Sovint trobem persones, sobretot a CiU i ICV-EUiA que afirmen que volen la independència però que no hi ha pressa, que val més fer les coses ben fetes i que no es pot fer un referèndum d'independència si no estem segurs que el guanyarem. Aleshores ens recorden que al Quebec han votat dues vegades i que això no pot ser, que no podem estar votant cada deu anys ni generar frustració. En realitat, no veig quin problema hi hauria a perdre un referèndum d'independència si considerem que, per damunt del resultat, el millor és la democràcia. Cap referèndum no es perd. Ni veig tampoc el motiu pel qual hauríem de sentir-nos frustrats si entenem l'exercici d'aquest dret des d'un punt de vista de maduresa democràtica. En qualsevol cas, l'argument que si féssim ara el referèndum el perdríem és fals i cada cop més fàcil de refutar perquè la majoria favorable a la independència és cada cop més clara i més difícil de negar.
Al fòrum d'ICV al qual em referia a l'apunt anterior vaig tenir ocasió de parlar amb un sociòleg del partit, el nom del
qual no recordo, que em va assegurar pertànyer a la "minoria
independentista" que hi ha a ICV-EUiA. Primer problema a remarcar: si un
63 % dels votants d'iniciativa són partidaris de la independència –i,
per tant, avalarien la meva proposta al fòrum–, com és que el partit no
ho recull i els independentistes diuen que hi són minoria? Sigui com
sigui, el sociòleg en qüestió em va dir que ICV-EUiA és partidària
d'exercir el dret de decidir sense límits però que, des del seu punt de
vista, el que no es podia fer era perdre el referèndum.
Jo li vaig fer veure que des d'un plantejament de radicalitat democràtica com el que es feia en aquell fòrum i com el que, en definitiva, defensava el partit, un referèndum no es perdia mai perquè el més important era que la gent pogués decidir el seu futur. Entenent, però, la intenció independentista de les seves paraules, li vaig dir que no el perdríem pas, que la majoria ja existeix ara i que ho havia reflectit, per exemple, l'enquesta d'El Periódico publicada el 19 de juny: "El 48,1% votaria sí; el 35,3% votaria no." L'endemà de dir-li-ho, La Vanguardia deia el mateix: "Nada menos que un 47% de los consultados afirma que votaría a favor, mientras que el 36% se opondría; un 3% lo haría en blanco; el 7% dice que no acudiría a votar, y el 5% no sabe todavía cuál sería su actitud."
Fou aleshores que, davant de la contundència de les dades dels sondejos, va recórrer a la seva condició de sociòleg professional per dir que ell es refiava més del CEO, a les enquestes del qual els partidaris que Catalunya sigui un estat independent ronden el 20 %. Si aquesta fos la xifra, certament el referèndum estaria ben perdut. Però la trampa del sociòleg és la pregunta, i així li ho vaig fer notar: no és el mateix que et demanin quina creus que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya o que et demanin què votaries en un referèndum d'independència. Precisament els qui a les enquestes del CEO es mostren partidaris que Catalunya sigui un estat dins d'una Espanya federal són els qui voten sí en un referèndum i per això surten aquestes majories que reflecteixen les enquestes dels mitjans. I vaig poder posar-li un exemple del seu mateix partit: Raül Romeva, partidari d'una federació amb Espanya fins no fa gaire, que quan va votar a la consulta de Sant Cugat ho va fer pel SÍ.
És així de senzill desmuntar aquest argument a les persones de CiU o d'ICV-EUiA que hi recorren, sigui per manca de dades, per velles inèrcies o per la deshonestedat que darrerament estic denunciant tant. És legítim que algú no vulgui una Catalunya independent, però no és honest buscar excuses en arguments falsos. I si no és el cas, si realment volen la independència, que reconeguin que la majoria ja existeix i que ja es pot posar data al referèndum i al full de ruta que hi ha de portar a partir de la desobediència a un estat que ens diu que fer referèndums és legal en municipis i a l'Estat mateix, però és il·legal a la Generalitat.
PS: Ricard Gomà també s'inclina per la independència.
Jo li vaig fer veure que des d'un plantejament de radicalitat democràtica com el que es feia en aquell fòrum i com el que, en definitiva, defensava el partit, un referèndum no es perdia mai perquè el més important era que la gent pogués decidir el seu futur. Entenent, però, la intenció independentista de les seves paraules, li vaig dir que no el perdríem pas, que la majoria ja existeix ara i que ho havia reflectit, per exemple, l'enquesta d'El Periódico publicada el 19 de juny: "El 48,1% votaria sí; el 35,3% votaria no." L'endemà de dir-li-ho, La Vanguardia deia el mateix: "Nada menos que un 47% de los consultados afirma que votaría a favor, mientras que el 36% se opondría; un 3% lo haría en blanco; el 7% dice que no acudiría a votar, y el 5% no sabe todavía cuál sería su actitud."
