smolins9 |
dilluns, 19 de juliol de 2010 | 22:35h
norge |
dimarts, 13
de juliol de 2010 | 01:01h
Extret del Blog d'em Marc Tordecillas:
Deixeu que parli el poble
Fóssim els que fóssim al Passeig de Gràcia de Barcelona el dissabte per la tarda, el que és innegable, per més barbaritats que es diguin, és que erem més que mai i cada vegada en som més.
Let the people sing - The Wolfe Tones
Tot Catalunya no era al Passeig de Gràcia, com li agrada
recordar a la senyoreta Alícia Sánchez Camacho. Evidentment que no.
Especialment perquè això hagués estat impossible. No hi cabia ningú més.
El que sí que és cert és que els carrers que creuen el Passeig de
Gràcia, al tram que toca amb ell, a banda i banda, eren plens de gent
que volia arribar al passeig. La ràdio deia que a les entrades a
Barcelona per autopista hi havia embussos de cotxes que veníen d'arreu
del país per sumar-se a la manifestació. Deia que molta gent havia hagut
de buscar aparcament molt lluny del centre per agafar trens i metros.
Jo en sé d'un que va decidir fer mitja volta perquè a les 19'30 encara
no havia trobat lloc per aparcar i creia que la mani ja estaria arribant
a la Plaça Tetuàn. Hi havia moltíssima gent. Més de la que vol
reconèixer la premsa espanyola i alguna premsa catalana, i més del què
volen reconèixer molts polítics. Això és imparable, companys!
Ja poden fer ballar les xifres al ritme que vulguin. Poden dir que eren un mil·lió i mig de persones, un mil·lió cent mil, cinquanta sis mil o quatre amics fent una costellada al centre del passeig. Que diguin el què vulguin. Els que hi erem, polítics inclosos, saben que lo del dissabte va ser quelcom extraordinàri i que arriba un punt en que fer ballar les xifres és ridícul; com veure un inmens camp de clavells i voler comptar un per un els que hi ha per calcular la bellesa i l'esplendorositat de l'imatge. Quina mesquindat, els de l'empresa Lince! Senyor Hereu, si encara és l'alcalde de Barcelona d'aquí a 4 anys, vagi pensant en eixamplar el passeig de Gràcia perquè a la propera, si hi ha propera vegada, en serem molts més.
En quant a l'ambient em vaig quedar parat del bon rotllo i de la determinació general de la gent. Era com una festa. I no n'hi havia per menys! Després de la bufetada del Tribunal Constitucional Español, bufetada totalment esperada per altra banda, trobar que no ets l'únic indignat és més que un consòl. És constatar que no estàs sol i dóna esperances de cara al futur. Perquè veure els companys, conciutadans i païsans amb ànims i ganes de protestar i lluitar per dignitat i per orgull, és un gran antidot contra la pusilanimitat i la assimilació. Perquè el què fa Espanya és provar d'assimilar-nos com sigui, a base d'òsties, impostos o la seva cultura. És Espanya un país troglodita que encara es vesteix amb pell de brau, que utilitza la violència per imposar-se, que menysprea la riquesa cultural dels qui no pensen com ell. Mireu, a mi em fa vergonya que em diguin espanyol perquè no m'identifico ni gens ni mica amb Espanya i amb els espanyols. Perquè m'identifico més amb altres països europeus que amb la societat espanyola i els seus dirigients, els seus periodistes o les seves figures públiques. Espanya ni m'agrada ni m'interessa. I a més, em reventa haver de pagar-li els capricis a una gent que em considera una persona de tercera amb una llengua de segona i uns impostos de primera. Em reventa que no vulguin saber la meva opinió, que no només no me la demanin sinó que em tapin la boca quan vull parlar. Em reventa que després de fer-me callar a crits em diguin que son demòcrates de soca-rel. Em toca la pera sentir-me a dir que miri un paper plastificat per saber quí soc quan som el què som perquè un dia ens van envaïr amb fusells i canons. Si ens haguéssin envaït els marcians i ens haguéssin fet un carnet voldria dir que som marcians? Jo sé el què soc i com em sento. A mi ningú em diu el què soc. Jo em presento al món com a català i com a presoner d'un estat opressor. I a més, si per a ells jo sóc espanyol i soc a Espanya, senyors periodistes de fireta (quina vergonya de professionals) llavors no tota Espanya anava amb la Roja aquest mundial, perquè jo estava mig cantant els mig gols d'en Robben i l'Sneijder.
A mi el fet que a la selecció espanyola juguéssin 7 blaugranes no m'era indiferent, clar que no, perquè em sabia greu desitjar que en Puyol caigués al terra o que en Busquets perdés la pilota, acostumat a anar amb ells la resta de l'any. Però la mostra de trogloditisme de periodistes i afició em supera i em resupera, i només de pensar que algú pugui per un moment pensar que jo formo part d'aquest col·lectiu, em posa els cabells de punta. Ara toca felicitar la selecció, és clar que sí, i a aguantar l'onada d'ultraespanyolisme amb pudor d'alcanfor, duri el què duri.
En fi, que hem pujat un graó més cap a la sobriania gràcies a la particular manera d'entendre la democràcia dels polítics espanyols. Com més ens peguin més ganes posarem en aixecar-nos i seguir avançant. Que n'aprenguin!
Let the people sing - The Wolfe Tones
For those who are in love
There's a song that's warm and tender.
For those who are oppressed
In song you can protest.
So liberate your minds
And give your soul expression.
Open up your hearts,
I'll sing for you this song.
