Antoni Nadal, Santiago Salvador, l’anarquista del Liceu. Edicions del Moixet, Ciutat de Mallorca, 2009, 45 pp.
A vegades els grans esdeveniments històrics queden com espectaculars carcasses buides. Sabem el nom, tenim una certa idea dels fets, n’ignorem els detalls, ni tan sols fem una ullada al context, fins i tot, podem llegir algunes recerques més o menys acceptables i repassar algun relat d’algun contemporani. Es pot seguir una instrucció judicial. Podem seguir pistes que van deixar els periodistes coetanis. Podem copsar el tel dels prejudicis amb què s’ho van mirar els testimonis. Tanmateix, és difícil anar-hi al fons.
Per sort, tenim la literatura, que sovint resulta un ajut inestimable per comprendre la realitat. O encara millor, per jugar amb ella. En certa mesura és el que ha succeït amb l’obra teatral escrita recentment per Antoni Nadal sobre la figura tràgica i críptica de Santiago Salvador, l’home que tirà dues bombes Orsini a la platea del Liceu el dia que s’inaugurava la temporada de 1893, amb Guillem Tell.
Com va succeir amb la novel•la de Ignacio Agustí amb La Saga dels Rius, aquest és un relat volgudament literari, que no pretén analitzar fets objectius, sinó literalitzar una època, un subjecte històric. A diferència d’aquesta novel•la de l’escriptor franquista, l’atemptat no és un element més, que accentua el drama individual, sinó que se centra en la figura tràgica de Salvador, que tracta s’ubicar-nos el personatge entre les coordenades de la seva psicologia individual, el context social i l’ànsia de violència individual que cerca una ruptura dramàtica amb un ordre pervers.
No és ni serà la primera obra de teatre que escenifica la convulsa dècada dels noranta del segle XIX, quan la confluència entre anarquisme i modernisme crea un pont intel•lectual entre classes socials que critica el suïcida món de les il•lusions burgeses que desperta amb el malson de la primera guerra mundial. Ja Joan Montseny escrigué, diversos anys després de la seva amarga experiència de processat a Montjuïc, El Castillo Maldito, un drama que crec no fou mai representat per dificultats tècniques (a banda d’esdevenir una voluminosa obra). Antoni Nadal opta per una dramatúrgia fonamentada en la successió de monòlegs, entre Salvador i un periodista coetani, Bartmeu Amengual, que fou un corresponsal d’un diari Mallorquí. Un dels fets poc coneguts és que Salvador estava casat amb una dona mallorquina, i el fet sotragà molt l’ambient de les Illes. La successió de declaracions dels personatges tracten de reconstruir el clima d’ambigüitat moral tant del practicant com de les víctimes de la propaganda pel fet, i el relat indueix a aprofundir en les pròpies contradiccions d’aquesta història.
