LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli.
Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Catalunya és la ciutat d’ideals que volem bastir, una Catalunya
lliure, benestant, solidària i rica en valors propis.
El braç potent de les fúries militars
espanyoles la va aterrar al 39, any que
Torres escrivia aquest poema. En terra van quedar colgats cossos i
somnis.
Però aquesta terra mai menteix i, ella mateixa ens
assenyalarà, si ens hi mantenim fidels, el camí de la reconstrucció nacional i
la seva llibertat. Visca la Terra Lliure! Al 1939 Catalunya es va inundar de crits en
llengua estranya, crits que es van
ensenyorir d’escoles, emissores, esglésies, carrers.... Crits:
veus ronques de militars i veus imperioses de feixistes autòctons
col.laboradors.
Tanmateix,
el poeta va intuir que de mica en mica sorgirien braços més lliures capaços de dibuixar
noves realitats per al país, una nova arquitectura: Generalitat
restaurada, moviment per al dret a decidir, les consultes per a la
independència, el 10-J, les noves estructures polítiques independentistes...
Quan Màrius Torres escrivia aquest poema, l’enfonsament era tan recent que es
feia difícil d’imaginar la ciutat actual que estem
construint; per força s’albirava llunyana.
El poeta i els seus contemporanis eren presoners del temps de derrota que
vivien. No
els quedava sinó la fe.
Un dia uns braços més joves i lliures farien
renéixer Catalunya de les cendres: recuperaria la dignitat, la llengua, la
cultura i les institucions.
El poeta manlleva de la religió els símbols de la fe cívica en la nova ciutat ¿Quin millor símbol
d’aquesta fe que la veu de bronze d’una campana o la
persistent marxa del pelegrí?
Una fe que,
com el so de les altes torres dels campanars,
s’estén, s’allarga,
pels camins de
tot el país; una fe que transforma els
catalans en pelegrins vers
la nova ciutat
llunyana. Talment el so de la
campana, la fe en nosaltres
mateixos bategarà pels aires de tot el país, elevarà el cor dels
catalans i empentarà els seus peus pel camí de la
llibertat plena.
Al 2010 el braç potent del TC espanyol ha volgut aterrar el petit pas de sobirania que encara restava en l’estatut del 2006. El nostre somni no s’ha ensorrat, però. Des de la terra on han volgut colgar la voluntat del nostre poble, ha emergit al 10 de juliol una veritat clara: ens cal caminar directament cap a la independència.
HOMENATGES ANTERIORS
- L'arbre - http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/173901
- Cançó a Mahalta - http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/173569
salut i terra
Manel
Volem aprofitar per convidar a tothom a participar en l’homenatge blocaire a Vicent Andrés Estellés el proper 4 de setembre.
A veure si hi força blocaires que s’hi animin.
Una abraçada
-- Aux captifs, aux vaincus, à bien d'autres, encor..... Baudelaire --
Va ser escrit per en Màrius Torres com a pròleg d'aquest poema.
M'ha agradat el teu link per 'El arbre' .....
Bon vespre.
Gràcies, Llaudal, per la teva participació en l'homenatge!
Moltes gràcies, Llaudal!
Som un país fantàstic, que entre tots mantenim sempre en moviment. La gent fem aquest país... i un dia tindrem les institucions sobiranes.