El passat 7 de maig em referia per primera vegada al web que Joan Herrera havia posat en funcionament per a l'elaboració del programa electoral d'ICV i anunciava la meva voluntat de participar-hi. Ho vaig fer amb aquesta proposta, que va resultar ser la més votada i comentada del fòrum de radicalitat democràtica. Després vaig rebre per correu electrònic la convocatòria al fòrum presencial on s'havien de debatre les propostes, cosa que també vaig anunciar al bloc el 8 de juny. Vaig confirmar-hi l'assistència, de manera que dissabte a dos quarts de deu era al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants, a punt per participar. En arribar, cada participant rebia una carpeteta amb tres jocs de fotocòpies: el programa, les propostes inicials i les aportacions fetes a través de la pàgina web. Per tant, tots els assistents al fòrum van poder llegir la meva proposta si no és que ja ho havien fet al web.
L'acte no va començar fins a les deu i ho va fer amb parlaments de Josep Vendrell i de Quim Brugué, i no pas de Joan Boada com estava inicialment anunciat. Amb força retard, doncs, van començar els cinc tallers en què s'havien repartit les propostes. Jo em vaig apuntar al de "Bon govern, lluita contra la corrupció i participació ciutadana" perquè em va semblar que era l'únic on podia encaixar la proposta que feia. Moderaven el fòrum Sergi de Maya i Iñaki Vázquez. Obert el torn de paraules, vaig ser el primer a intervenir perquè em semblava que la proposta que feia era més de fonaments i que seria millor per a la dinàmica del debat fer-ho a l'inici. Es va debatre, hi va haver dues o tres rèpliques i ningú no va oposar-s'hi en cap moment. Fins i tot recordo que Quim Brugué, director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB, que es va quedar a participar en aquell taller, va dir després que estava d'acord amb tot el que s'havia dit fins aleshores –inclosa, per tant, la meva proposta.
Els moderadors em van respondre si coneixia la proposta del partit de fer un nou referèndum per tal que el poble pugui decidir si està d'acord o no amb la sentència i, doncs, amb l'estatut tal com ha quedat després de la retallada. Els vaig dir que la coneixia, que no la compartia en absolut i que per això feia la proposta que feia. Arribats en aquell punt em van dir que, si em semblava bé, en podíem parlar més tranquil·lament a l'hora de la pausa-esmorzar. I com que no tenia cap intenció de monopolitzar el debat amb la meva proposta, hi vaig accedir. Després em van dir que la meva proposta hauria encaixat molt millor al fòrum d'autogovern, a la qual cosa els vaig respondre que a mi tant me feia a través de quin fòrum volguessin vehicular-la, que la proposta era la mateixa i que podien disposar-ne amb plena llibertat.
A la pausa, doncs, els vaig explicar els tres problemes que veia en la seva proposta de full de ruta. Primer un de teòric: tornar a preguntar al poble sobre una decisió ja presa amb la voluntat que s'hi ratifiqui i d'aquesta manera pretendre desautoritzar el Tribunal Constitucional és en realitat desautoritzar el poble, reconèixer que la decisió primera que ara es qüestiona no era ferma ja d'entrada. Segon, un de polític: si la resposta és una ratificació massiva de la decisió presa el juny de 2006 tornem al mateix punt i cal tenir en compte que el TC no és una entitat amb la qual es pugui concebre cap negociació –plantejarien aleshores un altre referèndum amb una altra opció? pels segles dels segles?–; si la resposta és una participació molt baixa es pot interpretar com un aval per al TC. I tercer, un d'econòmic, ja que organitzar un nou referèndum amb la campanya i els funcionaris i tota la dinàmica és un procés costós que no seria ben rebut en temps de crisi si no és per arribar a una solució prou definitiva i a un mandat prou clar.