Fou aleshores que, davant de la contundència de les dades dels sondejos, va recórrer a la seva condició de sociòleg professional per dir que ell es refiava més del CEO, a les enquestes del qual els partidaris que Catalunya sigui un estat independent ronden el 20 %. Si aquesta fos la xifra, certament el referèndum estaria ben perdut. Però la trampa del sociòleg és la pregunta, i així li ho vaig fer notar: no és el mateix que et demanin quina creus que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya o que et demanin què votaries en un referèndum d'independència. Precisament els qui a les enquestes del CEO es mostren partidaris que Catalunya sigui un estat dins d'una Espanya federal són els qui voten sí en un referèndum i per això surten aquestes majories que reflecteixen les enquestes dels mitjans. I vaig poder posar-li un exemple del seu mateix partit: Raül Romeva, partidari d'una federació amb Espanya fins no fa gaire, que quan va votar a la consulta de Sant Cugat ho va fer pel SÍ.
És així de senzill desmuntar aquest argument a les persones de CiU o d'ICV-EUiA que hi recorren, sigui per manca de dades, per velles inèrcies o per la deshonestedat que darrerament estic denunciant tant. És legítim que algú no vulgui una Catalunya independent, però no és honest buscar excuses en arguments falsos. I si no és el cas, si realment volen la independència, que reconeguin que la majoria ja existeix i que ja es pot posar data al referèndum i al full de ruta que hi ha de portar a partir de la desobediència a un estat que ens diu que fer referèndums és legal en municipis i a l'Estat mateix, però és il·legal a la Generalitat.
PS: Ricard Gomà també s'inclina per la independència.
que a Catalunya avui solament et trobes gent "unionista"
entre els espanyolistes radicals del seu Imperi en dissolució, entre els
hereus de l'"apolítica" filla del terror franquista o de l'hedonisme passota, o entre pretesos
catalanistes fidels als paràmetres pragmàtics del segle XIX, que fins fa quatre
dies et consideraven un anacrònic.
La manca d'argumets de tots ells n'és la causa, però no ens hem de
deixar entabanar. Sovint quan et diuen que estan per la Independència i
l'Estat propi i tot seguit t'engalten arguments contraris, (ara sortirà
un Llibre antològic sobre el tema que portarà grans disgustos als seus autors perquè esperen trobar comprensió entre els nostres amos i solament en rebran el menyspreu dels superbs per als traidors), estem davant de gent que com a mínim té mandra, i molt més sovint, té interessos personals clarament contraris i no els explica.
Tots els polítics dels partits borbònics sense excepció pertànyen a aquest grup de mandres i d'interessats en la permanència imperial espanyola, i òbviament tot l'staff dels partits, per fidelitat als líders i a les organitzacions, també. Sense excepció.
Per això ara és important de posar al descobert el doble joc dels secundaris, doncs el dels dirigents no hi ha nen o nena major dels vuit anys que no el vegi i conegui. Els actors secundaris en general són menys cínics que els principals, i per tant s'incomoden molt més que els experts en administrar mentides.
La revolta dels secundaris deixarà en el buit a tota una generació de "catalanistes" que són el veritable tap a la nostra llibertat a i a la justícia democràtica.
Amb quina cara podran mirar la família i els amics, gent que per quatre xavos (molt sovint a canvi de res), i per aguantar els privilegis dels seus dirigents, fan ostentació de les més grolleres manipulacions com la que ens expliques? Llàstima que no t'en recordis dels cognoms del sociòleg perquè la denúncia pública no és un tema menor.
Avui solament són catalans els qui són fidels a la Constitució Catalana, (pot ser encara indefinida en alguns elements accessoris, però sense cap dubte rectora de la nostra plenitud i sobirania) i és hora de dir-ho sense acritud i amb tota la fermesa.
Vols dir que no?
tots aquests que avui dia estan ben agafadets a la mamella, tindrien un futur incert, a menys que es possessin a treballar ja, però com el sentiment majoritari de la nostra societat actual és que més val no tocar les coses que buscar-se feina, encara que representes una millora evident.
Un bon símil el podriem trobar en la indústria discogràfica, que no vol evolucionar.
Tinc moltíssimes ganes que els properes dates es concreti una veritable llista independentista transversal on hi sigui absolutament TOTHOM (perque si no, no farem res ) i, entre aquesta llista i també Esquerra, dinamitem, rebentem el mapa electoral català i, per fi, aquesta tardor, iniciem un periode constituent que ens porti a la independència.
Estem, de fet, com Espanya estava el 1976, després de la mort de Franco i havia de decidir cap a on tirar.