institucions arcosindicalistes d’organitzar la revolució, encara que el mòbil és la venjança de classe, la revenja dels humiliats, la violència bíblica dels darrers que, per unes setmanes són cridats a ser els primers. De fet, els estudis acadèmics assenyalen, a partir de la tardor de 1936, la situació es comença a reconduir.
El que resulta indignant és l’extraordinària difusió de les discutibles tesis de Mir. És clar, que, com sol passar en aquests casos, l’èxit és propiciat pels beneficiaris d’aquest corpus teòric. En una època en què l’església catalana més culta i cívica és desplaçada obertament pels sectors més reaccionaris, encarnats en el desproporcionat pes de l’Opus Dei, la capacitat de difusió de determinades idees permet influir davant l’opinió pública per desautoritzar tant la República com aquells que s’oposaren, en el plànol material, i sobretot en l’ideològic, a les abismals diferències socials que comportava el capitalisme a la catalana. En aquest sentit, Mir, com Moa, tracta de llençar fum sobre els esdeveniments per impedir conèixer les causes, i així defugir els necessaris canvis en el precari equilibri de poder nacional per evitar que la història es pogués repetir. I sobretot, generar confusió per impedir la deshabilitació de les elits catalanes beneficiàries de l’ordre abans, durant i després del franquisme.
Desafortundament, crec que aquest tipus de discurs com el del senyor Mir, basat en mites te molt de futur. Per cert ja seria hora que entregués a algun arxiu públic aquest diari... si es que existeix.
Salut
L'espanyolisme anarquista sempre ens acusa als catalans de ser burgesos, com si a Espanya, França, Anglaterra, Bèlgica...no hi hagués burgesia , com si de burgesos només n'hi hagués a Catalunya. I això és molt injust.
A Andalusia hi ha feudalisme i monarquia, i en canvi ningú ho diu i ningú acusa als andalusos de ser tots una colla de monàrquics feudalistes.
Em sembla molt injust.
Jo simpatitzo amb els llibertaris però no m'agrada ni els excessos que van cometre ni el messianisme que molts d'ells practiquen. Es van cometre errors, excessos i cagades historiques, tantes que avui l'anarquisme és un moviment acabat i marginal, totalment irracional i sense cap mena d'arrelament. La culpa no és només de l'anarquisme, com molt dieu en els vostres articles, però cal fer autocrítica i reconèixer les coses. Encara avui la CNT continua amb els tics autoritaris i sectaris de sempre, i així mai s'aconseguirà que la gent treballadora i senzilla s'incorpori a l'ideari, és impossible.
La veritat és que cansa una mica la falta d'arguments dels que voleu relacionar l'anarquisme amb l'espanyolisme. L'anarquisme vol veure la desaparició dels estats, TOTS.
I no em val l'argument que després de la independència ja veurem què fem, en aquest hipotètic cas, Catalunya seria un estat integrat a la UE (un veritable càncer pels pobles), tindria un exèrcit propi (tant inutil i prepotent com els altres això si, com ho demostren dia a dia els mossos) i els treballadors continuaríem sotmesos al capital (català) com sempre.
Demostres un gran desconeixement de la CNT catalana actual a l'afirmar que som sectaris i autoritaris. Cap organització com la nostra (sense subvencions ni més suport que el dels seus militants) aguantaria un segle d'història sense fer autocrítica ni renovar plantejaments i eixamplar horitzons. Al meu sindicat, que és el d'Olot, almenys així ho veiem.
I per acabar, també cansa molt sentir-vos a tots els que comenceu una frase dient "jo simpatitzo amb els llibertaris però..." és molt semblant a "jo no soc racista però...". Quan les sento m'agafen calfreds, perdò, no recordava que soc un espanyolista, m'agafen escalofríos.
Sobre el sectarisme de la CNT només cal veure en quin estat es troba o quina és l'actitud dels seus militants quan actúen en plataformes o espais unitaris de treball. Sectarisme, cofoïsme i marginalitat, manca d'autocrítica i de rigor, tot plegat lamentable, heu pervertit el llegat de Bakunin, Reclús...
MOlta hipocresia veig en acusar l'independentisme de voler un estat com els altres, amb exèrcit i tota la pesca. Ara mateix estem en un estat integrat a la UE, amb exèrcit, monarquia, feixisme i capitalisme i no dieu gaire res. Sempre ataqueu a Catalunya i l'acuseu de voler ser imperialista però calleu amb l'actual ordre de les coses.