Vam estar d'acord, això sí, que si calia fer una darrera proposta de reforma de la Constitució calia fer-la concreta i amb data de termini breu, passada la qual caldria declarar la independència o fer un referèndum, perquè no ens podíem passar la vida esperant. Acabada la pausa d'esmorzar, la jornada va continuar amb altres debats fins que va arribar el moment d'exposar públicament les conclusions dels diversos tallers que s'havien fet al fòrum. El resum del taller on jo havia participat va ser aquest:
Els moderadors em van respondre si coneixia la proposta del partit de fer un nou referèndum per tal que el poble pugui decidir si està d'acord o no amb la sentència i, doncs, amb l'estatut tal com ha quedat després de la retallada. Els vaig dir que la coneixia, que no la compartia en absolut i que per això feia la proposta que feia. Arribats en aquell punt em van dir que, si em semblava bé, en podíem parlar més tranquil·lament a l'hora de la pausa-esmorzar. I com que no tenia cap intenció de monopolitzar el debat amb la meva proposta, hi vaig accedir. Després em van dir que la meva proposta hauria encaixat molt millor al fòrum d'autogovern, a la qual cosa els vaig respondre que a mi tant me feia a través de quin fòrum volguessin vehicular-la, que la proposta era la mateixa i que podien disposar-ne amb plena llibertat.
A la pausa, doncs, els vaig explicar els tres problemes que veia en la seva proposta de full de ruta. Primer un de teòric: tornar a preguntar al poble sobre una decisió ja presa amb la voluntat que s'hi ratifiqui i d'aquesta manera pretendre desautoritzar el Tribunal Constitucional és en realitat desautoritzar el poble, reconèixer que la decisió primera que ara es qüestiona no era ferma ja d'entrada. Segon, un de polític: si la resposta és una ratificació massiva de la decisió presa el juny de 2006 tornem al mateix punt i cal tenir en compte que el TC no és una entitat amb la qual es pugui concebre cap negociació –plantejarien aleshores un altre referèndum amb una altra opció? pels segles dels segles?–; si la resposta és una participació molt baixa es pot interpretar com un aval per al TC. I tercer, un d'econòmic, ja que organitzar un nou referèndum amb la campanya i els funcionaris i tota la dinàmica és un procés costós que no seria ben rebut en temps de crisi si no és per arribar a una solució prou definitiva i a un mandat prou clar.
Vam estar d'acord, això sí, que si calia fer una darrera proposta de reforma de la Constitució calia fer-la concreta i amb data de termini breu, passada la qual caldria declarar la independència o fer un referèndum, perquè no ens podíem passar la vida esperant. Acabada la pausa d'esmorzar, la jornada va continuar amb altres debats fins que va arribar el moment d'exposar públicament les conclusions dels diversos tallers que s'havien fet al fòrum. El resum del taller on jo havia participat va ser aquest:
Per sorpresa meva, i malgrat el debat de cinc o deu minuts ben bons que s'havia fet, la proposta no apareixia ni esmentada. Mentre espero que es publiqui algun document escrit que la reculli o que algú em digui si la proposta s'acabarà incorporant en algun punt del procés d'elaboració del programa, de moment tinc la desagradable sensació que el meu interès a prendre part en el procés participatiu no ha estat correspost. En una conversa a través de twitter, Xavier Boix m'ha comentat que la meva proposta ja es va debatre al fòrum d'autogovern, cosa que no és possible perquè jo només la vaig vehicular a través del fòrum de radicalitat democràtica. En tot cas, si pensaven que hauria estat més adequat defensar la mateixa proposta en un altre fòrum, el que haurien d'haver fet és notificar-m'ho per correu electrònic i convidar-me al fòrum on creien que havia de ser.
En resum, em quedo amb la sensació que als partits els costa entendre això de la participació i la desafecció. Si algú que no és militant d'un partit s'hi aproxima per participar en un fòrum, fa una proposta, la proposta es debat i no troba oposició, semblaria lògic incorporar-la al programa, que per això es fa, o com a mínim dir que allò s'ha esmentat durant el debat però s'ha desestimat per A o per B, que tampoc va ser el cas. Però deixar que la proposta es perdi és, fins i tot, de mala educació, no trobeu?
En resum, em quedo amb la sensació que als partits els costa entendre això de la participació i la desafecció. Si algú que no és militant d'un partit s'hi aproxima per participar en un fòrum, fa una proposta, la proposta es debat i no troba oposició, semblaria lògic incorporar-la al programa, que per això es fa, o com a mínim dir que allò s'ha esmentat durant el debat però s'ha desestimat per A o per B, que tampoc va ser el cas. Però deixar que la proposta es perdi és, fins i tot, de mala educació, no trobeu?