Let the people sing their stories and their songs
And the music of their native land
Their lullabies and battlecries and songs of hope and joy
So join us hand in hand
All across this ancient land
Throughout the test of time
It was music that kept their spirits free
Those songs of yours and of mine
It was back in ancient times,
The bard would tell his stories
Of the heroes, of the villain,
Of the chieftains in the glen.
Through Elizabethian time
And Cromwellian war and fury
Put our pipers to the sword,
Killed our harpers and our bards.
Let the people sing their stories and their songs
And the music of their native land
Their lullabies and battlecries and songs of hope and joy
So join us hand in hand
All across this ancient land
Throughout the test of time
It was music that kept their spirits free
Those songs of yours and of mine
Ireland, land of song,
Your music lives forever
In its valleys, in its mountains,
In its hills and in its glens.
Our music did survive
Through famine and oppression.
To the generations gone,
I'll sing for you this song.
Ja poden fer ballar les xifres al ritme que vulguin. Poden dir que eren un mil·lió i mig de persones, un mil·lió cent mil, cinquanta sis mil o quatre amics fent una costellada al centre del passeig. Que diguin el què vulguin. Els que hi erem, polítics inclosos, saben que lo del dissabte va ser quelcom extraordinàri i que arriba un punt en que fer ballar les xifres és ridícul; com veure un inmens camp de clavells i voler comptar un per un els que hi ha per calcular la bellesa i l'esplendorositat de l'imatge. Quina mesquindat, els de l'empresa Lince! Senyor Hereu, si encara és l'alcalde de Barcelona d'aquí a 4 anys, vagi pensant en eixamplar el passeig de Gràcia perquè a la propera, si hi ha propera vegada, en serem molts més.
En quant a l'ambient em vaig quedar parat del bon rotllo i de la determinació general de la gent. Era com una festa. I no n'hi havia per menys! Després de la bufetada del Tribunal Constitucional Español, bufetada totalment esperada per altra banda, trobar que no ets l'únic indignat és més que un consòl. És constatar que no estàs sol i dóna esperances de cara al futur. Perquè veure els companys, conciutadans i païsans amb ànims i ganes de protestar i lluitar per dignitat i per orgull, és un gran antidot contra la pusilanimitat i la assimilació. Perquè el què fa Espanya és provar d'assimilar-nos com sigui, a base d'òsties, impostos o la seva cultura. És Espanya un país troglodita que encara es vesteix amb pell de brau, que utilitza la violència per imposar-se, que menysprea la riquesa cultural dels qui no pensen com ell. Mireu, a mi em fa vergonya que em diguin espanyol perquè no m'identifico ni gens ni mica amb Espanya i amb els espanyols. Perquè m'identifico més amb altres països europeus que amb la societat espanyola i els seus dirigients, els seus periodistes o les seves figures públiques. Espanya ni m'agrada ni m'interessa. I a més, em reventa haver de pagar-li els capricis a una gent que em considera una persona de tercera amb una llengua de segona i uns impostos de primera. Em reventa que no vulguin saber la meva opinió, que no només no me la demanin sinó que em tapin la boca quan vull parlar. Em reventa que després de fer-me callar a crits em diguin que son demòcrates de soca-rel. Em toca la pera sentir-me a dir que miri un paper plastificat per saber quí soc quan som el què som perquè un dia ens van envaïr amb fusells i canons. Si ens haguéssin envaït els marcians i ens haguéssin fet un carnet voldria dir que som marcians? Jo sé el què soc i com em sento. A mi ningú em diu el què soc. Jo em presento al món com a català i com a presoner d'un estat opressor. I a més, si per a ells jo sóc espanyol i soc a Espanya, senyors periodistes de fireta (quina vergonya de professionals) llavors no tota Espanya anava amb la Roja aquest mundial, perquè jo estava mig cantant els mig gols d'en Robben i l'Sneijder.
A mi el fet que a la selecció espanyola juguéssin 7 blaugranes no m'era indiferent, clar que no, perquè em sabia greu desitjar que en Puyol caigués al terra o que en Busquets perdés la pilota, acostumat a anar amb ells la resta de l'any. Però la mostra de trogloditisme de periodistes i afició em supera i em resupera, i només de pensar que algú pugui per un moment pensar que jo formo part d'aquest col·lectiu, em posa els cabells de punta. Ara toca felicitar la selecció, és clar que sí, i a aguantar l'onada d'ultraespanyolisme amb pudor d'alcanfor, duri el què duri.
En fi, que hem pujat un graó més cap a la sobriania gràcies a la particular manera d'entendre la democràcia dels polítics espanyols. Com més ens peguin més ganes posarem en aixecar-nos i seguir avançant. Que n'aprenguin!
Let the people sing - The Wolfe Tones
For those who are in love
There's a song that's warm and tender.
For those who are oppressed
In song you can protest.
So liberate your minds
And give your soul expression.
Open up your hearts,
I'll sing for you this song.
Let the people sing their stories and their songs
And the music of their native land
Their lullabies and battlecries and songs of hope and joy
So join us hand in hand
All across this ancient land
Throughout the test of time
It was music that kept their spirits free
Those songs of yours and of mine
It was back in ancient times,
The bard would tell his stories
Of the heroes, of the villain,
Of the chieftains in the glen.
Through Elizabethian time
And Cromwellian war and fury
Put our pipers to the sword,
Killed our harpers and our bards.
Let the people sing their stories and their songs
And the music of their native land
Their lullabies and battlecries and songs of hope and joy
So join us hand in hand
All across this ancient land
Throughout the test of time
It was music that kept their spirits free
Those songs of yours and of mine
Ireland, land of song,
Your music lives forever
In its valleys, in its mountains,
In its hills and in its glens.
Our music did survive
Through famine and oppression.
To the generations gone,
I'll sing for you this song.
