esduralacondemna |
dissabte, 17 de juliol de 2010 | 19:59h
De fet, entenc bé als castellans. Si jo fos castellà, n'estaria fins al capdamunt dels catalans. Una gent que es passa el dia queixant-se i que a l'hora de la veritat sempre s'arronsa. Una gent que ni viu ni deixa viure. Una mica som així. I sembla que ja se n'han afartat i que amb això de l'autonomisme, per fi, han dit prou, que ja hem anat tant lluny com volen permetre que hi anem i que de fet ja ens hem passat de frenada. Vès que no cridin la grua per remolcar-nos uns metres més enrera.I tenen tota la raó. Jo m'imagino, a petita escala, tenir els aranesos donant pel sac nit i dia amb l'aranès, i que si ara volen més diners i que els hi transferim x i y i que malparlen de nosaltres però després van pel món amb el nostre passaport que els hi obre totes les portes. M'importaria poc la balança fiscal entre ells i nosaltres -jo no sóc economista i la majoria tampoc- i pensaria que són uns pesats. I jo, com els espanyols entendria més que volguessin fotre el camp i provar-ho tots sols que no pas viure de la queixa constant.
La situació actual entre Catalunya i la resta de l'estat és aquesta. Ells n'estan farts de nosaltres i bona part dels d'aquí no estem còmodes amb ells. Més autonomia no arreglarà la situació, només retardarà fins a les següents eleccions la nova tanda de reclamacions vàries que Espanya, com a estat-nació que és, no vol ni pot concedir.
Per tant, la única solució és la independència: assenyada, poc essencialista, políticament centrada -que algú faci plegar els de les CUP si us plau- i lingüísticament plural (el Baix Llobregat no esdevindrà catalanoparlant per art de màgia i de poc serviria forçar les coses). Econòmicament hi ha pocs dubtes de que som viables, i més adaptats a la globalització que no pas els grans països.
Tenim por i la por ens frena. La por ens fa quedar-nos en un racó on s'hi està malament, però és un malament que ja coneixem. Doncs, saps què?: posem alprazolam* a l'aigua corrent i anem a votar relaxats i tranquils, cap atac de pànic no ens haurà d'aturar.
*: l'alprazolam és la benzodiazepina que es troba al Trankimazín, un medicament ansiolític que s'usa pels atacs de pànic.
A Catalunya ens han imposat el castellà de cop i volta, i s'ha aconsegit a poc a poc al llarg dels segles, al l'inrevès al Llobregat amb el català no tindria pe què ser diferent, ans tot al contrari seria més fàcil i natural.