(Llegida al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)
Som a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és de covards.
Aquest ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle, l’insult i elhooliganisme per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.
La complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. [1]
Nosaltres, les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem exposar.
El Claustre de Mestres de l'Escola, reunits en sessió ordinària el passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de pressió envers els qui ens manen perquè s'adonin de que no es pot trepitjar impunement l'escola pública.
Vam prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni sortides ni colònies escolars.
No va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de l'escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat als aprenentatges i als hàbits.
Però arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda plantar-nos i fer-nos respectar.
Això que ha passat darrerament que s'ha fet portada de diaris i de TV dient, en referència a les proves d'avaluació de 6è, que "la distància entre l'escola privada i la pública augmenta..." és la gota que fa vessar el got.
El Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos humans i econòmics per l'escola pública ofegaria als mestres. I en conseqüència, l'excel·lència que ell tant proclamava, es quedaria en una simple expressió buida de contingut.
Nosaltres pensem que no pot demanar excel·lència si:
-
quan les aules creixen ell ens retalla les plantilles,
-
quan tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,
-
quan s'havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que ningú havia demanat ni entén.
No sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de saber si realment era possible és provar-ho.
Ens agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb la vostra complicitat.
[1] Idees extretes d'articles al diari Avui de Carles Capdevila
Crec que vols dir que barregem qüestions laborals amb pedagògiques i tens raó.
És la nostra feina, sempre pedagògica, sempre pendents de l'educació complerta.
Però de vegades cal fer una plantada perquè estem tips de lluitar sols i també estem tips que l'única oferta per part dels sindicats siguin les vagues que ens fan més mal que bé.
Per això afirmo que no barregem cap qüestió sindical tal com tu dius. Els sindicats ens queden lluny i també van a la seva.
Gràcies pel teu cometari :)