Encara dormo quan sento el mòbil. M'acaba d'arribar un missatge. Em fa mandra despertar-me del tot, i prefereixo assaborir uns minuts més de llit aquest matí de dissabte primaveral. Al cap d'una estona, definitivament deixo de fer el gandul i em llevo. El SMS diu: "Avui en Saura en nom d'ICV dirà que JA N'HI HA PROU! de soroll i exigirà als socis i al President responsabilitat i reorientació del debat polític." Me l'envia un dirigent territorial d'Iniciativa, que té el meu mòbil com a periodista. Potser ha fet un "enviar a tothom", potser ha fet una tria selectiva de la seva agenda i ha considerat que, a part d'enviar el SMS als militants i càrrecs del seu àmbit territorial, valia la pena enviar-ho a periodistes, opinadors, blocaires...
Després he sabut que ICV celebrava avui el seu consell nacional, en què els ecosocialistes han llençat la idea de necessària unitat interna del tripartit: "El consell nacional d'ICV diu "prou" a les distorsions en el Govern i aposta per iniciar una ronda de reunions bilaterals amb PSC, ERC i Pasqual Maragall per "reimpulsar" l'Executiu", diu el comunicat emès. La segona idea, i ja és una constant aquests dies, és la d'intentar arrossegar els republicans cap al "sí" estatutari. "El president d'ICV, Joan Saura, proposa que Maragall lideri el sí a l'Estatut en el referèndum, que s'incrementi la direcció col·legiada del Govern i que es visualitzi millor l'obra social i ecològica de l'executiu." El secretari d'Organització d'ICV, Màrius Garcia, també reclama en el seu bloc que ja n'hi ha prou!.
Mentre el tercer home del Govern, l'ecosocialista Saura, feia una crida a evitar les "distorsions" internes, els diaris El País i El Periódico d'aquest dissabte anaven plens amb una informació contra ERC i el seu secretari d'Organització i secretari general del conseller primer, Xavier Vendrell, a qui acusen de mètodes extorquidors per suposadament finançar el partit. Les versions digitals de La Vanguardia (la versió paper no l'he pogut veure, ho reconec), d'El Mundo i, com no, també e-notícies s'hi han afegit. No és ni casual ni innocent aquesta notícia, en el context actual. Veig una doble intencionalitat. La primera, pressionar Esquerra perquè abandoni un "no" estatutari que és molt incòmode per al PSC, CiU i ICV. La segona, presentar Esquerra com un partit aixalabrat i irresponsable, impropi d'ostentar els càrrecs institucionals que les urnes (agradi o no) van propiciar.
Si Joan Saura es queixa, amb raó, que les declaracions del conseller republicà Joan Carretero van tapar obra destacada de govern com el Pla Nacional per a l'Educació, impulsat per la seva companya d'ERC, la consellera Marta Cid, doncs l'ecosocialista s'ha trobat avui mateix víctima d'aquesta guerra mediaticopolítica. En la línia d'una Iniciativa assenyada i responsable, que sovint ha de fer de "poli bo" quan dos socis de govern es barallen i ha d'anar apagant incendis diversos, Joan Saura pretenia llençar un missatge i s'ha trobat que una filtració provinent de vés a saber on (pensa malament i l'encertaràs!) li tapa i li dilueix l'impacte.
És evident que el tripartit és un govern al qual no estàvem acostumats. Ni Pasqual Maragall és Jordi Pujol, ni la coalició CiU és el quintapartit que en realitat forma l'actual Govern: PSC, ERC, ICV, EUiA i CpC. També és cert que aquests dos primers anys de govern d'esquerres i catalanista a la Generalitat, han propiciat un escenari de reforma de l'Estatut impensable durant els 23 anys de pujolisme. El canvi a Catalunya va generar rebuig i animadversió visceral d'un PP que, quan es firmava el pacte del Tinell, no s'imaginava pas que l'11-M provoqués també un inesperat tomb polític a l'Estat, i que el nou inquil·lí de La Moncloa no fos Mariano Rajoy sinó José Luis Rodríguez Zapatero. Per completar el retrat d'aquesta nova etapa política en el conjunt de l'Estat no cal oblidar el rebuig al Congrés dels Diputats del pla sobiranista del lehendakari nacionalista Juan José Ibarretxe, havent-lo aprovat traumàticament abans al Parlament Basc, i l'arribada d'un socialista com Emilio Pérez Touriño a la presidència de la Xunta de Galícia.
Han passat moltes i moltes coses, però ara que ETA ha anunciat l'alto el foc permanent i sembla que totes les parts estan per la labor de treballar seriosament pel procés de pau, el clima de crispació es va escampant a l'Estat. Que aquest dissabte mateix totes les associacions de víctimes del terrorisme hagin emès un comunicat conjunt avalant l'enfocament del govern Zapatero del procés basc, convida a l'optimisme. El dia de l'alto el foc van reaccionar amb escepticisme. Ara han fet un pas endavant que els treu d'un immobilisme que defensaven fins fa quatre dies. Només cal recordar l'última manifestació de Madrid, amb la cúpula del PP al darrere (o davant).
Amb una Espanya menys tensa, amb permís del PP, caldria pensar que l'ofensiva anticatalana anirà a la baixa. Digueu-me ingenu. Però quin sentit té seguir fomentant la catalanofòbia si l'Estatut que s'aprovarà en referèndum al juny (un altre tema és amb quin suport popular i quin desgast intern per al tripartit) serà una broma al costat del que haurà de passar en els propers mesos i anys al País Basc?
Ja no saps ni comptar. No és quintapartit. És sextapartit: ¿per què anorrees la plataforma Catalunya 2003? I aviat, septapartit, doncs als anteriors afegirem 'Amics d'ERC'. En definitiva i resumint "tots contra CIU". Darrera aquest únic punt, no hi res en el tripartit. I ho veiem cada dia.
Recorda-li a Saura com ho fa el seu partit per recaptar diners dels seus càrrecs públics. O potser es pensa que la gent es mama el dit? Segur que ells ho recapatan descomptant directament l'import de la nómina de cada càrrec, així és com ho fa el PSC. Ho dic per experiència
Si fossin llestos i els preocupés el país i anessin tots alhora, aprofitarien per a renegociar alguns aspectes de l'Estatut a l'alça (si és que encara es pot fer, que no ho sé) ara que tothom està pendent del que passa a Euskadi. De fet, fins ara ells (espanyols i bascos) s'han aprofitat de la presència mediàtica massiva de tot el que passava a Catalunya per a posar les bases de la negociació de pau, oi?