La meva arribada va ser en un dia d’inici de primavera tebi i assolellat. Venia d’un descurat centre de jardineria de barri, on m’havien embotit, sense massa miraments, en un test de plàstic petit i abonyegat. Les meves arrels, adolorides, no hi cabien bé. Estaven encongides i estretes i jo desitjava intensament fugir d’aquella mena de presó.

Quan vaig veure el jardí, a través dels vidres de la furgoneta, el meu cor es va omplir de joia. Vaja, per fi semblava que tindria una llar. La gespa ho cobria tot amb una brillantor per a mi desconeguda i les alliberadores mans de la mestressa, quan em va treure de l’insofrible test, em vam semblar delicades i tendres. Vaig anar a parar a un parterre preciós, envoltat de pedres polides i amb una terra bona i fèrtil, adobada curosament per la mestressa, que s’ocupava del seu jardí amb molta dedicació.

Jo era una mica fràgil, un petit roser de tiges fines que fàcilment es vinclaven amb el vent del nord que bufava sovint. Tenia rosetes encara menudes, tot i que algunes, amb la terra ferma que ara alimentava les meves arrels, van començar a fer-se més grans i boniques. Al començament vaig ser molt feliç. El jardí m’envoltava per tot: les acàcies, l’aromàtic xuclamel, les mates de menta. Alguns insectes trepaven a les meves fulles, però no m’importava. Tot allò era nou per a mi i em semblava impossible trobar-me en un lloc tan perfecte.

Tanmateix, estava sol. Al meu parterre no hi havia cap altra planta. Jo esperava que la mestressa fes més viatges al centre i portés més flors. Potser un gerani, o alguna hortènsia forta i rodona. Però anaven corrent els dies i no arribava cap company. En realitat, no tenia motius per estar descontent. Passava el dia vaguejant sota el sol, contemplant les evolucions de les orenetes que feien niu als forats de la teulada de la casa. O veient volar, cel enllà, els pardals i les caderneres. Fins i tot hi havia un gat pelut que de tant en tant se m’acostava silenciós i olorava les meves flors rosades. De vegades mossegava algun pètal i després es llepava els morrets amb evident plaer. Això m’agradava molt, perquè el veia feliç. També les càlides nits de començament d’estiu eren molt agradables i m’entretenia estones molt llargues contemplant els milers d’estrelles llunyanes que omplien el cel per damunt de les meves branques.     

Tot i això, encara em trobava sol. Els desitjats companys no arribaven mai i jo vaig començar a sentir-me trist. Necessitava parlar amb algú, necessitava escoltar les seves coses i explicar-los les meves. Algunes fulles van començar a tornar-se’m grogues i les meves rosetes cada cop eren més escasses i escanyolides. La mestressa es va preocupar una mica i em va adobar novament la terra, però ella no entenia que el problema era un altre. Hauria volgut cridar-li allò que em passava, però els rosers i els humans no parlem la mateixa llengua. Va ser impossible que ho entengués i jo, de mica en mica, em marcia sense remei.

Una nit de finals de juny, quan jo ja era un roser gairebé moribund, va passar una cosa sorprenent. Jo mirava a terra, perquè no tenia forces per aixecar les branques i contemplar el cel estelat. De sobte, vaig veure una llumeta estranya i desconeguda just al meu costat. Era minúscula. Tremolava una mica i titil·lava creant un diminut cercle de foscor i claror al seu voltant. La vaig contemplar una estona llarga abans d’atrevir-me a dir-li res. Finalment, terriblement encuriosit, vaig fer: “Qui ets tu?. D’on has sortit?”. La llumeta va tremolar una mica més fort. I li vaig sentir amb una veueta petita i suau: “Sóc una cuca de llum. Que no n’has vist mai cap?”. “No, mai.”. “Doncs en som moltes, moltíssimes. L’estiu ens agrada molt i totes les nits sortim a passejar. És la nostra condició de cuques de llum”.

Em va explicar que anava sola a la recerca d’un lloc bonic per passar les nits d’aquell estiu, que es presentava molt calorós. El meu parterre li va agradar i ràpidament vam congeniar. La nit següent va tornar, però aquest cop amb un munt d’amigues. Des d’aleshores, així que començava a fer-se fosc, jo ja les esperava. Passàvem les hores xerrant i rient, i les meves roses i les meves branques van recuperar aviat la seva ufanor.                      

Una nit li vaig dir que la natura em semblava una meravella si podien existir criatures com ella, que tenien la funció de fer bonic en la foscor de la nit. Ella em va contestar que no m’entenia, que com podia parlar així si no hi havia res al món més preciós i valorat que les flors. I que, d'entre totes les flors, la reina n’era, sens dubte, la rosa. Vaig adonar-me’n que jo mai no ho havia vist d’aquella manera. 
          I si tenia raó?. 

                                                           Anna Maria Villalonga

                                                           Novembre 2008