Joan Alcaraz |
dijous, 22 de juliol de 2010 | 10:13h
La novel·la que correspon a la portada adjunta és, enguany, la meva recomanació literària d'estiu. És divertida, irònica, ben escrita, si s'escau seriosa sense que es noti... Intel·ligent, en definitiva. Vicenç Pagès Jordà, amb Els judagors de whist, ha escrit un els millors textos catalans de ficció dels darrers anys. No ho dic només jo. També ho ha deixat clar, per exemple, la darrera edició del prestigiós premi Crexells, que potser sabeu que s'atorga -té més mèrit, doncs- a obres ja publicades. En aquest cas, per Empúries, el mes de setembre del 2009. La meva dona, per Sant Jordi, me'n va regalar la quarta edició, revisada i publicada el febrer d'enguany.
I cal dir, curiosament, que a la portada del volum sembla que m'hi vegi de manera parcial, acompanyat d'alguna de les meves filles... encara que la trama de la novel·la no es correspongui massa a la meva circumstància familiar.
Em feia peça tenir aquest llibre -de fet, vaig suggerir oportunament que em fos regalat- per més d'un motiu. El primer, perquè n'havia llegit alguna crítica favorable. El segon, perquè sempre crec en la força dels títols, i aquest en té; també per diferent, en part. I el tercer perquè, com que l'acció de l'obra discorre a Figueres, se l'ha considerat una mica com la novel·la de les ciutats mitjanes del país. I jo també en sóc d'una -Terrassa-, força més gran, això sí, que la capital de l'Alt Empordà.
I encara podríem afegir un últim motiu -no haver llegit res fins ara, tret d'articles, de Vicenç Pagès Jordà-, si no fos que hi ha tants autors notoris -d'avui i d'ahir, d'aquí i de fora- que no tinc llegits i més val no portar-ne el compte...
Els jugadors de whist -novel·la amb protagonista(s) i també crònica d'una generació- és la història d'una crisi d'identitat molt ben amarada de memòria sentimental. Com es diu a la contraportada del llibre, l'obra és "plena de personatges vivíssims [el bon jan Jordi i la increïble Halley, singularment], referències pop i escenes memorables". Tot servit en un període -prou interessant per a la nostra història recent- de trenta anys, del 1977 al 2007.
El book, entre altres virtuts, constitueix una observació aguda dels llenguatges contemporanis de la nostra societat, molt influïts, és clar, per la indústria audiovisual i l'univers anglosaxó. Tot emprant, hàbilment, recursos intertextuals, també és una novel·la que tendeix a situar-nos en l'entorn 2.0 a partir de l'evolució continuada d'una història, una tradició i uns hàbits socials i culturals que, de grat o per força, anem renovant. I que incorporen, en successius rastres de vida, la nostra pell i la de les moltes i els molts que també som nosaltres.
Entre els diversos factors ambientals, hi surt molt el castell de Sant Ferran, al qual ja vaig dedicar un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98189] que és, precisament, el desè més llegit d'aquest bloc fins ara. Aleshores, encara no sospitava que algun dia tindria accés a aquesta obra i, tot llegint-la al llarg de més de 500 pàgines, m'ho passaria tan bé. Fins i tot, malgrat la tràgica -i òbviament injusta, perquè la vida a voltes ho és- mort del Biel.
Cal dir que la referència al celebèrrim Dalí i al seu tan visitat -pels guiris i els altres- Teatre-Museu no embafa, precisament, i és obvi que això és fet a posta. Aclareixo que l'univers dalinià -tot i les conegudes, i a voltes ridícules, vel·leitats del personatge- no em desplau del tot, però el detall s'agraeix...
¿Voleu més informació sobre l'autor, justament nascut l'any 1963 a Figueres, i que va bastint una producció també caracteritzada -si ho jutjo per aquests Jugadors- per la voluntat d'estil? Doncs aneu a www.vicencpagesjorda.net, per exemple. Mentrestant, us deixo, si voleu, amb la lectura d'aquesta obra, o amb la seva recomanació molt clara, si més no.
I us desitjo les millors vacances. Juntament amb el bloc, me les agafo també. Ens reveurem virtualment a la tornada.
I encara podríem afegir un últim motiu -no haver llegit res fins ara, tret d'articles, de Vicenç Pagès Jordà-, si no fos que hi ha tants autors notoris -d'avui i d'ahir, d'aquí i de fora- que no tinc llegits i més val no portar-ne el compte...
Els jugadors de whist -novel·la amb protagonista(s) i també crònica d'una generació- és la història d'una crisi d'identitat molt ben amarada de memòria sentimental. Com es diu a la contraportada del llibre, l'obra és "plena de personatges vivíssims [el bon jan Jordi i la increïble Halley, singularment], referències pop i escenes memorables". Tot servit en un període -prou interessant per a la nostra història recent- de trenta anys, del 1977 al 2007.
El book, entre altres virtuts, constitueix una observació aguda dels llenguatges contemporanis de la nostra societat, molt influïts, és clar, per la indústria audiovisual i l'univers anglosaxó. Tot emprant, hàbilment, recursos intertextuals, també és una novel·la que tendeix a situar-nos en l'entorn 2.0 a partir de l'evolució continuada d'una història, una tradició i uns hàbits socials i culturals que, de grat o per força, anem renovant. I que incorporen, en successius rastres de vida, la nostra pell i la de les moltes i els molts que també som nosaltres.
Entre els diversos factors ambientals, hi surt molt el castell de Sant Ferran, al qual ja vaig dedicar un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98189] que és, precisament, el desè més llegit d'aquest bloc fins ara. Aleshores, encara no sospitava que algun dia tindria accés a aquesta obra i, tot llegint-la al llarg de més de 500 pàgines, m'ho passaria tan bé. Fins i tot, malgrat la tràgica -i òbviament injusta, perquè la vida a voltes ho és- mort del Biel.
Cal dir que la referència al celebèrrim Dalí i al seu tan visitat -pels guiris i els altres- Teatre-Museu no embafa, precisament, i és obvi que això és fet a posta. Aclareixo que l'univers dalinià -tot i les conegudes, i a voltes ridícules, vel·leitats del personatge- no em desplau del tot, però el detall s'agraeix...
¿Voleu més informació sobre l'autor, justament nascut l'any 1963 a Figueres, i que va bastint una producció també caracteritzada -si ho jutjo per aquests Jugadors- per la voluntat d'estil? Doncs aneu a www.vicencpagesjorda.net, per exemple. Mentrestant, us deixo, si voleu, amb la lectura d'aquesta obra, o amb la seva recomanació molt clara, si més no.
I us desitjo les millors vacances. Juntament amb el bloc, me les agafo també. Ens reveurem virtualment a la tornada.
Sigui com sigui -i més enllà d'aquesta intersecció entre els gèneres-, ara només pretenia incitar a la lectura d'un llibre que realment m'ha agradat, i que és obra d'un dels nostres autors literaris que es troben en clar ascens. Perquè és bo no parlar sempre dels més consagrats i facilitar, així, els necessaris relleus.
Bon estiu.