1.- Odi a mort als que no són de la congregació de conspirats. Això que en el llenguatge políticament correcte es diu "clientelisme polític" però que en realitat és la base de tota màfia. És la versió més immediata de la xenofòbia.
2.- Has d'aguantar sense protestar tota violència i mal tracte dels superiors jeràrquics de l'organització, la qual cosa et dona peu al teu torn de perpetrar impunement violència i mal tracte als teus inferiors, entre els quals òbviament hi ha el teu poble "ignorant". Això en llenguatge políticament correcte s'en diu "sentit de la disciplina".
3.- Has d'apendre i ser hàbil en l'art del comerç dels silencis. Com més silencis tinguis més poder acumularàs tan en la teva organització com en les institucions. Això correspon a la "discreció" i a la bona "informació" del llenguatge corrent.
Aquests tres principis es resumeixen en un: Practica el cinisme més desacomplexat i no t'aturis davant de res. Si ets un llepafils, un dèbil incapaç de superar la "moralina", queda't a casa i no emprenyis als que es dediquen a les coses importants.
L'admirat Xavier Mir n'ha fet un curset accelerat.
Als qui trobin massa àcid el que dic, que analitzin a la llum d'aquests principis tan la Sentència del Constitucional (on es troba una teoria una mica més el·laborada dels tres punts anteriors), com els discursos del "Presidente del Gobierno" (molt dolgut amb els de la mafieta de la competència perquè no li reconeixen els mèrits de les seves traïcions sense fi), o el camí sinuós del President Montilla (està a punt de rebre de totes bandes perquè s'ha tornat una mica més llepa fils del que havia estat fins ara i no té el coratge de confessar-nos a la cara que per designi dels seus superiors és el nostre enterra morts), i la trajectòria del Sr. Mas (la giragonsa del "concert econòmic" es mereix el premi Sèneca i un poema d'En Neró), sense oblidar la deriva d'Esquerra, avui superat el seu aprenentatge dels tres punts, feliçment incorporada al règim borbònic que solament s'explica com la institcuionalització "democràtica" dels principis casernaris que he esbossat.
Iniciativa s'hi troba còmode perquè seguint l'escola leninista, sempre ha aplicat els mateixos principis inspirats, no ho oblidem mai, en el "vaticanisme" que sempre ens combaté i ens combat. Aquesta trobada entre les arrels del franquisme i del leninisme, és allò que s'en diu una feliç coincidència. En els fraus participatius, en comparació amb les altres formacions polítiques, els d'Iniciativa actualment no excel·leixen gaire: tothom els veu el llautó tard o d'hora, perquè s'obliden del valor de les cerimónies iniciàtiques i per tant no t'obliguen a fer cap putada als "teus" abans de rebre el carnet, o la credencial que et dona el caràcter d'"elegit" sense participació del poble "ignorant".
Sense una esmena en profunditat de totes aquestes pràctiques neofalangistes, és a dir, sense l'enaltiment públic i constant dels principis democràtics de respecte i fidelitat al poble, inclusivament en la Independència, el nostre paper en el concert de les Nacions lliures serà nul i una rèmora.
Espero no haver-vos esgarrat el dia.
Jo crec que en aquestes iniciatives de participació, al final els polítics només tenen en compte les propostes que els interessen i deixen de banda aquelles que els fan nosa. També he tingut experiències molt decebedores en aquest sentit i al final et queda la sensació que organitzen aquests fòrums de debat i participació per donar imatge d'enrotllats i fer veure que tenen en compte els ciutadans.
Atentament
Em sembla que era una de les iniciatives promogudes per la Conselleria d'Interior, Participació Ciutadana o què se jo ... que curiosament estava gestionada per ... Inicitaiva, i valgui la redundància (Viva la redundancia! , com deia una meva amiga)
Per això les llistes són tancades, per que s'ho maneguin ells tot. Què et pensaves?